dimecres, 24 de desembre del 2008

Un regal especial


El regal que jo desitjo
tenir per aquest Nadal
no portarà llaç de vellut
ni vermell, ni groc, ni blanc,
no durà embolcall de seda
ni transparent ni brillant
no anirà dintre una capsa
ni petita, ni mitjana, ni gran.
No portarà cap etiqueta
ni nom, ni cap detall
a l' estil dels bons desitjos
tot de llum vindrà folrat,
una llum brillant, intensa
que el món anirà il·luminant
aturant-se allí on la misèria,
injustícia, guerra i fam
fueteja la canalla
sense escoltar el seu reclam.
I amb aquest regal màgic
a la fi potser arribarà
rialles, alegria i esperança,
pau i felicitat.

Francesca Aubanell


Amb aquests versos m'agradaria fer-vos arribar els meus millors desitjos per a aquestes festes i per a l'any nou. I demano a la màgia que caracteritza aquests dies, que pugui seguir trobant tots aquests valors tan humans que cada dia descobreixo en els vostres escrits.


MOLT BONES FESTES!!!



diumenge, 21 de desembre del 2008

Mentre ens mirem


Estirats al sofà acabant de mirar aquella pel·lícula que fa temps volíem veure plegats, em comences a acaronar els peus i a fer-me pessigolles mentre em mires amb un mig somriure. Jo que et guaito i bellugo el peu tot somrient-te també, amb una mirada juganera que delata que m'agrada el que fas però et diu que em deixis acabar de mirar la pel·lícula.

Tu que ets molt llest, ho entens i acceptes el que has intuït, però llavors, poses la teva mà sobre la meva cuixa i la vas acaronant lentament, amb un moviment serè i tranquil·litzador. I jo, per compensar-te les teves ganes de jugar, et faig un petó ben tendre, et somric i després no puc evitar abraçar-te. Així em quedo més a prop teu, posant la meva cara al teu pit, segueixo mirant el desenllaç. I tu, em vas fent aquelles carícies als cabells que tan m'agraden...

Final feliç, tal i com esperàvem. Ens somriem un altre cop i aleshores denoto en la teva mirada que emprendràs els jocs, just allà on els havies deixat. I em fas riure mentre et miro amb aquells ulls que tan t'agraden. I com veig que et quedes encantat per uns moments, em torno a apropar per fer-te un petó d'aquells que reconeixes i t'espavilen de cop. Em separo i et miro, i veig com romans allà amb els ulls tancats amatent a més petons com el que t'acabo de fer. I em fas somriure un altre cop, perquè sé que ho fas expressament... I ara penso que et voldria fer enfadar una miqueta, però no puc, com ja em vas advertir tu, no em puc resistir... Poso la mà al teu clatell i hi faig un petit impuls cap a mi i torno a besar-te, torno a assaborir els teus llavis, aquells que em vas dir que no tenien gust a res, però que jo moriria besant-los...

I un petó segueix l'altre, i les teves carícies són imitades per les meves mans. I ens fonem entre besos i abraçades. Ens fonem entre somriures i mirades còmplices, ens fonem entres respirs i batecs que parlen sense dir un sol mot...

Aviat sento com m'acarones la pell per sota el jersei i el vas pujant a poc a poc fins que aconsegueixes treure'l. I amb una inèrcia innata, les meves mans van descordant els botons de la teva camisa. I sento com les teves mans tremoloses encara per una vergonya cada cop més llunyana comencen a perfilar els meus pits. I em fas tornar a somriure perquè sé que hi tens debilitat i sé que els faràs presoners de les teves mans fins que un desig urgent t'assalti i et condueixi cap a altres indrets.

Continuem desfent-nos enmig d'un cel de besos infinit, alternant de tant en tant en petites mossegades dolces com la mel; ara el coll, ara el lòbul de l'orella, ara el mugró que se m'eriça només de sentir el teu alè acostant-s'hi.

Noto aquell formigueig per tot el cos com un rampell que va i ve, i en mil·lèsimes de segons torna i em fa tremolar de nou. Rampell que tu també sents i es tradueix en fúria encesa que em deixa esbalaïda entre els teus braços. Ara és quan faries de mi el que volguessis, tants cops que t'ho he sentit dir i ara sóc jo la que resta a les teves mans, encisada pels teus encants, per la tendresa que et caracteritza, per la fogositat que descobreixo cada cop que ens estimem...

Sents com la camisa va lliscant pels teus braços acompanyada per la suavitat de les meves mans. Et quedes mirant-me mentre te la trec i veus com em mossego el llavi inferior mentre esbosso aquell somrís; somrís que has pintat en la memòria durant tot aquest temps... Aleshores, sento com deixes anar un sospir que reconec d'immediat encontinent de l'averany d'una vasta erudició.

Les mans que ans eren fugisseres d'intimitats amoroses ara s'apressen per despullar el desig exempt de dilacions. Deler anhelat de carns en altres temps desconegudes i somiades en nits envaïdes de melangia esdevinguda consueta.

Desinhibits de convencions ens deixem portar per la passió del moment i en instants em sento captiva del teu cos, presonera dels teus llavis... Emparada amb la teva mirada perdo el món de vista i em refugio en cada batec del teu cor que acompanya els sospirs temperats insinuants del plaer venturós al que som sotmesos.

Vaivé sublim de cossos encadenats per llaços idíl·lics quan sento tenir-te dintre meu a cada onada del teu cos, a cada arqueig del meu.

Sentenciada al teu vassallatge quan descobreixo els teus llavis llaurant tot el meu cos fent-me estremir a cada sendera empresa, dedicant les mil i una atencions als meus pits. Abrigant-me amb els teus braços mentre em portes fins a paisatges bucòlics sentint-te hoste del meu cos.

Voldria albergar-te eternament quan submisos del plaer fervent percebo la teva incursió dintre meu soscavant el camí que et duu a delir-te amb un bleix avisador mentre t'aferres a les meves natges, sent alhora, aixopluc mòrbid de la meva ànsia més deliciosa.

Em beses amb una tendresa inexplicable i tot apropant-te, em xiuxiueges a cau d'orella un “t'estimo” delicat. I restant al meu rafal, em comences a cantar la nostra cançó: “na naaaa na na na naaaaaa na na na naaaaa na na na na na naaa tic tac nananananaaaa...”

dimecres, 3 de desembre del 2008

Cada cop més lluny


El desembre duu les nits més gelades. Sentiments contradictoris de pensaments emboirats pel fred que et glaça.

Dies en què s’esperançava la trobada més càlida. Viatges que s’encaminaven plens de vida per poder copsar la tendresa feta realitat, un fred jorn cansat de recórrer llargues estacions.

Viatges de tornada on la tristesa no deixa articular paraula i el plany esdevé evident en la cara de l’ànima.

Memòria cada cop més llunyana d’un desembre ja perdut. Memòria que s’evoca complaent cada cicle en cels estelats entre la neu.

Batecs de temps a cada mirada dedicada, silencis reconeguts per cada cop que has besat.

Camins polsosos sota la xafogor disfressada d’estiu que es converteixen en viaranys fangosos a causa de la inevitable pluja d’hivern.

Passa el temps enfortint a cada cop el tirocini de la nova albada.

Fruits endolcint el sabor a cada mossegada... o potser no, potser era amarga...

dimecres, 19 de novembre del 2008

A la meva vida



Hi ha racons que
em porten sempre,
vells records
del que he viscut.
N’hi ha que no semblen
el que eren,
uns no hi són
i uns s’han perdut.

Són memòries plenes de tendresa
de núvies i amics
que em van donar amor.
Alguns són morts
i alguns són plens de vida.
I els he estimat
amb tot el cor.

Però de totes les persones,
no n’hi ha cap
semblant a tu.
I és que fas que l’enyorança
perdi força
si et miro als ulls.

