il·lusions

Allà estant , enmig d’una multitud entonant les mateixes paraules, sento bategar el meu cor cada cop més fort, més apressat.

Em situo en aquell punt estratègic; un blanc perfecte amatent al senyal esperat.

Veig passar cares desconegudes, ulls que se senten observats, peus que es mouen al compàs. Van passant les lletres, les persones i els acords mentre em passegen els pensaments pel cap, entre glop i glop.

Sentint paraules sense escoltar-les, miro però no veig res... I torno a sentir mots i més mots, però no els atenc.

L’espera és llarga en la nit més curta. El neguit és inevitable, el desig desesperat. La falsa calma amaga la inquietud que em fa tremolar. Torno a buscar i perdo la mirada en ulls que em miren però que no em diuen res. Els perdono, remeto l’engrescament i segueixo reclamant atencions.

Canvi d’escenari, comença l’espectacle. Cossos tibats, junts, suats, excitats... Cossos que m’impedeixen el pas, que em priven de guaitar. Em sento atordida, no hi vull pensar però em ve al cap, no ho puc evitar. Segueixo el meu camí, em guia el so, m’estira el batec. M’hi endinso com un animal al seu cau, però me n’adono que em resisteixo a amagar-me. Vull ser trobada...

Cerco amb la mirada, expectant una mà que em toqui, uns braços que m’envoltin, uns llavis que em somriguin plaentment. Falses il·lusions...

Segueixo la lletra de manera inconscient alhora que bino el terreny silenciosament. No hi és...

Em parlen les lletres, identifico moments viscuts, moments que resten aparcats, estones que encara no han arribat. Escolto i imagino. Somio falsament...

Encoratjo l’habilior de concentració per gaudir del moment. M’agrada el que veig, el que sento, però aquest cop no m’omple.

Versa aquelles paraules amb les que un dia em vas dir que et recordés i sento una esgarrifança recórrer tot el meu cos. Buidor instantània, tristesa al cor. Desig de poder fer en silenci, d’agafar amb tendresa, de dir-ho a cau d’orella. Falses promeses? No, no han estat promeses...

Giro els ulls al cel cercant aquell estel petit, aquell que brilla especialment per damunt dels altres i espero que em parli, que em faci un senyal. I de sobte, el cor és envaït per una melangia predestinada. Melangia que em parla sense voler ser atesa. I llavors entenc que el camí és llarg i que són moltes les aturades que has de fer i poques les indicacions que t’han d’orientar. Tot és fosc, massa fosc i poques flors.

Dintre meu sento que ets present i m’apresso a sortir del cau. Vull ser trobada...

A la vora, segueixo versant entre dents mentre escorcollo per trobar el teu esguard. I ara és quan escolto aquelles paraules que ens recorden, que em fan tornar a pensar en tu. Segur que també les estàs escoltant, ho pressento i sento fremir el meu cos...

Presonera per la impotència que m’envaeix sento defallir les esperances somiades i percebo desmaiar el teu esforç en un final impossible. Fugida immediata. Esperances batudes per la por i el desengany. Mal invisible. Mal al cor.

Arriba el final i cauen llàgrimes del cel. Estels que ploren? Pot ser és la lluna... Els llums s’apaguen i la tristesa clandestina es reflecteix en el meu silenci. Cercant per últim cop aquell rostre ignot i recordant que tan sols amb una mirada hagués bastat, no calien paraules...

Òrfena d’esperances busco aixopluc per resguardar-me de la tempesta. Tempesta que a cada passa s’aviva i s’enfurisma més i més. Veig en el cel un mirall on veure’m reflectida i em sento cada cop més petita i espoliada per l’aflicció. Falses il·lusions ofegades...

Torna a sonar dintre meu la dolça remor que em recorda el somni desitjat i m’encamino a trobar una resposta. Il·lusions enyorades...

Resposta que no es fa esperar i que em despulla fins passat el trenc d’alba i m’acarona mentre m’ateny una son dolça ben entrada l’hora d’esmorzar...