Hauria de...

Deixar passar el temps, els pensaments, les projeccions, l'angoixa.
Deixar-ho passar tot mantenint la serenitat.

Tots junts

Hagués volgut poder expressar tot el que sento quan veig aquestes imatges, quan recordo aquell dia, però només us diré que cada cop que miro el vídeo, m'emociono com si fos el primer cop...

Paraules

Paraules, que poden resultar dolces o amargues
Que et poden donar vida o matar-te
Que poden ser-ho tot o no ser res

Paraules, que valen tant i més si són robades
Que poden ser divines o profanes
On van quan no són dites per ningú?

Si et costen tant de pronunciar
No triguis tant, digues-les ja sense pietat
Per què esperar?

Paraules, que si no hi són t'ignoren i et maltracten
T'eleven cap al cel o a l'infern baixen
Et poden tornar un neci o bé un boig

Paraules, que poden ser piadoses o malvades
Sovint tan egoistes quan es callen
On van quan no són dites per ningú?

Si et costen tant de pronunciar
No triguis tant, digues-les ja sense pietat
Per què esperar?

No importa tant el què diràs
Què, qui, com, quant, ja m'és igual
Sols digue'm quan
Per què esperar?

On van les paraules que ningú no ha gosat dir?
Potser es perden en silencis i en moments que queden buits

Paraules, perdudes en racons inconfessables
Guardades en presons mig oblidades
Què em pots donar si vaig al seu rescat?

Paraules, que quan s'aboquen poden ser indomables
Si vols les pots tenir hipotecades
On van quan no són dites per ningú?
Paraules

Llibertat

La sensació de llibertat que vaig respirar un cop aconseguit el cim em va fer oblidar, en part, el patiment, el cansament o el defalliment d'algun moment.

La impressió de sentir-me lliure em va fer pensar en la meva terra, en el desig de la meva gent i en la força del voler i del poder.

Potser patirem, potser en algun moment desmaiarem, però n'estic segura que junts ho aconseguirem. 

Enllaçada a sa lluna i donant la mà a Gemma de Viatge Plural us desitjo una molt bona Diada!

Em demanes

Em demanes que t'escolti

i no te n'adones que tinc

les orelles gastades de sensibilitat.

Em demanes que et comprengui

i no saps que arrossego anys

de toleràncies prescrites.

Em demanes que t'acompanyi

i no veus que tinc

les passes cansades de tant fer camí.

Em demanes que t'acariciï

i no notes les meves mans

mancades de tendresa.

Em demanes que t'estimi

i no sents que el meu cor

fa temps que està eixut d'amor.

Qualsevol nit d'estiu

Arribada l'hora bruixa ens trobem, com ja és tradició, vora el mar, al codolar que ens ha vist créixer, sota la llum tènue de la lluna de qualsevol nit d'estiu i emparant un ventijol que sembla voler barrar-li el pas. Em vénen al cap les paraules d'aquell llibre que em va agradar tant quan sento la cridòria dels menuts mentre corrinyen i les nouvingudes somiquen potser, per reclamar l'abraçada càlida de la mare i, inesperadament, penso que potser, qualsevol altra nit d'un estiu més llunyà, ells també es trobaran en aquest mateix lloc i aquest pensament em provoca un somriure. Però de sobte, em sobrevé un sentiment trist que sento com una fiblada quan penso en tu, quan recordo la cara que has posat i el to amb què has dit que marxaves. La vida ens regala moments impagables, però a vegades, ens sacseja amb cops secs dels que difícilment pensem que ens en podrem sobreposar, però ho fem. I n'estic segura que tu tens la força suficient per tal de no vacil·lar.

Tot pensant-te, m'agradaria que el vent suau que m'eriça la pell esvaís al seu pas les tristors que ara t'habiten. I no voldria que cap esgarrifança et llaurés la tranquil·litat i et fes fugir de tots nosaltres, perquè som el caliu que necessites i voldria que aquest t'arribés com brisa d'estiu i t'embolcallés en una tendra abraçada. Una abraçada que fos capaç d'enderrocar la temor, la solitud, la tristesa, l'angoixa... i que arribi un dia que d'aquest mal temps no en quedin ni vestigis.

T'excita

Que te l'agafi i la passegi pels meus mugrons endurits i finalment l'acabi posant entre els pits perquè s'hi enfosi, t'excita. Com t'excita que en el vaivé de la teva polla quan s'apropa a la meva boca hi faci una xuclada encesa. 

 

M'excita

Besar-nos amb les llengües enceses i sentir les teves mans magrejant-me el cul mentre m'arrambes a tu perquè noti com se t'endureix la polla, m'excita. Com m'excita saber-me damunt teu i sentir com em penetres i em fas anar amunt i avall mentre et porto els pits a la boca perquè me'n facis petites mossegades alternades amb goludes xuclades.

Camp d'oliveres

Allà al camp d'oliveres vaig besar-te
i de sobte el temps semblà aturar-se
m'aparegué entre els dubtes la certesa
que mai oblidaria aquell somriure tímid i sincer.
I és tan bonic que surti el sol
però aquest matí ens porta el dol
perquè els avions no esperen els capritxos dels amants
així com tu, així com jo.