Tinc molt clar
que mai perdré l’afecte
per coses i gent
que em van fer
el que sóc.
I tot i que sovint
pensaré amb elles,

t’estimo a tu
amb tot el cor.

A la meva vida” Lluís Gavaldà

“In my life” Lennon & Mc Cartney

divendres, 7 de novembre del 2008

Bellesa

No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi havia res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d’impotent: de vell o d’impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la “concupiscència” que ens fa desitjar-lo, ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l’enveja dels qui la senten? Encara no he arribat a l’edat en què pugui veure’m condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència - diguin els moralistes el que vulguin- és la vida.

Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (1964)

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Sentir-se


Com quan perds l’oremus en la conjuntura més embullada mai viscuda. Com quan perds l’esma endinsada en un bosc desconegut on tot el fullatge té el mateix color i els viaranys es bifurquen en sortides sense nom. Com quan perds l’aire en la profunditat del mar i et sents ofegar per la falta de respir en una immensitat fosca i gelada. Com quan perds aquell valor per sempre tan anhelat i per mai més ignorat. Com quan perds el que havies somiat que seria etern i es torna efímer. Com quan perds la fe en veure que el roc més sòlid es desfà com la pols al primer bufit del vent del nord. Com quan perds la maduresa recollida en sembrats passats i esdevé innocència temorosa amb manca de cossos abraçats. Com quan perds el coratge d’admetre en un avui ja tardà el que saps equivocat des de temps llunyans. Com quan perds la claredat evident del teu camí i et refugies en túnels desconeguts en la clandestinitat de la nit. Com quan perds el teu bagatge i et sents desabrigada en el jorn més fred. Com quan perds la clau de la porta que s’havia d’obrir i ara ja no pots entrar-hi. Com quan perds la calma de dormir en el més dolç de tots els somnis i no saps si els àngels t’esguardaran per sempre mai més...

dijous, 23 d’octubre del 2008

Endinsar-se en un mateix




Més enllà de les paraules hi ha quelcom...
L'eterna recerca d'un mateix.
L'angoixa que envolta el sentiment melangiós.
La descoberta de la bellesa.
La pressura d'un somni.
La mar, l'oblit, el bes, la flor, la fe...
-Tot dins un gran silenci-
Un silenci que només cadascú,
nu amb ell mateix, pot percebre.

Guida
(Bocins de Silenci, 1984)

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Perquè...

Passeges al meu costat pels camins més difícils. Perquè des d’aquella pregunta sempre ho has fet i perquè tinc la certesa que sempre ho faràs.

Perquè m’has vingut a buscar en la nit més fosca i m’has abraçat en sentir la meva angoixa. Perquè m’has fet riure en dies de deliri i m’has deixat plorar mentre estaves en silenci al meu costat. Perquè m’has parlat amb els ulls i m’has escoltat amb el cor. Perquè mai ens hem fet cap retret i sé que mai ens el farem, perquè simplement no en tenim motius. Perquè m’has ensenyat a créixer i he après de la teva generositat i valentia.

Perquè vull que siguis la persona més feliç i perquè desitjo que emprenguis un llarg camí on els estels t’il·lumini a cada passa.

Perquè sé que t’agrada i les teves paraules van sonar amb una tendresa inexplicable. Perquè sé que et recorda a aquells ulls glaucs...

Per tot això i perquè t’estimo, aquests versos són per a tu.


Puedo escribir los versos más tristes esta noche de Pablo Neruda.





dissabte, 4 d’octubre del 2008

When you say nothing at all

De vegades, els silencis diuen moltes coses. I és per això que podem dir el millor quan no diem res, perquè quan les paraules no poden parlar és el cor qui ho fa per elles...


diumenge, 28 de setembre del 2008

il·lusions


Allà estant , enmig d’una multitud entonant les mateixes paraules, sento bategar el meu cor cada cop més fort, més apressat.

Em situo en aquell punt estratègic; un blanc perfecte amatent al senyal esperat.

Veig passar cares desconegudes, ulls que se senten observats, peus que es mouen al compàs. Van passant les lletres, les persones i els acords mentre em passegen els pensaments pel cap, entre glop i glop.

Sentint paraules sense escoltar-les, miro però no veig res... I torno a sentir mots i més mots, però no els atenc.

L’espera és llarga en la nit més curta. El neguit és inevitable, el desig desesperat. La falsa calma amaga la inquietud que em fa tremolar. Torno a buscar i perdo la mirada en ulls que em miren però que no em diuen res. Els perdono, remeto l’engrescament i segueixo reclamant atencions.

Canvi d’escenari, comença l’espectacle. Cossos tibats, junts, suats, excitats... Cossos que m’impedeixen el pas, que em priven de guaitar. Em sento atordida, no hi vull pensar però em ve al cap, no ho puc evitar. Segueixo el meu camí, em guia el so, m’estira el batec. M’hi endinso com un animal al seu cau, però me n’adono que em resisteixo a amagar-me. Vull ser trobada...

Cerco amb la mirada, expectant una mà que em toqui, uns braços que m’envoltin, uns llavis que em somriguin plaentment. Falses il·lusions...

Segueixo la lletra de manera inconscient alhora que bino el terreny silenciosament. No hi és...

Em parlen les lletres, identifico moments viscuts, moments que resten aparcats, estones que encara no han arribat. Escolto i imagino. Somio falsament...

Encoratjo l’habilior de concentració per gaudir del moment. M’agrada el que veig, el que sento, però aquest cop no m’omple.

Versa aquelles paraules amb les que un dia em vas dir que et recordés i sento una esgarrifança recórrer tot el meu cos. Buidor instantània, tristesa al cor. Desig de poder fer en silenci, d’agafar amb tendresa, de dir-ho a cau d’orella. Falses promeses? No, no han estat promeses...

Giro els ulls al cel cercant aquell estel petit, aquell que brilla especialment per damunt dels altres i espero que em parli, que em faci un senyal. I de sobte, el cor és envaït per una melangia predestinada. Melangia que em parla sense voler ser atesa. I llavors entenc que el camí és llarg i que són moltes les aturades que has de fer i poques les indicacions que t’han d’orientar. Tot és fosc, massa fosc i poques flors.

Dintre meu sento que ets present i m’apresso a sortir del cau. Vull ser trobada...

A la vora, segueixo versant entre dents mentre escorcollo per trobar el teu esguard. I ara és quan escolto aquelles paraules que ens recorden, que em fan tornar a pensar en tu. Segur que també les estàs escoltant, ho pressento i sento fremir el meu cos...

Presonera per la impotència que m’envaeix sento defallir les esperances somiades i percebo desmaiar el teu esforç en un final impossible. Fugida immediata. Esperances batudes per la por i el desengany. Mal invisible. Mal al cor.

Arriba el final i cauen llàgrimes del cel. Estels que ploren? Pot ser és la lluna... Els llums s’apaguen i la tristesa clandestina es reflecteix en el meu silenci. Cercant per últim cop aquell rostre ignot i recordant que tan sols amb una mirada hagués bastat, no calien paraules...

Òrfena d’esperances busco aixopluc per resguardar-me de la tempesta. Tempesta que a cada passa s’aviva i s’enfurisma més i més. Veig en el cel un mirall on veure’m reflectida i em sento cada cop més petita i espoliada per l’aflicció. Falses il·lusions ofegades...

Torna a sonar dintre meu la dolça remor que em recorda el somni desitjat i m’encamino a trobar una resposta. Il·lusions enyorades...

Resposta que no es fa esperar i que em despulla fins passat el trenc d’alba i m’acarona mentre m’ateny una son dolça ben entrada l’hora d’esmorzar...


dimecres, 17 de setembre del 2008

Un altre estiu


Els llums de colors indiquen que arriben les nits de festa. Nits a l’aire lliure on sona la música que tantes vegades hem escoltat plegats. Nits de serena on no ens manca abric perquè l’escalfor del cor ens arropa.

