Empremta

Escolliré per sempre més la teva
absència, donzella,
perquè el que de veritat estim
no és el teu cos,
ni el record del teu cos
tan bell sota la lluna;
el que de veritat estim
és l'empremta que has deixat
sobre l'arena.

Fragment mai no escrit de SAFO.

Simplement parlem-ne...

He procurat dir les coses un cop n'estava mitjanament segur i he mirat sempre d'evitar una vaguetat o una precipitació. Però tampoc no cal convertir una columna de premsa en una tesi doctoral. Val més comunicar les coses quan ja semblin clares, perquè els lectors hi puguin dir la seva (cosa que, però, s'esdevé rarament o mai en aquest país), que no pas retenir eternament una mitja veritat o sospita en un racó del pensament inaccessible als altres i fins a nosaltres mateixos.
Algun lector se m'ha mig molestat alguna vegada del to que gasto en els escrits sobre la llengua, sobretot en els articles de diari. Llàstima, perquè jo precisament considero que aquest to és essencial per dessacralitzar qualsevol cosa humana, sobretot les que, per exemple la llengua, provoquen irritació, visceralitats, essencialismes; i per donar a entendre al lector que gairebé tot és relatiu, reversible, millorable. Al lector i potser encara més a mi mateix: escrivim, almenys jo, per aclarir-nos a nosaltres mateixos les coses que ens afecten, etern exercici de catarsi i de comprensió d'un món meravellós, de l'enlluernadora facultat del llenguatge. Al capdavall, si la llengua no ens serveix per a aquestes funcions, que ens són imprescindibles per viure, la mutilem d'una de les virtuts més entranyables que té. I jo donaria tota la minsa coneixença tècnica que pugui tenir de res per una línia ben escrita, graciosa, simpàtica o estimulant.

Joan Solà, Parlem-me

Paraules

Tothom busca la paraula justa. Per a parlar a qui no es coneix i es vol conèixer. El misteri inexplicat, però, és perquè no surten les paraules quan el rostre de la persona estimada es gira i aguaita a què parlem. El lèxic que anit era tan abundant de sobte desapareix i aleshores és quan entenem que la llengua no és només voluble, sinó també fal·lible.

De vegades...

De vegades n'hi ha prou amb un instant per oblidar una vida, però de vegades no n'hi ha prou amb una vida per oblidar un instant.

Jim Morrison

Potser...

És millor haver estimat i haver perdut que no haver estimat mai.

Alfred Tennyson

Amor

" L'amor és en aquelles curtes ratlles, l'amor com ella el voldria i com ja no és. O com potser no ha tingut mai. Perquè l'amor no és i no pot ser simple afecte. No és costum o gentilesa. L'amor és bogeria, és el cor que batega a mil per hora, la llum que baixa en el capvespre en plena posta de sol, les ganes de llevar-se al matí només per mirar-se als ulls. L'amor és aquell crit que ara la reclama i li fa entendre que cal canviar. Ell. Recorda moments que han viscut junts, les coses que sempre li ha dit, el seu rostre. Però no sabem parlar. No som l'un el bé de l'altre. Una llàgrima li regalima, càlida, per la galta i li cau a les cames lliures i nues. Potser aquesta noia asseguda al seu escriptori, una nit de final de primavera, quieta davant d'un portàtil que va trobar per casualitat, amb prou feines il·luminada amb una làmpada Ikea, encara no sap què és l'amor. Però ben segur que ara sap què no és."

Federico Moccia, Perdona si et dic amor (2007)

Bellesa

No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi havia res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d’impotent: de vell o d’impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la “concupiscència” que ens fa desitjar-lo, ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l’enveja dels qui la senten? Encara no he arribat a l’edat en què pugui veure’m condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència - diguin els moralistes el que vulguin- és la vida.

Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (1964)