L'últim dia

Aquest matí, estant encara mig adormida, has aparegut al meu pensament. No sé per què has tornat, però lluny de voler-te espolsar dels meus records he fet memòria de tots aquells moments. T'he buscat entre els llençols i t'he trobat en els plecs del meu cos... Insensata memòria que destorbes la meva calma. Deliri boig que encegues el meu plaer. Tèbia és la penombra que de tant en tant clareja... No sé si m'hi he de resignar o aferrar-me a la imposibilitat de voler-te oblidar.

Aquest matí, mentre m'evadia dels records amb la tassa del cafè amb llet, has aparegut i, aquest cop, no era al meu pensament. Em desitjaves un feliç any, em preguntaves com estic, em convidaves al cafè de sempre, em recriminaves les meves negatives, em demanaves que et vingués a trobar...

Aquest matí no sé si ha estat casualitat o destí, memòria o oblit, desig o avorriment, plaer o entreteniment...

Aquest matí m'hi he tornat a negar, però em pregunto quants cops ho podré fer més. Em pregunto si el "no" és volgut o poruc. Em pregunto si el "no" és fruit de la temor de trobar-me entre els teus braços, de sentir-te dins meu, de la por de patir, de la por de tornar-me a enamorar, de la temor de no saber-te estimar...

Aquest matí és l'últim d'aquest any i voldria passar pàgina i desar el passat al calaix. Voldria deixar de sentir-me presa del teu desig, però me n'adono que sóc esclava dels meus impediments, tant com de la cigarreta que fumo i voldria no tastar...

Aquest matí t'he tornat a dir que no, potser demà, et dic que sí... Potser aquesta sigui la manera d'encetar un any positiu. Potser avui ha estat l'últim dia, potser demà serà la primera nit...

Us desitjo un 2011 ben bo i favorable!

El desig de Nadal

Dibuix de la Carme de Col·lecció de moments

El desig que jo voldria

fer complir aquest Nadal

és senzill i ben simple

sense ostentacions ni vanitats.

El desig que jo voldria

és trobar-vos al meu costat

omplir-me els ulls dels qui hi sou

i el cor dels qui heu marxat.

Mirar-vos a tots i cadascun

entre rialles i complaences

i colpir-me de tendresa

en sentir-me part de la vostra felicitat.

Us desitjo molt Bon Nadal de tot cor.

Indignada

Contra la sentència del Suprem espanyol que posa fi a la immersió lingüística en català a les escoles. Un atac sense precedents moderns a la llengua catalana i al model educatiu català reconegut a nivell europeu.

Avui

Avui, faria la maleta i marxaria ben lluny. Me n'aniria a Venècia... Per perdre'm entre els seus carrers, per ensumar la seva olor, per impregnar-me de memòria els ulls, per trobar la seva imatge als meus pensaments.

Avui és un d'aquells dies...

Me moles

"Me moles" és el títol de la cançó de presentació del nou disc de Pepet i marieta, "Qui no plora no mama". Aquest és el quart treball de la banda on es veu reflectida la seva maduresa musical.
Pepet i Marieta són un grup jove i fresc amb ganes de fer gresca, de gaudir de la música i sobretot, de fer gaudir el públic. I us asseguro que ho aconsegueixen! Els seus espectacles són inusuals, entusiàstics, especials i vibrants.
Són gent senzilla amb ganes de passar-ho bé, i és aquesta senzillesa que els fa tan grans. Arriben a tots els públics i no s'obliden mai ni dels seus ni de les seves arrels. Un reflex d'això, és el vídeo d'aquesta cançó, fet amb la seva gent; gent que els estima i que els segueix.
Pepet i marieta tenen la capacitat de fer una gran cançó a partir d'un petit detall, arran d'una sensació, de qualsevol quotidianitat... És per totes aquestes coses que la seva música la podem sentir tan propera.
Curiosament, la meva mare els va descobrir abans que jo. Sí... Un dia, era a casa la mare i em vaig posar a cantar la cèlebre "L'aigua no està en venda" i lluny de sentir per part de la mare de qui era la cançó, va ella i em sorprèn cantant amb mi. En aquell moment si m'arriben a punxar no em troben sang! La mare ja els coneixia! I si no n'hi hagués prou, havia anat fins i tot a un concert! No m'ho podia creure... Quan vaig saber això em vaig afanyar per mirar on era el proper concert, no me'l podia perdre! I apartir d'aquell moment, he anat a tots els concerts que he pogut. La veritat és que no podria dir a quants perquè en són molts. I a més d'un, hi he anat en família. Amb la mare també, clar... que li agraden molt!
Des de llavors, i com ja he dit altres vegades, un estiu no és estiu sense cap concert de Pepet i marieta.
Així que si no els coneixeu, us animo a fer-ho. A la seva web podeu consultar els propers concerts. De moment, tenim el 15 de desembre a l'Astrolabi de Barcelona i el 16, a la Sala Zero de Tarragona.
Aneu-hi i deixeu-vos portar pel seu nou espectacle Mam mam. Estic segura que xalareu!