Ulls atents que cerquen la mirada expectant entre la multitud. Mirades que en trobar-se es torben i es converteixen en fugisseres. Ulls coneguts que es miren amb els ulls vergonyosos del primer dia, amb la mirada tímida de la primera vegada... Ulls que quan es creuen et fan perdre el món de vista i sents com tot el teu cos s’esvaeix i restes despullada davant del seu esguard...

Carícies nouvingudes un altre cop per primer cop... Carícies que et fan tremolar com una fulla quan és agitada pel vent, com les veles dels vaixells onejant els batecs del mar. Així et sents, tremolant a cada batec del cor... Tremolant a cada carícia que et fa saber que ja ha arribat...

Sents aquell nus que t’ofega i no et dóna respir i et sents enfonsar, et sents desmaiar... Però de cop i volta, fites la grandesa del mar cercant una escapatòria per evadir les pors que t’espanten, per allunyar-te del passat que ara és present...

I aculls aquell petó tan esperat que abans era dolç i amb els anys ha adquirit un gust amarg o pot ser fos al revés, ans era amargós i ara s’ha ensucrat...

I escoltes la veu coneguda enmig del rebombori i desdibuixes les paraules selectes que un dia et va dir... Et sents morir quan et torna a parlar a cau d’orella per explicar-te les seves coses, per preguntar-te les teves...

Mentre sona la nova melodia perceps que una alenada d’aire fresc s’enduu l’aixopluc que t’albergava, deixant al descobert el sofriment de temps passats, de frases inacabades, de llàgrimes afligides... Llavors t’adones que tot ha canviat, que les ones van descompassades, que les notes estan en desacord, que la terra ja no balla, que aquella trucada mai més es farà, que aquelles paraules mai més es diran, que aquelles mans mai més s’agafaran...

I quedes esbalaïda en veure que les mirades ja no t’estremeixen , que les paraules van i vénen i que el cor batega a ritme harmoniós.

És llavors quan t’adones que mai més voldràs saber quin gust tenen els seus llavis i t’adones que un altre estiu s’ha acabat...


dimecres, 10 de setembre del 2008

Una cançoneta per a mi...

Avui m’he despertat amb una sorpresa del Company de Venus, era una “Cançoneta agraïda” i la veritat, és que com diu la cançoneta, m’ha alegrat el dia:

Guspira, sense embuts,

El company de Venus et canta

Aquesta senzilla tonada

Perquè t’alegri el dia,

Àdhuc la matinada.

Us preguntareu per què m’ha fet aquest regal que jo trobo tan especial, i la resposta la trobem en els seus versos:

És un agraïment sincer

A la Guspira estimada

Que m’atorga encantada

El premi Trempamulla.


I després de llegir els seus versos i de ser-ne conscient que eren per a mi, he tingut un dubte existencial... Rebre un premi et fa molta il·lusió, però molta! Ho sé perquè a mi me n’ha fet, i he pensat en el que comporta que et donin el premi i són un cabàs de coses, entre elles, que pensin en tu i d’alguna manera, que pensin que allò que fas, ho fas prou bé... I la veritat és que tot això fa moltíssima il·lusió. Però, quanta alegria et dóna saber que algú a qui li has concedit un premi t’ho agraeixi amb un post? I saber que ho fa perquè està molt content?

Una cançoneta agraït

Us cantaré de seguit

Per treure’m el neguit

Que porto dins el pit.

Gràcies per la teva agudesa tan encertada i per la teva gratitud tan sincera. M’ha encantat...

dilluns, 8 de setembre del 2008

Premis

El meu company de relats, l’Estripanits, m’ha atorgat dos premis. Un ja fa temps, el premi Trempamulla i, l’altre no fa tants dies, el premi Paracelso.

En aquest post li vull agrair la seva confiança en mi i en el meu blog i sobretot, donar-li les gràcies per pensar en mi cada cop que rep un premi. Així que, en part, aquest post és per a tu, soci.

El primer que em va concedir, el Trempamulla, és un premi creat per Humor i Sexe santboià, i té per finalitat i com bé diuen ells mateixos, concedir el premi a aquells blogs de contingut eròtic escrits principalment en llengua catalana, la lectura dels quals provoqui més trempera o mullena, segons si sou mascle o femella, amb independència de la vostra orientació sexual.

L’Estripanits em va concedir el premi per les meves paraules fogoses, que com ja sabeu els que heu passat per aquí, són relats de caire eròtic. Ara bé, si provoquen trempera o mullena, això ja no ho sé...

L’altre premi, el Paracelso, va ser creat per Gerardo Omaña i com diu ell, Paracelso li atorga a la paraula un sentit màgic. L’autor vol reflectir amb aquest premi el poder que tenen les paraules, les seves connotacions i denotacions. En fi, tot allò que ens poden aportar les lletres que cada dia llegim en els blogs que visitem.

I l’Estripanits va pensar en les meves paraules a l’hora de concedir el premi. Gràcies un altre cop...

I ara, he de ser jo qui concedeix aquests premis a uns altres blogs i després de molt rumiar, la meva decisió és aquesta:

Concedeixo el premi Trempamulla a:



  • El Racó de Venus, pels seus escrits plens de sensualitat, encanteri i desig. Per la seva màgia carnal, els seus desitjos delirosos, els seus assalts inesperats. Per les seves confessions calentes i per desvetllar-nos els seus petits secrets. Per les seves paraules repletes de fogositat poètica. Per tot això, el premi és per a tu, Company.
  • Estriparaules, i ja em perdonareu! Ja sé que en formo part i ja sé que fa lleig! Però volia d’alguna manera reconèixer al meu soci de relats pels premis que m’ha atorgat i perquè penso que les seves paraules eròtiques són molt bones. Per tot això, el premi va per a l’Estripanits en el seu blog Estriparaules.

I concedeixo el premi Paracelso a:



  • Sense fer soroll i Escrits perduts del Cesc, per les seves paraules plenes de màgia, per la força que tenen, pel seu encanteri, per aquelles paraules precioses que deixen petjada en la nostra memòria i en el nostre cor. Per totes aquelles paraules que no diu, però que sentim i que són plenes d’esperança. Per aquelles paraules seves que ens les fem tan nostres i que són capaces de transformar-nos i de fer-nos trobar la llum en els somnis foscos de les nostres nits. Perquè com diu Omaña, “hi ha paraules que són un somni” i les teves Cesc, ho són. Per tot això i molt més, aquest premi és per a tu.

dijous, 4 de setembre del 2008

M'agrada

M’agrada el mar a l’hivern, passejar descalça per on les ones perden la seva fúria.
La cridòria dels nens al parc mentre juguen. Creuar-me amb uns ulls desconeguts que em miren misteriosos i uns llavis que em somriuen.

M’agraden els dies de pluja mentre m’estic al sofà tot mirant-la com cau. I perdre’m en les paraules d’un llibre que m’empresona, i somiar, somiar i somiar...

M’agraden les capsetes petites i les grans, i els baguls per guardar-hi els meus tresors. Tresors de tots colors i mides que m’agrada combinar.

M’agrada escoltar el silenci i mirar al cel i posar-me a pensar, a recordar, a delirar...

M’agrada sentir els dits fregant la meva pell i eriçar-me per les pessigolles que em provoquen. Banyar-me en un raig de sol i ofegar-me en alenades d’aire pur de la muntanya. I encantar-me mirant com cau l’aigua, com va i ve, com tremola...

M’agraden les bufandes a l’hivern i les faldilles a l’estiu. Les llibretes petites on poder-hi escriure els meus secrets. La fruita de colors i la xocolata desfeta, les flors seques i la llimona a la coca-cola.

M’agraden les abraçades tendres i els petons dolços, les mirades còmplices d’ulls ametllats.

M’agrada esperar una trucada mentre escolto aquella cançó. Enfilar els dits i començar a tocar la melodia i després, tornar a escoltar el silenci i inspirar profundament...

