He procurat dir les coses un cop n'estava mitjanament segur i he mirat sempre d'evitar una vaguetat o una precipitació. Però tampoc no cal convertir una columna de premsa en una tesi doctoral. Val més comunicar les coses quan ja semblin clares, perquè els lectors hi puguin dir la seva (cosa que, però, s'esdevé rarament o mai en aquest país), que no pas retenir eternament una mitja veritat o sospita en un racó del pensament inaccessible als altres i fins a nosaltres mateixos.
Algun lector se m'ha mig molestat alguna vegada del to que gasto en els escrits sobre la llengua, sobretot en els articles de diari. Llàstima, perquè jo precisament considero que aquest to és essencial per dessacralitzar qualsevol cosa humana, sobretot les que, per exemple la llengua, provoquen irritació, visceralitats, essencialismes; i per donar a entendre al lector que gairebé tot és relatiu, reversible, millorable. Al lector i potser encara més a mi mateix: escrivim, almenys jo, per aclarir-nos a nosaltres mateixos les coses que ens afecten, etern exercici de catarsi i de comprensió d'un món meravellós, de l'enlluernadora facultat del llenguatge. Al capdavall, si la llengua no ens serveix per a aquestes funcions, que ens són imprescindibles per viure, la mutilem d'una de les virtuts més entranyables que té. I jo donaria tota la minsa coneixença tècnica que pugui tenir de res per una línia ben escrita, graciosa, simpàtica o estimulant.
Joan Solà, Parlem-me