Record

Em manca l'aire per respirar. Avui no el trobo... Avui em sobra la tristesa i no la busco... Avui, em sento envellir com aquella poma setmesina de la nevera que veu passar la seva oportunitat cada cop que la porta es torna a tancar. Avui, la ràbia ha guanyat la batalla a l'esperança i la impotència ha abraçat la fúria tot xiuxiuejant-li paraules tranquil·litzadores a cau d'orella...

Observo les arrugues del pas del temps. El vent m'ha festejat; tinc les mans tallades. La tardor m'ha besat, ho noto als llavis. Aquest cop, m'ha deixat un gust amarg.

Penso en la recordança de demà passat i m'acull aquesta olor de codonyat caduc que tal vegada ahir vares mossegar... I ara que hi penso, cavil·lo què en quedarà, si la reminiscència de la vida o la memòria de la mort.

Avui has decidit marxar, barrar el teu pas en aquest camí amarat de sofriment i entrebancs. Fa dies que vas fer la maleta on hi vas posar bocins de cadascun dels que t'hem agafat de la mà. M'he fos en l'abraçada sentida al llegat que has deixat i he sentit trencar-me com el cristall més delicat. El plor m'ha ofegat la veu i no m'he vist amb prou força per encoratjar la seva valentia.

Avui, només tinc llàgrimes per a tu. Avui que has decidit marxar per trobar-te amb el teu menut, et ploro més que mai.

Que tinguis sort en el teu viatge. Que trobis tot el que t'ha mancat aquí.

Et trobaré a faltar. Et trobaré al meu cor...

Contradiccions

A vegades no saps per què tot és dolç, salat...
Aquests dies tinc aquesta cançó al cap...

L'absent

Ara que ja són més els no records
que allò que havíem compartit, repasso,
faceciós, el que no sé de tu
per confegir un retrat que m'acompanyi.
Que estranys els mecanismes del desig,
les excuses dels anys i aquest misteri
que et fa present quan no et correspondria
per emplenar, potser, una altra absència.
Però la vida sempre té raó
i en aquest compte estricte a fons perdut
de tant en tant hi apareixes, com
una relíquia de mi que ningú més
que jo no pot acceptar ni comprendre.
Quan te'n vagis de nou no em sentiré
ni trist ni desolat, només, tal volta,
una mica ignorat i més sotmès
a una lleu i subtil malenconia.

Miquel Martí i Pol
(Llibre de les Solituds, 1997)

Bufa el vent

Dies de sensacions amb noves il·lusions i vells retrobaments. Pensaments ofegats pel pas del temps, mancats d'aigua, plens d'aire. Somnis d'ahir que avui han trobat el camí o potser segueixen perduts al laberint. El vent continua bufant; l'aire se'n va i els records resten esperant una nova alenada que se'ls pugui emportar.

Els dits ballen el ritme de les sensacions. Els pensaments es barallen per amagar les amargors.
Bufa vent, bufa ben fort per endur-te les inquietuds... Bufa vent, bufa ben fort per dur-me aire nou.

Collons quina parauleta!