M’agrada seure a la vora de la llar de foc i sentir el caliu de la gent que m’estima...

divendres, 29 d’agost del 2008

Estriparaules

La Guspira i l’Estripanits ens hem entès. Bé… ara que llegim la primera frase, potser cal aclarir que quan volem dir que ens hem entès volem dir que ens hem posat d’acord, no aquell sentit sexual que les àvies i els avis donaven a l’expressió entendre’s, oi?, allò de “el tal i la qual s’entenen”. Punyetes! Ara no sabem si ho hem aclarit o ho hem embolicat encara més... però, vaja, en tot cas que quedi diàfan que no estem embolicats. Si més no, de moment i que nosaltres sapiguem!

Au, doncs, tornem-hi, a veure si ara ho expliquem més bé: el que us volem dir és que ens hem posat d’acord a obrir un nou bloc compartit per ambdós: Estriparaules. Com podeu observar, el nom és una combinació, més o menys afortunada, dels noms dels nostres blocs particulars. Hi escriurem conjuntament històries per a tots i totes vosaltres: seran sempre de ficció, ja us avisem de bell antuvi, que no us penseu que serà com, per exemple, el bloc de l’Estripanits que habitualment són històries reals si no és que ell us diu el contrari. A vegades seran relats escrits a quatre mans, a vegades seran relats escrits en part per l’una i en part per l’altre... en fi, segons ens vingui de gust, així farem.

Aquest nou bloc no vol dir, en cap cas, que abandonem el de cadascú, no, no, ni parlar-ne, de cap manera, no cal que patiu (bé, si és que algú havia arribat a patir per això). Sí que cal que tingueu en compte, tanmateix, que no serà un bloc d’actualizacions diàries i que, com a pur divertiment que és, ens ho prendrem amb certa calma. Apa, doncs ja està, ja us ho hem dit. Si us va de gust, ja sabeu on podeu trobar uns altres trocets, aquests compartits, de la Guspira i l’Estripanits, amb la intenció de fer-vos xalar una miqueta i si, a més, alguna mulla calces o a algun li tiba la goma dels calçotets... tot això que tindrem tots plegats!

dimecres, 27 d’agost del 2008

Eternal flame

Com diu la cançó, hi ha flames que són eternes perquè hi ha sentiments que són per sempre...
Hi ha persones que són permanents als camins de la nostra vida i immortals al nostre calaix dels records...

dimarts, 19 d’agost del 2008

Buidesa


Ja no em queda res,

res de tu

no tinc,

-poder, mai t’he tingut-

ni tan sols

un alè d’esperança,

només,

la meva il·lusió

perduda en un mar

d’innocència.

Esquinçaré

tots els somnis,

on la teva imatge

-sempre dolça,

sempre fugaç-

em feia somriure

en la foscor

dels meus dies

sense sol.

Ja no m’omplen

les teves carícies,

plenes de solitud

buides de tu, no em pertanyen

ja, no les vull.

Acomiadaré

per sempre,

tot sentiment

que em porti

fins a tu,

ja no somiaré,

-no amb tu-

i un cop mort

el somni, el meu cor

buit,

t’haurà deixat d’estimar

haurà deixat,

de sentir...


Nina Pagà
(Nuesa, 1999)

dimecres, 13 d’agost del 2008

Fergie - Big Girls Don't Cry

Hi ha vegades en què et trobes sola entre la multitud, quan les coses no roden bé o no ho fan com esperem. I davant d'aquests inesperats esdeveniments, et sents petita i indefensa. I et sents passar desapercebuda davant els ulls de tothom, com si no existissis, com si no importessis. Com un estel que de cop i volta cau del cel i ningú se n'adona. Però passi el que passi, una dona no ha de plorar mai...


dilluns, 11 d’agost del 2008

Boeing 747


Estava asseguda esperant que l'avió s'enlairés. Era un viatge llarg, però encara tenia sort que viatjava a la nit i per tant, podria dormir unes hores. Anava al Canadà on hi tenia una amiga fent de traductora en unes excursions per a turistes del nostre país. Em va dir que hi anés i així coneixeríem juntes aquelles terres. La idea de fer aquest viatge em va captivar des del primer moment que m'ho va plantejar. Vaig pensar que era una bona manera de passar l'estiu, lluny de casa i de la monotonia que últimament m'estava ofegant. Així que sense rumiar-m'ho, vaig fer la maleta i vaig emprendre el llarg viatge. Vaig decidir que m'hi acompanyés en Marinoff amb el seu Más Platón y menos Prozac en versió castellana ja que feia temps que l'havia adquirit, i fins llavors, l'havia tingut al capdamunt d'una prestatgeria esperant el seu torn. Vaig pensar que aquell era un bon moment per llegir-lo, volia fer canvis a la meva vida, volia deixar enrere records i vivències. Havia de pensar i com diu en Marinoff, era temps de filosofar.

Al seient del costat es va asseure un noi jove, devia tenir la mateixa edat que jo, més o menys. Ens vam saludar tan bon punt va arribar i aviat vam començar a parlar del viatge i de què hi anàvem a fer allà.

En el moment d'enlairar-se l'avió, jo em vaig posar una mica neguitosa i em vaig aferrar al seient. Ell, que ho va notar, em va agafar la mà i em va dir que em tranquil·litzés, que no passava res. Encara no sé ben bé per què, però aquella confluència de paraules i tacte em van asserenar i van predir que seria un viatge agradable.

Passats aquells segons i després de descordar-nos el cinturó de seguretat, ens vam acomodar en la mesura del que era possible i vam continuar xerrant animadament. Aleshores, em va preguntar, amb somriure picardiós, què hagués fet si no s'hagués assegut un company tan agradable com ell al meu costat. I jo li vaig mostrar el meu llibre tot dient-li que em venia de gust empassar-me aquell totxo. I sense adonar-nos-en, aquell va ser un altre punt de confluència. Em va dir que feia temps que se l'havia llegit i que li va semblar molt interessant. La conversa va adquirir un caire filosòfic envers les nostres vides. Parlàvem de les diferents reaccions que podíem tenir els humans davant situacions concretes que et planteja la vida. I d'aquesta manera vam arribar a l'hora del sopar, quan van passar les hostesses repartint el pollastre insípid amb patates al forn.

Després de sopar, vam fer petar una mica més la xerrada i mentre ell m'explicava no sé què de la constel·lació estel·lar, jo el mirava i pensava que teníem una conversa força agradable, plena de mirades i gestos que per uns moments em van confondre. Mirades tendres i somriures encisadors que m'encantaven i que em transmetien una sensació delitosa. Era com si fes una eternitat que ens coneguéssim. I en aquells moments me'n vaig adonar que tenia moltes ganes de besar-lo.

Apagats els llums, senyal indicadora que era hora d'anar a dormir, vaig treure la manta de sota el seient i em vaig tapar. Ell va fer el mateix, i amb un somriure a la boca i tot fent ullets, em va desitjar que descansés i que passés bona nit. I llavors, com si el temps s'aturés, vam estar uns segons, minuts, no ho sé, mirant-nos de fit a fit, parlant-nos amb els ulls, a través de sensacions. I sense que cap dels dos articulés paraula, vam començar a fer-nos petons dolços com la mel. Em va agafar de la mà i va estar jugant amb els meus dits mentre m'anava mirant i fent-me més petons. I després, em va abraçar molt fort tot dient-me a cau d'orella que tenia moltes ganes de besar-me. Aprofitant aquell moment, també li vaig dir que feia estona que em moria per besar-lo. I fetes les confessions, ens vam tornar a unir amb un petó molt més càlid i intens. Després, ens vam endormiscar en la tranquil·litat de les nostres besades, abraçats l'un a l'altre.

