diumenge, 28 de setembre del 2008

il·lusions


Allà estant , enmig d’una multitud entonant les mateixes paraules, sento bategar el meu cor cada cop més fort, més apressat.

Em situo en aquell punt estratègic; un blanc perfecte amatent al senyal esperat.

Veig passar cares desconegudes, ulls que se senten observats, peus que es mouen al compàs. Van passant les lletres, les persones i els acords mentre em passegen els pensaments pel cap, entre glop i glop.

Sentint paraules sense escoltar-les, miro però no veig res... I torno a sentir mots i més mots, però no els atenc.

L’espera és llarga en la nit més curta. El neguit és inevitable, el desig desesperat. La falsa calma amaga la inquietud que em fa tremolar. Torno a buscar i perdo la mirada en ulls que em miren però que no em diuen res. Els perdono, remeto l’engrescament i segueixo reclamant atencions.

Canvi d’escenari, comença l’espectacle. Cossos tibats, junts, suats, excitats... Cossos que m’impedeixen el pas, que em priven de guaitar. Em sento atordida, no hi vull pensar però em ve al cap, no ho puc evitar. Segueixo el meu camí, em guia el so, m’estira el batec. M’hi endinso com un animal al seu cau, però me n’adono que em resisteixo a amagar-me. Vull ser trobada...

Cerco amb la mirada, expectant una mà que em toqui, uns braços que m’envoltin, uns llavis que em somriguin plaentment. Falses il·lusions...

Segueixo la lletra de manera inconscient alhora que bino el terreny silenciosament. No hi és...

Em parlen les lletres, identifico moments viscuts, moments que resten aparcats, estones que encara no han arribat. Escolto i imagino. Somio falsament...

Encoratjo l’habilior de concentració per gaudir del moment. M’agrada el que veig, el que sento, però aquest cop no m’omple.

Versa aquelles paraules amb les que un dia em vas dir que et recordés i sento una esgarrifança recórrer tot el meu cos. Buidor instantània, tristesa al cor. Desig de poder fer en silenci, d’agafar amb tendresa, de dir-ho a cau d’orella. Falses promeses? No, no han estat promeses...

Giro els ulls al cel cercant aquell estel petit, aquell que brilla especialment per damunt dels altres i espero que em parli, que em faci un senyal. I de sobte, el cor és envaït per una melangia predestinada. Melangia que em parla sense voler ser atesa. I llavors entenc que el camí és llarg i que són moltes les aturades que has de fer i poques les indicacions que t’han d’orientar. Tot és fosc, massa fosc i poques flors.

Dintre meu sento que ets present i m’apresso a sortir del cau. Vull ser trobada...

A la vora, segueixo versant entre dents mentre escorcollo per trobar el teu esguard. I ara és quan escolto aquelles paraules que ens recorden, que em fan tornar a pensar en tu. Segur que també les estàs escoltant, ho pressento i sento fremir el meu cos...

Presonera per la impotència que m’envaeix sento defallir les esperances somiades i percebo desmaiar el teu esforç en un final impossible. Fugida immediata. Esperances batudes per la por i el desengany. Mal invisible. Mal al cor.

Arriba el final i cauen llàgrimes del cel. Estels que ploren? Pot ser és la lluna... Els llums s’apaguen i la tristesa clandestina es reflecteix en el meu silenci. Cercant per últim cop aquell rostre ignot i recordant que tan sols amb una mirada hagués bastat, no calien paraules...

Òrfena d’esperances busco aixopluc per resguardar-me de la tempesta. Tempesta que a cada passa s’aviva i s’enfurisma més i més. Veig en el cel un mirall on veure’m reflectida i em sento cada cop més petita i espoliada per l’aflicció. Falses il·lusions ofegades...

Torna a sonar dintre meu la dolça remor que em recorda el somni desitjat i m’encamino a trobar una resposta. Il·lusions enyorades...