Us deixo aquest vídeo perquè m'ha fet gràcia i perquè veieu com n'és de curiosa la nostra llengua. Com en pot donar de si aquesta parauleta. Apa! Enriquiu el vostre lexicó!

Boulevar

Per fi, dijous passat vaig poder veure el "Maestro" i dic per fi perquè després de tres intents fallits, dijous vaig poder gaudir del seu directe. La veritat és que no les tenia totes perquè amb aquesta gira he tingut mala sort. Tenia l'entrada comprada per a tres concerts i només hi he anat a un. Em pensava la més desgraciada del món... Al primer concert no hi vaig poder anar perquè em vaig quedar enganxada de l'esquena i no podia pegar passa. Vaig haver de vendre l'entrada... Al segon, no hi vaig poder anar perquè aquell dia va caure el diluvi universal i com que el concert el feien a un camp de futbol, doncs el van suspendre i encara no m'han tornat els cèntims... I el tercer, el van ajornar perquè el Maestro va caure mentre desava uns llibres a la prestatgeria a les dues de la matinada, clar que dit així penses: això li pot passar a qualsevol... Però si ho provem de dir en castellà tal i com s'anunciava a la seva web, la cosa canvia: Sabina pospone el concierto de Barcelona tras sufrir una caída mientras colocaba unos libros en su domicilio de Madrid. Dit així, jo em quedaria amb el "verbo colocar" i a partir d'aquí, cadascú és lliure de pensar el que vulgui...
La qüestió és que per fi, dijous, el vaig poder veure! Com he dit, no les tenia totes, no ... perquè a última hora em van posar unes reunions que em van fer pensar que estava presdestinada a no poder-lo veure. Però vaig tenir temps de fer les reunions, vaig torejar la gent amb una habilitat que no sabia que tenia i finalment, vaig agafar el cotxe i em vaig encarrilar a la carretera cap a Barcelona. Ah, i vaig arribar-hi a temps!
El Palau Sant Jordi era ple de gom a gom, la gent estava eufòrica per sentir les seves cançons, hi havia un ambient preciós... Jo era a platea, baix de tot, a tocar de l'escenari i per primer cop, vaig gaudir de El boulevar de los sueños rotos en directe. De tots els concerts que he anat del Sabina, mai l'havia tocada i com que em vaig emocionar tant, he pensat de compartir-la amb vosaltres.
Mireu bé, eh? que surto aquí al davant! :)

Simplement parlem-ne...

He procurat dir les coses un cop n'estava mitjanament segur i he mirat sempre d'evitar una vaguetat o una precipitació. Però tampoc no cal convertir una columna de premsa en una tesi doctoral. Val més comunicar les coses quan ja semblin clares, perquè els lectors hi puguin dir la seva (cosa que, però, s'esdevé rarament o mai en aquest país), que no pas retenir eternament una mitja veritat o sospita en un racó del pensament inaccessible als altres i fins a nosaltres mateixos.
Algun lector se m'ha mig molestat alguna vegada del to que gasto en els escrits sobre la llengua, sobretot en els articles de diari. Llàstima, perquè jo precisament considero que aquest to és essencial per dessacralitzar qualsevol cosa humana, sobretot les que, per exemple la llengua, provoquen irritació, visceralitats, essencialismes; i per donar a entendre al lector que gairebé tot és relatiu, reversible, millorable. Al lector i potser encara més a mi mateix: escrivim, almenys jo, per aclarir-nos a nosaltres mateixos les coses que ens afecten, etern exercici de catarsi i de comprensió d'un món meravellós, de l'enlluernadora facultat del llenguatge. Al capdavall, si la llengua no ens serveix per a aquestes funcions, que ens són imprescindibles per viure, la mutilem d'una de les virtuts més entranyables que té. I jo donaria tota la minsa coneixença tècnica que pugui tenir de res per una línia ben escrita, graciosa, simpàtica o estimulant.