Però, passada una llarga estona de no saber com posar-me i sense poder adormir-me, vaig anar al lavabo. Era a punt de sortir d'aquell minúscul racó quan vaig sentir que picaven a la porta. Quan vaig obrir-la per sortir, una mà que no vaig poder veure de qui era, em va empènyer cap endins i aleshores va entrar ell, va tancar la porta i ens vam fondre en una abraçada. Em vaig quedar sorpresa del que feia, però em va agradar que ho fes. Vam començar un joc de besades, ara tendres, després fogoses. Em va asseure a la pica minúscula que hi havia al lavabo i es va posar entremig de les meves cames. Em va abraçar fort mentre em besava el coll i em feia petites mossegades al lòbul de l'orella. Mossegades que alternava amb excitants succions pel llarg del meu coll. Després, em besava amb els llavis closos, mentre jo anava gemegant per l'excitació que em provocaven els seus llavis. Una excitació que anava creixent a cada pas que les nostres llengües es trobaven en aquell vaivé de petons, abraçades i fregaments.

Lentament em va anar traient el jersei, deixant al descobert els meus pits encara vestits pels sostenidors negres. Me'ls va palpar sense deixar de besar-me i em va desfer els sostenidors amb una habilitat envejable tot deixant-los, ara sí, nuus davant seu.

S'hi va atansar i me'ls va besar delicadament, i després va iniciar un camí de petites xuclades suggeridores de les emprenedores llepades als mugrons que les van seguir. Treia la llengua de la seva boca i traçava un camí vertical, posant-la a sota del meu pit i fent-la córrer fins al mugró, en el que hi feia una petita succió i l'empresonava amb els seus llavis cada cop que confluïen.

Cada vegada estava més excitada i amatent a la seves fogoses envestides. El besava apassionadament i l'abraçava fort contra mi tot regalant-li a cada punt els meus pits trempats i ansiosos de ser devorats pels seus llavis, per la seva boca. Per notar el fregament de la seva llengua als meus mugrons durs. Allò m'excitava i ell se n'adonava fàcilment. La meva respiració aviat va esdevenir més accelerada i les seves llepades eren més fulgents.

Famolenc del meu cos, em va aixecar la faldilla i va posar la mà al meu entrecuix, tot movent el dits en un compàs delicat, com si d'un ball de fulles seques al vent es tractés. Aleshores, desentesa de prejudicis i vergonyes, li vaig posar la mà al seu membre erèctil. I vam iniciar un joc joliu i temperat de moviments que ràpidament es va convertir en febrós i ardorós.

Joc que incitava la calorosa i desitjada envestida a obrir-se pas entre tots aquells preàmbuls instigadors provocats per la passió que ens posseïa. Passió que el va conduir a endinsar-se en el meu sexe humit, a beure de la meva font. Cada llepada seva anava acompanyada d'una enfonyada dels seus dits. Em besava i em succionava càlidament el cor màgic de la meva fruita madura i tornava a llepar la meva polpa sucosa. Mentre, jo li acariciava els cabells i li feia petites pressions perquè desitjava que la seva llengua perpetués per sempre en el meu cony humit i calent.

Llavors, es va adreçar i em va donar a tastar la seva boca, els seus llavis, el gust del meu propi sexe. Em vaig excitar encara més i goluda, em vaig menjar la seva boca afrodisíaca, incitadora d'un desig apassionat.

Enmig dels petons perllongats per les fregades de les nostres llengües engolint-se l'una a l'altra, em va agafar per les natges i es va encabir delicadament dintre meu. El vaig abraçar fermament mentre sentia els seus sospirs a cau d'orella i li anava fent petons golosos.

Rasava suaument el meu cony avivat i les seves arremeses es convertiren poc a poc en atacs efusius, en assalts coratjosos i envestides exasperants per trobar aquell moment intens de plaer. Ofuscant-se encara més en cada escomesa, entre besos i embranzides, per concórrer tots dos en el punt més àlgid. Fins que passats uns minuts va arribar i vam explotar tots dos de plaer, esclafint en una complaença única. I vam restar abraçats fins haver recuperat l'alè. Llavors ens vam regalar un mar de petons i carícies tendres, suaus, carinyoses...

Passats uns minuts i havent-nos vestit, vam tornar al seient enmig de la calma de la gent de l'avió que ja dormia. I vam romandre abraçats mentre ens fèiem petons i agafàvem el son.

dijous, 7 d’agost del 2008

Ball de petons


Encara recordo com n'eren de vergonyosos els primers que ens vam fer. Tímids, emocionants, plens de vitalitat i d'encant. Aquells primers petons que es fan amb els llavis tremolosos i els cossos plens de vibracions. Petons que a poc a poc creixen i van agafant confiança. Petons que esdevenen íntims, càlids i fiblosos en els sentiments. Petons que perpetuen en lligams eterns en els nostres pensaments.
Encara recordo quan ens fèiem aquells petons dolços, llaminers, sincers. Aquells altres que eren juganers i recorrien tot el nostre cos. Com m'agradaria sentir els teus llavis recorrent cada racó del meu cos, fent a cada passa un petit petó suggeridor de la gran festa d'òsculs desitjosos que la continuaria. Com m'agradaria tancar els ulls i sentir els teus llavis fent camí per la meva vida. I després, obrir-los i veure un cel ple d'estels brillants mentre em vas regalant aquells petons ensucrats que tan m'agraden, com les llaminadures de colors. I fondre-nos en una gran abraçada, com aquelles que em fas de tant en tant. Una abraçada gran com un diplodocus, una abraçada gegant que traspassi l'infinit.
I seguir amb el ball de petons amb els llavis closos, entre rialles i mirades que ens diuen més que mil paraules.
Com m'agradaria sentir les teves besades tendres i esponjoses com els núvols, càlides com un dia d'estiu i llargues com la distància que ens separa...
Com m'agradaria sentir els teus llavis carnosos fent-me cadascun dels petons que m'has promès... Són tants i tants petons que ja n'he perdut el compte, sobrepassant els nostres primers petons d'or. Petons desitjosos de més petons deliciosos. Les delícies dels nostres primers petons d'or..
Com m'agradaria que no s'acabessin mai els petons dolços i llépols com la xocolata, els grans i guaridors que em fan sentir teva. Aquells tan frescos que em fas i que m'agraden més que aquella cançó que no em cansaria mai d'escoltar.
Anhelaria encara que no conegués els teus petons suaus com el cotó i saborosos com la fruita madura.
I em vestiria de gala per romandre per sempre més en el teu ball de petons sensuals, deixant-me portar pel so del teu compàs ardorós, emparant-me en el refugi de les teves abraçades, sense minvar en les celebracions amb petons cada cop més i més delirosos.
Aquells petons delirosos que tant m'agrada fer-te...

dimecres, 6 d’agost del 2008

Sense fer soroll

L'altra nit no podia dormir. Estava neguitosa, feia calor... Així que em vaig llevar i vaig anar cap a la nevera per beure un got d'aigua fresca. Després em vaig encendre un cigar. I mentre estava fumant, vaig recordar que el veí de dalt m'havia ensenyat una cosa que em va agradar molt. I com sóc una mica entremaliada... vaig anar a casa seva sense pensar-m'ho dos cops.
Vaig entrar per la finestra sense fer gens de soroll i com sabia on ho amagava, hi vaig anar directament. I era allí, tan ben posat. I com més ho mirava, més m'agradava. I no podia deixar de pensar en com m'hagués agradat que algú molt especial m'ho hagués regalat a mi. Allò tan preciós, tan delicat, tan bonic, tan sensible i alhora profund...
I vaig sentir unes ganes boges de fer-m'ho meu. Però sabia que no ho podia prendre perquè perdria tot l'encant. Allò tan valuós tenia nom i, era evident, que no era el meu.
Una barreja de sentiments m'envaïa cada cop que ho mirava. Per una banda, una tendresa que em feia esgarrifar tot el cos en imaginar-me si allò fos meu i per l'altra, una gran tristesa en adonar-me'n que no ho era.
I suposo que és per aquesta embriaguesa de sentiments que t'ho vull confessar, perquè sé que mai m'ho regalaran, però sé com em sentiria si ho fessin, i per tant, sé què pot significar si mai sóc jo qui ho regala. Aquestes paraules que llegeixo amb tant deliri i que no em canso mai de pronunciar.
Com m'hagués agradat que algú molt especial me les hagués regalat... "Estaria una eternitat fonent-me en el teu esguard".