Resposta que no es fa esperar i que em despulla fins passat el trenc d’alba i m’acarona mentre m’ateny una son dolça ben entrada l’hora d’esmorzar...


dimecres, 17 de setembre del 2008

Un altre estiu


Els llums de colors indiquen que arriben les nits de festa. Nits a l’aire lliure on sona la música que tantes vegades hem escoltat plegats. Nits de serena on no ens manca abric perquè l’escalfor del cor ens arropa.

Ulls atents que cerquen la mirada expectant entre la multitud. Mirades que en trobar-se es torben i es converteixen en fugisseres. Ulls coneguts que es miren amb els ulls vergonyosos del primer dia, amb la mirada tímida de la primera vegada... Ulls que quan es creuen et fan perdre el món de vista i sents com tot el teu cos s’esvaeix i restes despullada davant del seu esguard...

Carícies nouvingudes un altre cop per primer cop... Carícies que et fan tremolar com una fulla quan és agitada pel vent, com les veles dels vaixells onejant els batecs del mar. Així et sents, tremolant a cada batec del cor... Tremolant a cada carícia que et fa saber que ja ha arribat...

Sents aquell nus que t’ofega i no et dóna respir i et sents enfonsar, et sents desmaiar... Però de cop i volta, fites la grandesa del mar cercant una escapatòria per evadir les pors que t’espanten, per allunyar-te del passat que ara és present...

I aculls aquell petó tan esperat que abans era dolç i amb els anys ha adquirit un gust amarg o pot ser fos al revés, ans era amargós i ara s’ha ensucrat...

I escoltes la veu coneguda enmig del rebombori i desdibuixes les paraules selectes que un dia et va dir... Et sents morir quan et torna a parlar a cau d’orella per explicar-te les seves coses, per preguntar-te les teves...

Mentre sona la nova melodia perceps que una alenada d’aire fresc s’enduu l’aixopluc que t’albergava, deixant al descobert el sofriment de temps passats, de frases inacabades, de llàgrimes afligides... Llavors t’adones que tot ha canviat, que les ones van descompassades, que les notes estan en desacord, que la terra ja no balla, que aquella trucada mai més es farà, que aquelles paraules mai més es diran, que aquelles mans mai més s’agafaran...

I quedes esbalaïda en veure que les mirades ja no t’estremeixen , que les paraules van i vénen i que el cor batega a ritme harmoniós.

És llavors quan t’adones que mai més voldràs saber quin gust tenen els seus llavis i t’adones que un altre estiu s’ha acabat...


dimecres, 10 de setembre del 2008

Una cançoneta per a mi...

Avui m’he despertat amb una sorpresa del Company de Venus, era una “Cançoneta agraïda” i la veritat, és que com diu la cançoneta, m’ha alegrat el dia:

Guspira, sense embuts,

El company de Venus et canta

Aquesta senzilla tonada

Perquè t’alegri el dia,

Àdhuc la matinada.

Us preguntareu per què m’ha fet aquest regal que jo trobo tan especial, i la resposta la trobem en els seus versos:

És un agraïment sincer

A la Guspira estimada

Que m’atorga encantada

El premi Trempamulla.


I després de llegir els seus versos i de ser-ne conscient que eren per a mi, he tingut un dubte existencial... Rebre un premi et fa molta il·lusió, però molta! Ho sé perquè a mi me n’ha fet, i he pensat en el que comporta que et donin el premi i són un cabàs de coses, entre elles, que pensin en tu i d’alguna manera, que pensin que allò que fas, ho fas prou bé... I la veritat és que tot això fa moltíssima il·lusió. Però, quanta alegria et dóna saber que algú a qui li has concedit un premi t’ho agraeixi amb un post? I saber que ho fa perquè està molt content?

Una cançoneta agraït

Us cantaré de seguit

Per treure’m el neguit

Que porto dins el pit.

Gràcies per la teva agudesa tan encertada i per la teva gratitud tan sincera. M’ha encantat...

dilluns, 8 de setembre del 2008

Premis

El meu company de relats, l’Estripanits, m’ha atorgat dos premis. Un ja fa temps, el premi Trempamulla i, l’altre no fa tants dies, el premi Paracelso.