Joan Solà, Parlem-me

Dissabte a la nit

Els Pets fan més teatre! Dissabte vaig poder gaudir del primer concert d'aquesta nova gira i la veritat és que paga la pena veure'ls. Va ser un concert preciós... Vam poder redescobrir aquest caràcter més íntim de la banda. Ens van oferir un repertori de cançons, al meu gust, molt i molt encertat. I amb aquest encant especial que tenen Els Pets, se'ns van posar a la butxaca abans de sonar el primer acord! Hi havia una complicitat màgica entre el públic, la banda, la música, les lletres, el lloc...
Us deixo aquesta cançó que m'encanta. No és el concert del dissabte. El vídeo té quatre anys, pertany a la gira Els Pets fan teatre, però el dissabte a la nit també la van cantar...

Bocins d'aquella nit

D’aquella nit en recordo tantes coses... La senzillesa de les paraules foranes que ens les férem tan nostres. Viatjo i busco entre els pensaments el que m’ha quedat de l’ahir. I segueixo cantant fluixet aquesta cançó que tinc al cap i sí, que s’ha enganxat com les lleganyes...

Puc assaborir encara el regust dolç de la melodia, de la mirada còmplice, del gest sorprenent que em va paralitzar. I trobo sense cercar papers amb esborranys, preguntes sense resposta, respostes entre mil amagatalls...

I segueixo cantant fluixet aquesta cançó que s’ha enganxat com les lleganyes mentre m’arriba la son que em duu a aquella nit... I com tantes altres, m’he escapat del neguit per trobar la calma en les paraules que vam gaudir estimant-nos en silenci...

Paraules

Tothom busca la paraula justa. Per a parlar a qui no es coneix i es vol conèixer. El misteri inexplicat, però, és perquè no surten les paraules quan el rostre de la persona estimada es gira i aguaita a què parlem. El lèxic que anit era tan abundant de sobte desapareix i aleshores és quan entenem que la llengua no és només voluble, sinó també fal·lible.

Tren Transiberià

Com més els esccolto més m'agraden! I és que en directe guanyen molt. En poc menys de tres setmanes els he vist tres cops i un d'aquests va ser per la diada, a Barcelona. Quin ambient més bonic... Us deixo el Tren Transiberià a veure si us en podeu estar de moure els malucs!

Bon cop de falç

Catalunya, pengem les nostres senyeres en senyal de llibertat!
Bon cop de falç defensors de la terra i bona diada!

De vegades...

De vegades n'hi ha prou amb un instant per oblidar una vida, però de vegades no n'hi ha prou amb una vida per oblidar un instant.

Jim Morrison

Potser...

És millor haver estimat i haver perdut que no haver estimat mai.

Alfred Tennyson

Silencis

Instants emmarcats

Un "t'estimo" a cau d'orella.
La timidesa d'un somriure
fugisser.
Silencis cristal·litzats
en mil postals a la llum
d'una lluna
còmplice. De fons, la música
que compartíem llavors,
o l'escuma
d'un brindis efervescent.
Del que n'hem escrit, en queda
una duna
d'instants emmarcats. Com ara
mateix, moment que no dóna
treva al temps.

Vicenç Ambrós i Besa

Sona dintre meu...

Molts dels que em coneixen es posarien les mans al cap si sabessin que escolto aquest tipus de música, i encara més si sabessin que vaig a concerts d'ells. Però a mi m'agraden i crec que tenen lletres molt bones. Aquesta n'és un exemple i poder-la sentir en directe a mi personalment, em fa posar els pèls de punta. Encara tinc el bon regust d'anit...

Pujaré la tristesa a les golfes

Passen les hores lentes i enrere queden els dies mentre el meu pensament roman immòbil en aquells instants, en aquelles paraules ensucrades de tendresa, en aquella carícia a la vora de l'aire...
I ara que m'ho miro des de la proximitat d'aquesta llunyania que sento tan endins, ara, me n'adono que he de desar els records a les golfes perquè s'omplin de pols, perquè el temps transformi les paraules belles en velles paraules.
Ara, que no sé què significa aquest buit que m'omple de tristesa, desitjo que arribi el dia en què senti en el record de l'oblit l'espurna apagada que un dia va ser capaç de calar foc a la meva vida. Però ara, pujaré la tristesa a les golfes...