Gràcies veí per deixar-me-les llegir i imaginar-me que són meves... I sobretot, gràcies per no trucar a la poli, sé que cada cop que entro a casa teva, em vigiles des del teu esguard.



dissabte, 2 d’agost del 2008

Jersey Boys - Broadway

Aquest és un trosset del musical que vaig anar a veure a Broadway. Volia compartir-lo amb vosaltres i, espero que us agradi tant com a mi!


divendres, 18 de juliol del 2008

Remembrança


Avui t’he vist,
-novament-
ha sigut
tan sols
un instant,
però
el temps suficient
per a,
tornar a la meva memòria
records de tu
que un dia,
foren fets.

Fou tan intens
com fugaç,
com un tifó
que s’enduu
tot allò
que troba al seu pas,
... però
no comptaves
en trobar un mur de ferro,
i a voltes,
em penedeixo
de no haver sigut
de guix, de fang
per mesclar-se
amb el teu corrent
d’aigua.

Tampoc jo sabia
-fins llavors-
el sabor del no res
que et queda,
quan desitjant
-com tu-
ésser portada amb el teu cabdal
decidí
anclar-me al terra,
per por
al naixement d’un nou riu.

Sé,
que el teu corrent
m’espera;
i a la mateixa vegada
desitjo trobar-lo,
aquest brollador
que també avui
neix en mi.

I...
m’he adonat d’això
-avui-
quan t’he vist;
però
sempre quedarà
l’esperança
que, després
d’un gran sol,
algun dia
puguen tornar
a caure, per la meva pell
les teves gotes
de pluja...

Nina Pagà
(Nuesa, 1999)

dimarts, 15 de juliol del 2008

Tirocini de carícies i petons


Cursava 3r de BUP i vaig quedar amb una amiga per estudiar història. L’endemà teníem l’examen i jo no em sabia res.

La història no m’ha agradat mai. Bé, sí que m’agrada, però sempre ha estat la meva assignatura dèbil i per tant, m’era més fàcil dir que no m’agradava que em costava estudiar-la.

La meva amiga tampoc havia estudiat gaire, però ho duia millor que jo. Així que decidírem passar la nit juntes estudiant. Com que casa seva era més a prop del centre, anàvem allí perquè d’aquesta manera pensàvem que guanyàvem temps. Era tot un repte, només teníem una nit per preparar-nos la matèria.

La veritat és que començàvem amb moltes ganes, però ràpid anàvem fent esbarjos més freqüentment.

De tant en tant ens trucava l’Alberto que era el nostre amic. A l’institut sempre anàvem els tres junts, però clar, les mares no veien bé que ell es quedés tota la nit amb nosaltres estudiant.

A vegades venia, però s’hi estava fins l’hora de sopar. Altres, s’havia quedat a sopar, però a mitja nit marxava a casa seva.

L’Alberto era un noi guapíssim. Era de pell bruna. Tenia uns ulls verds preciosos i un somriure encisador. Segons el meu parer, era el noi més maco de l’institut. Era agradable, educat i molt ben plantat.

Ell anava fluix en matemàtiques i com que a mi se’m donaven prou bé, l’ajudava sempre que m’ho demanava.

Aquell dia, després d’estar gairebé quatre hores estudiant, va sonar el telèfon. Era l’Alberto; no entenia no sé què de la Revolució Russa. Nosaltres tampoc l’hi vam saber explicar bé; ens havíem de tornar a mirar el tema.

Vam dir-li que soparíem i després ens ho miraríem. Ell ens va preguntar si podia venir a estudiar una estona amb nosaltres. Li vam dir que sí i vam quedar que en acabat de sopar, vindria.

Nosaltres ens vam fer uns sandvitxos i vam agafar unes llaunes de coca-cola per beure. Ens posàrem vora el caliu de la llar de foc que hi havia a les golfes i començàrem a parlar de les nostres coses. No era estrany que acabéssim parlant de nois ja que era un tema més que principal en les nostres llargues converses. Però aquella nit vam parlar de l’Alberto com a noi, deixant de banda que era el nostre millor amic. El fet era que pensàvem que estava boníssim, però com que érem tan amics, mai se’ns havia acudit d’embolicar-nos amb ell.

Amb tot, aquella nit vam començar a parlar d’ell d’una manera ben diferent. Les dues estàvem d’acord en què era el noi més guapo de l’institut, que tenia un culet molt mono, uns llavis carnosos que deien “besa’m!” i que era molt simpàtic i agradable... Sense adornar-nos-en, parlàvem d’ell com el noi ideal per a tenir una relació. I ja no dic una relació d’amor, sinó una relació d’aquelles que busquem trobar frenèticament en aquesta edat. L’Alberto, era el noi ideal per fotre el primer clau de la nostra vida.

Sense fixar-nos, vam començar a parlar de sexe. Llavors, la meva amiga em va explicar que no havia besat mai un noi. I clar, vam decidir que allò no podia ser, que s’havia d’estrenar! Ella em deia que no sabia com ho havia de fer. I jo, que en aquell aspecte tenia una mica més d’experiència, vaig decidir fer-li de mentora. Li vaig dir que doblegués el braç i que hi posés la llengua a l’escletxa que s’hi forma. I llavors que practiqués. Però és evident que morrejant-te amb el braç no saps si ho fas bé o malament. Així que després d’una estona practicant vaig decidir besar-la. Ho vaig fer posant-li la llengua a la seva boca. Ella, quan va reaccionar, em va apartar d’una sotragada i em va dir: -però què fas?- Li vaig contestar que era així com es besava. Es va quedar atònita, no va saber què dir.

En aquell moment vaig tenir por que em fes fora de casa, però la seva reacció va ser del tot inesperada. Em va agafar i em va besar i, aleshores, va ser ella qui va posar la seva llengua dintre la meva boca.

En aquell moment no podia dir res, havia estat jo la que ho havia començat tot. Així que em vaig deixar portar.

Passada una estona, va deixar de besar-me i em va preguntar: - És així com es fa?- Jo li vaig contestar que no. La vaig agafar pel coll i li vaig tornar a menjar la boca. I després li vaig dir: - És així com es fa -.

En aquell moment ens vam mirar als ulls i la resta de món va desaparèixer. Hi havia una connexió excitant i nova, desentesa de prejudicis previs. I sense dir-nos res més, vam començar a besar-nos i ens vam anar deixant portar per l’èxtasi del moment. Tímidament, vam anar tocant-nos els pits. Ara jo, després ella. Amb les mans tremoloses esperant l’assentiment de l’altra, fins al punt que ens acariciàvem les nostres inexplorades virginitats per sobre la roba. Carícies suaus, vergonyoses, però carícies que desencadenaven marees de plaer i desembocaven rius de fluix vaginal.

Just en aquell moment ens va alertar la veu de la seva mare que ens deia que havia arribat l’Alberto.

Quan va entrar a les golfes, ens va preguntar si havíem estudiat la Revolució Russa, i nosaltres li vam respondre amb un breu somriure i fent que no amb el cap. Aleshores, ens va preguntar què havíem estat estudiant i nosaltres ens vam mirar tot posant-nos vermelles i sense dir res.