La nit se'ns havia quedat tan curta
com ofegada en copes de ginebra
al veure't a la llum d’aquella albada
vaig saber que sempre més recordaria amb enyorança aquell moment.
I és tan bonic que surti el sol
però aquest matí ens porta el dol
perquè els avions no esperen els capritxos dels amants
així com tu, així com jo.

I és tan bonic que surti el sol
però aquest matí ens porta el dol
li demano al cel que em regali un minut més
per passar amb tu, i tu amb jo.
Tan exigent, tan impacient
el dia ens desperta del somni més bell
ens queda el gest del nostre adéu
regust agredolç que ens farà recordar...

Que és tan bonic que surti el sol
però aquest matí ens porta el dol
perquè els avions no esperen els capritxos dels amants
així com tu, així com jo.
I és tan bonic que surti el sol
però aquest matí ens porta el dol
li demano al cel que em regali un minut més
per passar amb tu, i tu amb jo.

Perquè m'atraus

Et veig enmig d'aquella munió de gent i sense saber com, sóc capaç d'ofegar la música que sona fins convertir-la en silenci absolut, tan capaç com de discernir amb la raó la idea de seduir-te. És llavors quan em mires i un cop més, un desig sobtat m'assalta i em fa tremolar fortament i de manera inesperada avanço cap a tu com si caminés els passos d'altri, amb la mirada fixada al teu esguard fins que m'aturo al teu davant, a cinc centímetres dels teus llavis. La curta distància que ens separa em resulta un atreviment inconcebible i contradictòriament, infinitament llarga.

Sense embuts et pregunto per què em mires i em respons amb la mateixa pregunta. Et contesto amb autoritat: - perquè m'atraus. Em demanes el motiu i et dic que cada cop que em mires m'escomet un desig urgent.

Dibuixes un mig somriure als llavis que educadament et corresponc i tot seguit et xiuxiuejo: - em moro de ganes de besar-te, de jugar amb la teva llengua, de mossegar-te delicadament els llavis, de mirar-te i sentir la follia que em provoca la teva mirada i tornar-te a besar amb deliri mentre premo els pits contra tu perquè sentis com se m'han endurit els mugrons. Em moro de ganes que m'agafis el cul i em portis cap a tu perquè noti la teva excitació.

Inspiro profundament perquè l'excitació que sento s'accelera a cada paraula que pronuncio. El meu alè et fa estremir i els mots t'estimulen el desig sexual, no m'ho pots negar, els teus ulls em demanen que continuï. I reprenc allò que et deia a cau d'orella: - vull que m'agafis d'una embranzida i em magregis els pits mentre em beses i els teus llavis es perden pel camí entre la meva pitrera i la boca i m'aferris cap a tu per fer-me sentir un cop més la teva excitació. Vull descobrir el teu sexe i tastar-lo erecte, febrós i posar-me'l a la boca. Em moro de ganes d'aconseguir la teva polla dura i fer-te una mamada fins arribar al moment just en què una altra xuclada et faria ejacular. Em moro de ganes que posis la mà dintre de les meves calcetes i escolis els teus dits per la meva escletxa i que no deixis de mirar-me mentre em masturbes. Desitjo que et capbussis al meu entrecuix i m'avivis l'excitació amb la teva llengua, amb cada llepada que m'entaforis els dits i em facis embogir de plaer. Vull excitar-te i encendre't les ganes de follar-me atàvic, que m'agafis fort i em penetris primitiu, salvatge. Que la teva avidesa quedi reflectida en les teves embranzides fogoses, que esdevinguin animals i t'atabuixis amb la meva respiració cada cop més accelerada fins aconseguir l'orgasme.

Deixo anar un sospir càlid al teu coll i després t'observo tot salvant la distància de cinc centímetres. Em mires, m'agafes per la cintura i amb un to imperatiu em dius: - Anem.

Espanya, carinyo, lo nostre no funciona

Els Mali Vanili són un duet de músics catalans amb un estil pop amb aires folk. Han estrenat el videoclip "Espanya, carinyo, lo nostre no funciona" amb un to desvergonyit, tot atrevint-se a vestir-se de toreros i entonar una lletra plena d'ironia que plasma la ruptura de Catalunya amb Espanya.

És encomanadissa, oi?

 

Arran de res

Matí. Em desperto i obro el finestró mentre vacil·lo si deixo entrar un raig de sol -amb cent vuitanta-tres partícules de pols que fan l'amor-. Inspiro i sento com m'emmantella un ventijol primaveral que tot d'una em fa estremir. Em miro el llit i inesperadament, m'afanyo a arreplegar els somnis que han quedat escampats pels plecs dels llençols. Uns llençols que resten tebis per l'escalfor del meu cos. M'adono del meu afany per guardar-me'ls quan, de manera inconscient, els premo fort. I basta un breu moment per saber que els he d'amollar si vull que es facin realitat. Recolzada a l'ampit de la finestra fito el paisatge; la mar avui sembla d'un blau lapislàtzuli. Em vénen al cap els somnis mentre espolso els llençols i de sobte, em sembla veure com s'allunyen. Volen, volen i volen lluny... Potser fins arribar a l'altre cantó de la mar.