Llavors, la meva amiga i jo ens vam fer un gest d’aquiescència amb el cap i em vaig apropar a ell i vaig reposar els meus llavis sobre els seus. El vaig mirar, tenia els ulls com dues llunes plenes, irradiant estranyesa i sorpresa. M’hi vaig tornar a apropar i el vaig tornar a besar oferint-li de bat a bat la meva ànsia de tastar-lo. L’Alberto estava del tot desconcertat però no s’hi va oposar en cap moment, de manera que les nostres joves llengües experimentaven el gust de trobar-se en camps banyats per la inexperiència de l’art de besar. I clos aquell primer llarg petó li vaig dir: - Això és el que estàvem estudiant-. I tot picaresc va respondre: - Doncs, no m’ha quedat del tot clar...-. Va ser llavors quan la meva amiga li va dir que si explicant-li ella li quedaria més que clar. I el va besar.

L’Alberto estava embadalit amb l’escomesa de petons sobtats i per què no, caiguts del cel. No es podia imaginar que aquelles hores d’estudi amb les seves amigues es convertirien en estones deliroses de besos regalats i golosos.

Enmig d’aquell ball de petons li vaig posar delicadament la mà a la seva bragueta. Ell no es va amoïnar, ans al contrari, es va deixar fer i va respondre amb el mateix acte.

Aquell joc d’òsculs silenciosos no va ser més que el preàmbul d’una tempesta de descàrregues elèctriques, sensacions enrampants i frenètiques que es van convertir aviat en un intercanvi d’emocions atàviques. Volíem experimentar, descobrir, degustar els nostres cossos.

Al cap d’un moment l’Alberto ja m’estava acariciant els pits d’una manera delicada. Però aquesta delicadesa es va tornar ferotgia quan va notar que les dues li estàvem palpant la bragueta. La meva amiga va començar a abaixar-li els pantalons i a fregar amb els seus dits el gland que sobresortia per damunt dels calçotets. Ell es va excitar i ens va envestir abrivadament, igual com quan un animal afalcona la seva presa, i ens va devorar a xuclades i succions als mugrons mig despullats per les seves arremeses.

Ara la besava a ella, després em llepava a mi. Acte seguit li mossegava l’orella a ella i en acabat era devot dels meus pits. Tot fluïa en aquell vaivé de sensacions on ell era presoner dels nostres petons i coneixedor de les nostres carícies mentre l’anàvem masturbant, primer a pas lent i després, més de pressa fins al moment de l’explosió delitosa que no va trigar en arribar.

Adés, mentre la meva amiga l’embriagava d’atencions, vaig albergar els seus dits en les meves calcetes inundades d’anhel per tal d’amainar el desfici brusent que em punyia.

I enmig d’aquell tirocini de carícies i petons deliciosos ens van sobresaltar uns passos que s’apropaven.

divendres, 4 de juliol del 2008

No em preguntis, amor, per què t'estimo



No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...

Rosa Leveroni
(Presència i record, 1952)

dijous, 3 de juliol del 2008

Gary Jules - Mad World

Aquesta cançó m’agrada molt. La vaig conèixer a través d’un amic, amb el qual vaig compartir llargues converses i a més, molt interessants.

Ja sé que el tema de la cançó no s’adiu a la temàtica del blog, però volia retre-li una mena d’homenatge personal. Així que, això és per a tu...



Cofre àrab

Amb dits sensibles que podrien
haver estat els d'un hàbil artesà,
ressegueixo el marfil entre la fusta,
les formes incrustades dels gossos i dels falcons,
l'alada simetria de les fulles,
els ornaments del cofre.
Oh Déu, quanta bellesa perduda per a sempre!
De tot el meu Al-Andalus queden tansols un cofre
i un grapat de monedes de plata prima, més aviat bastarda.
I el record d'Abu Bakr, que era muftí i filòsof
i que ensenyà a Damasc i morí a Alexandria.
Al cementiri d'Uala, davant la Porta Verda, reposen els seus ossos.
Va deixar escrit un llibre: La llanterna dels Prínceps.
Abu Bakr, dit també Al-Turtusí, va amar moltíssim
aquest mateix paisatge que jo estimo:
el riu ample i feliç
les fondes valls on creix el magraner,
i l'aigua rotatòria de les sínies.
L'aigua, ah l'aigua en el desert!
Com canta l'aigua, oh Déu, com canta l'aigua als brolladors de marbre!
No hi ha al món so com el de l'aigua:
l'aigua canta millor que el rossinyol en la nit alta,
millor que el vent entre el tul rosa dels tamarius florits,
millor que els cròtals de les ballarines.
Dic ballarines. Dic
ventres mòbils com astres,
i dic nuques dolcíssimes,
i dic pits com magnòlies,
i dic cintures fràgils,
i dic llavis com pètals,
i dic galtes com préssecs,
i dic malucs com àmfores,
i dic peus com cristalls,
i pubis com jardins,
i cabells com onades.
I també dic ulls negres, germans de l'aigua obscura,
i també dic ulls clars, germans de l'aigua blava.
(Abu Bakr somreia).
No us deixeu emportar
per la lírica obscena de les fàcils metàfores.
La gent estima el greix
però el cervell del cabritet és millor mos:
en ell rauen l'instint, i si de cas, la pensa.
La bellesa del món, oh Déu, és fugissera i vana.
Vosaltres canteu llavis,
quan hi ha boques que puden igual que una rabosa;
vosaltres canteu rulls que són un niu de llémenes;
i canteu pits que són bosses tan buides
com l'escrot dels anuncis del guineceu.
(Abu Bakr somreia).
Doneu-me pa sense llevat
una dona fidel -no massa jove-,
de quan en quan un moltó tendre,
vi de poc grau, lectures del profeta
i el silenci del camp.
(Abu Bakr estava en el secret).
Tan sols un cop s'enamorà, si hem de creure en els seus versos.
No fou de cap moret de dents blanquíssimes,
de cap andrògin bru, de cap adolescent dels que estimava
aquell poeta cordovès dit Ibn Quzmàn.
El Turtusí Abu Bakr, el gran muftí, el puríssim,
pensant en ella,
poma madura, cor de mel, llimona dolça,
va observar el firmament i gosà escriure:
"Sense parar recorro el cel amb els meus ulls,
per si de cas contemplo l'estrella que tu mires".

Gerard Vergés
(La insostenible lleugeresa del vers, 2002)



dimecres, 2 de juliol del 2008

Una visita diferent

Era el mes d’agost i feia una calor que espantava, al despatx de la feina encara es podia suportar perquè hi havia l’aire condicionat. Tot i així, jo només duia la bata, era com més còmoda estava.

El matí passava lentament mentre anaven desfilant els pacients, un darrera l’altre, explicant-me les seves malalties.

Jo només pensava en acabar el torn, arribar a casa, despullar-me i posar-me sota la dutxa amb l’aigua ben fresca.

De sobte, van picar a la porta i va entrar ell. Era un noi molt ben plantat, d’ulls foscos, cabells castanys i mig rinxolats. Duia uns texans i una camisa blanca de fil. Va dir un “bon dia” amb una veu força agradable i es va asseure a la cadira. El vaig saludar amb un somriure i seguidament li vaig preguntar què li passava. Però en aquell mateix instant vaig notar que aquella visita era com una alenada d’aire fresc enmig d’aquell matí tan feixuc i, alhora, vaig notar com un cop càlid em va sacsejar el cos. Tot allò em va fer desconnectar inconscientment, de manera que no vaig sentir res del que em va dir. Només el podia mirar, no sabia què m’estava passant. Simplement el mirava i de sobte vaig sentir un desig fervorós que em va fer respirar profundament. Just quan ell em mirava amb ulls estranyats, tot posant-se la mà al pit i repetint-me que li costava respirar.

Aleshores vaig reaccionar i li vaig dir que anés cap a la llitera perquè el pogués auscultar. Li vaig demanar que es desfés els botons de la camisa i ell se’n va desembotonar quatre.

Li vaig auscultar el pit mentre ell inspirava i expirava tal i com jo li vaig dir que ho fes. I em vaig adonar que ell no deixava de mirar-me. Aleshores li vaig dir que es tragués la camisa per poder-li fer l’auscultació pulmonar.

Se la va treure tot observant com jo, instintivament, em delectava amb aquell tòrax tan ben esculpit. Quan el vaig mirar, vaig poder observar que els seus ulls m’advertien del que havia vist. I en comptes de posar-me vermella, em va envoltar una onada abrusadora d’excitació. Em vaig apropar més a ell per poder-lo auscultar bé, però no li vaig dir que es girés, no. I encara no sé per què. Va ser una acte maquinal.

No podia fer bé la meva feina, però això no m’importava en aquell moment. Ell estava assegut a la llitera, sense camisa, mirant-me l’escot de fit a fit. I jo, dreta al seu davant, fent peripècies perquè el meu estetoscopi aconseguís trobar els punts adequats dels costats de la seva columna. I evidentment, en aquella posició era impossible cercar-los. Per tant, no podia dissimular que aquell fregament dels meus pits contra el seu tòrax era més que provocat. I el fet de pensar que ell ho podia endevinar, encara m’excitava més, fins al punt que els meus mugrons van quedar trempats i un calfred va recórrer pel meu ventre.

De fet, ja feia estona que sabia que no tenia cap problema respiratori, però vaig fer temps mentre friccionava els meus mugrons pel seu cos despullat, suposo que amb la intenció d’excitar-lo o d’excitar-me jo, encara més. No ho sé... El fet és que quan vaig fer una passa per enretirar-me, ell em va agafar amb les dues mans posant-les descaradament a les meves natges i em va mirar d’una manera que, tot d’una, semblava que em fiblés en els pensaments.

Fora d’espantar-me, em vaig encoratjar per fer allò que estava desitjant tan ardorosament des de l’instant que va entrar al despatx. Així que mentre m’apropava cap a ell i el besava amb deliri, vaig notar el seu penis erèctil.

Però tot d’una em vaig separar d’una sotragada perquè, tot i que el desitjava, allò no estava bé. Em vaig encaminar cap a la meva taula d’esquena a ell i cavil·losa amb els ulls clucs, no deixava de pensar en aquell cos mig nuu, en aquelles mans que m’havien grapejat el cul, en aquells llavis, els seus ulls... I de sobte vaig notar el meu tanga xop, els batecs del meu cor cada cop més accelerats i una ardent coïssor resseguint cada racó del meu cos. Aleshores, em vaig girar i el vaig veure allà, a tocar, al meu davant. Em va agafar i em va tornar a besar mentre les seves mans desbotonaven amb fúria la meva bata i em tocava els meus pits rodons amb un desig esbojarrat.

Enmig d’aquell encegament, la meva bata va caure al terra i jo quedava despullada a les seves mans. M’empenyia contra la taula tot refregant la seva polla contra el meu, més que humit cony. Em va desfer els sostenidors sense deixar de besar-me i me’ls va treure. Va continuar palpant els meus pits, acariciant els meus mugrons erts. Em va asseure d’una sotragada a sobre la taula fent que caiguessin al terra les coses que hi havia i va començar a jugar amb el meu tanga. Posava el seu dit entremig de la beta i el meu conyet, l’agafava i l’estirava cap a ell i després cap amunt de manera que es col·locava al bell mig de la meva escletxa. El tornava a treure i hi posava el seu dit, tot fent-lo anar amunt i avall. Fent petites enfonyades i estimulacions al clítoris. I tornava a estirar la beta sense deixar de besar-me en cap moment. I hi tornava a posar el dit, a acariciar-me, a penetrar-me fins que l’evidència del meu cony amarat deixava entreveure que estava afamat de sexe. Llavors, un sobresalt de folla excitació em va fer arrencar-li gairebé d’una estirada els pantalons. El vaig empènyer i em vaig acotxar al seu davant. Vaig treure la seva polla rígida dels seus calçotets atapeïts mentre ell s’afanyava a baixar-se’ls i, mirant-lo amb perversió, me la vaig posar a la boca. Anava fent petites xuclades amb els meus llavis, sucoses llepades amb la meva llengua tot fregant el gland amb delicadesa i la tornava a cobrir amb la meva boca, una i altra vegada. Quan de sobte vaig sentir una mà que m’agafava fort pel clatell i una irrupció violenta a la meva boca. Una, i una altra, i una altra... Fortes, calentes i vives fins que va fer un crit de plaer i es va escórrer a la meva boca. Em va mirar, amb aquella mirada seva tan penetrant que m’excitava com ningú fins aleshores ho havia fet, em va fer aixecar i em va jeure a sobre la taula. Va posar els seus braços per sota les meves cuixes, les va aixecar, les va obrir i es va encabir en el meu cony. Va començar a fer sensuals petons al llarg del meu pubis mentre allargava les mans per poder tocar-me els pits. Després, va anar baixant les mans fins al meu cony i lentament va obrir-lo per poder-hi posar la seva llengua. I ràpidament aquells dolços petons es van convertir en enèrgiques llepades que em tornaven boja.

L’excitació esdevenia ferma en pensar que un pacient m’estava menjant el cony i aquesta mateixa excitació s’incrementava en pensar que en qualsevol moment algú podia obrir la porta i entrar.

Va tornar a posar els seus braços per sota de les meves cuixes, em va agafar ben fort pel cul i em va apropar cap a ell. Llavors, va agarrar la seva polla trempada i la va passejar pel llarg del meu cony. Va jugar amb el meu clítoris fregant-hi el seu gland. I va tornar a pujar i baixar resseguint l’obertura del meu cony. Aquella obertura que el duia cap a un plaer exquisit. Aleshores, vaig obrir amb les meves mans els llavis genitals, deixant al descobert el camí rosat i banyat que havia de seguir. Em va penetrar a poc a poc, fent una suau enfonyada. I després en va fer una altra amb delicadesa i va continuar amb moltes altres, tot augmentant el ritme de les seves envestides . I mentre m’anava regalant plaer em va xiuxiuejar: -“M’encanta tenir-te així”. Aquelles paraules em van dur a l’everest de l’excitació fent que m’entressin unes ganes magnes de posar-me un altre cop la seva polla a la meva boca. Així que el vaig portar fins a la llitera i mentre ell jeia, jo vaig devorar la seva ardorosa polla com mai ho havia fet abans. Ell, sorprès, només buscava treure’m els cabells de la cara per a poder contemplar el que li estava fent. Quan em va dir que si no parava es tornaria a escórrer a la meva boca, vaig pujar a sobre la llitera i em vaig obrir de cames a l’alçada de la seva boca. Amb les mans contra la paret, el vaig obligar a menjar-me el cony. Jo no podia evitar moure’m a sobre d’ell a fi i efecte de fregar el clítoris contra la seva llengua. Després el vaig besar, m’excitava degustar els meus fluids dins la seva boca, notar les nostres llengües adulant-se, fent-nos tastar la nostra pròpia excitació... Mentre ens morrejàvem, em vaig encabir la seva polla i vaig començar a moure’m a sobre seu. Llavors, em va agafar les natges amb les dues mans i passada una estona em va aturar. Seguidament va començar a moure’s a un ritme, cada cop més potent, mentre amb les mans em tenia agafada per les natges i allargava els dits per poder obrir encara més el meu cony. Fins que vam arribar a aquells segons del nirvana sexual.

Després, ens vam vestir. Em va donar les gràcies enmig d’un mar de petons i va marxar.

Acte seguit, vaig rebre a la següent visita com si no hagués passat res. Era una senyora d’uns cinquanta anys. Enraonava ràpidament i de sobte, en la penombra de les seves paraules, es difuminaven imatges del que m’havia acabat de passar, provocant grans vibracions agullonadores en el meu cos. I em vaig tornar a excitar...