Obre el teu finestró i deixa entrar l'aire per si de cas et duu qualsevol dels meus somnis. 

 

Avui, una cançó

Les set i quart i m’he adormit al plat,
Volen cafeteres i trossets de pa.
La teva estrella al meu circuit urbà,
Corre, corre, que no queda temps per mai.
Anticiclons en totes direccions,
Sense canvis a la vista ni estacions.
Sóc un calaix massa farcit de trons.
Un telescopi busca l’horitzó...
I no hi és, que no hi és!
Astres, pedres i coralls
I una de passatgers s’ho mira,
Com s’ho mira.
Les antenes a les mans
Rastregen tot l’oxigen,
no hi ha un oxigen.
La flor d’espines més bonica que he trobat
Té 14 pàgines i totes són en blanc.
Sento forquilles que fan truites per sopar,
Una cerveseta, vespres amb olor de mar,
Fa olor de mar...
Astres, pedres i coralls
I una de passatgers s’ho mira,
Com s’ho mira.
Les antenes a les mans
Rastregen tot l’oxigen,
no hi ha un oxigen.
La benzina sobre l’astre blau,
cau del cel, cau del cel.
Un radar camina sobre el mar,
No hi ha vent, no hi vent.
Tres mil punts i núvols de cartró,
Sóc del temps, sóc del temps.
Astres, pedres i coralls
I una de passatgers s’ho mira,
Com s’ho mira.
Les antenes a les mans
Rastregen tot l’oxigen,
no hi ha un oxigen.

Aquesta primavera

Sí, deu ser aquesta primavera, que com deia el poeta, em pren aquell vent o l'amor i m'imagino rodolant per terra entre abraços i besos. I com seguia dient; potser és l'amor que es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny... I sí, deu ser aquesta primavera que em trasbalsa i em vénen al cap aquests versos que em fan pensar en un amor brusc i salvatge. I tombada al terra de qualsevol manera, recorro versos dibuixats als plecs del meu cos fins que enforato els dits dintre meu sense compliment ni teles. Els amago un cop i un altre i, delirosa, ofereixo les meves carícies al neguit dels meus llavis. M'obro la brusa, em despullo els pits i me'ls acarono amb les mans tremoloses, segurament portadores d'un desig irracional. Penso en tu i m'assalta una impaciència sufocadora que fa que t'imagini llepant-me els mugrons una vegada darrere l'altra i m'aviva encara més aquesta excitació. M'endinso dintre meu amb una intensitat benèvola que ara mateix em sembla insuficient. Tanco els ulls i em sembla sentir la teva llengua enfonyant-se en el meu fruit tot deixondint la meva quietud. Et desitjo en l'enyorança amarga de la calor que m'assalta i em penetro per encalçar la dolça mort. I en marxa el tocadiscos, cedeixo al desmai i penso en tu, i tot això i allò...

Aquest amor que fa un any em va prendre

Per tal de celebrar el Dia Mundial de la Poesia us deixo uns versos del meu favorit:  l'Estellés.  Uns versos que em captiven, encara més, si és que es pot.  

Aquest amor que fa un any em va prendre
i mai no he dit i en silenci em prospera,
pense sovint que ha de matar-me un dia.
Car el secret, que gelosament guarde,
arriba més enllà del sentiment,
i el pensament l’ha habitat i poblat.
No puc ja més, repetiria encara;
però l’amor no em deixa mai, cruel,
i em trobe a gust dessota el seu domini,
sabent, com sé, que ha de matar-me un dia,
molt lentament, corcant-me a poc a poc.
La meua mort, mai espectacular,
m’ha d’arribar d’una lenta creixença:
va madurant a les meues entranyes,
exactament com madura l’amor.

  Vicent Andrés Estellés

(Burjassot, 1924 - València, 1993)

Avui, com tants dies

Avui, com tants dies últimament,

tanco els ulls i et penso
i em provoca un somriure,

un altre dels molts més que guardo.

Avui, que revisc aquell moment
en què escrivies el meu nom
i dibuixaves la meva silueta entre pensaments,
et trobo, com tantes vegades,
i et repasso, un cop més,

per omplir-me dels teus records.

Perseverant em creix el sentiment

que avui fa més de mil nits em vas despertar

capaç de trasbalsar el meu món

i de fer desaparèixer la resta

quan ets al meu davant.

Passen les hores i es gasta el temps

els records em nodreixen el present

tinc ànsia de demà

d'un dijous qualsevol al teu costat

de sentir aquella tremolor

d'estar-me al llindar dels teus ulls

de bressar-te els somnis cada nit

de resseguir els plecs del teu llit.

Tal vegada foren il·lusions

Em sedueixen les paraules 
que lentament traces
m'arriben com suaus carícies 
festejant la meva pell.
Amb dits tremolosos
acarono il·lusions 
com si fos l'últim dia 
tal vegada 
com si fos l'última nit. 
I falsament em trobo entre les teves mans 
em penso ama dels teus mots 
em sento presa dels teus pensaments 
i alhora, tan estranya en la teva abraçada.