En aquest post li vull agrair la seva confiança en mi i en el meu blog i sobretot, donar-li les gràcies per pensar en mi cada cop que rep un premi. Així que, en part, aquest post és per a tu, soci.

El primer que em va concedir, el Trempamulla, és un premi creat per Humor i Sexe santboià, i té per finalitat i com bé diuen ells mateixos, concedir el premi a aquells blogs de contingut eròtic escrits principalment en llengua catalana, la lectura dels quals provoqui més trempera o mullena, segons si sou mascle o femella, amb independència de la vostra orientació sexual.

L’Estripanits em va concedir el premi per les meves paraules fogoses, que com ja sabeu els que heu passat per aquí, són relats de caire eròtic. Ara bé, si provoquen trempera o mullena, això ja no ho sé...

L’altre premi, el Paracelso, va ser creat per Gerardo Omaña i com diu ell, Paracelso li atorga a la paraula un sentit màgic. L’autor vol reflectir amb aquest premi el poder que tenen les paraules, les seves connotacions i denotacions. En fi, tot allò que ens poden aportar les lletres que cada dia llegim en els blogs que visitem.

I l’Estripanits va pensar en les meves paraules a l’hora de concedir el premi. Gràcies un altre cop...

I ara, he de ser jo qui concedeix aquests premis a uns altres blogs i després de molt rumiar, la meva decisió és aquesta:

Concedeixo el premi Trempamulla a:



  • El Racó de Venus, pels seus escrits plens de sensualitat, encanteri i desig. Per la seva màgia carnal, els seus desitjos delirosos, els seus assalts inesperats. Per les seves confessions calentes i per desvetllar-nos els seus petits secrets. Per les seves paraules repletes de fogositat poètica. Per tot això, el premi és per a tu, Company.
  • Estriparaules, i ja em perdonareu! Ja sé que en formo part i ja sé que fa lleig! Però volia d’alguna manera reconèixer al meu soci de relats pels premis que m’ha atorgat i perquè penso que les seves paraules eròtiques són molt bones. Per tot això, el premi va per a l’Estripanits en el seu blog Estriparaules.

I concedeixo el premi Paracelso a:



  • Sense fer soroll i Escrits perduts del Cesc, per les seves paraules plenes de màgia, per la força que tenen, pel seu encanteri, per aquelles paraules precioses que deixen petjada en la nostra memòria i en el nostre cor. Per totes aquelles paraules que no diu, però que sentim i que són plenes d’esperança. Per aquelles paraules seves que ens les fem tan nostres i que són capaces de transformar-nos i de fer-nos trobar la llum en els somnis foscos de les nostres nits. Perquè com diu Omaña, “hi ha paraules que són un somni” i les teves Cesc, ho són. Per tot això i molt més, aquest premi és per a tu.

dijous, 4 de setembre del 2008

M'agrada

M’agrada el mar a l’hivern, passejar descalça per on les ones perden la seva fúria.
La cridòria dels nens al parc mentre juguen. Creuar-me amb uns ulls desconeguts que em miren misteriosos i uns llavis que em somriuen.

M’agraden els dies de pluja mentre m’estic al sofà tot mirant-la com cau. I perdre’m en les paraules d’un llibre que m’empresona, i somiar, somiar i somiar...

M’agraden les capsetes petites i les grans, i els baguls per guardar-hi els meus tresors. Tresors de tots colors i mides que m’agrada combinar.

M’agrada escoltar el silenci i mirar al cel i posar-me a pensar, a recordar, a delirar...

M’agrada sentir els dits fregant la meva pell i eriçar-me per les pessigolles que em provoquen. Banyar-me en un raig de sol i ofegar-me en alenades d’aire pur de la muntanya. I encantar-me mirant com cau l’aigua, com va i ve, com tremola...

M’agraden les bufandes a l’hivern i les faldilles a l’estiu. Les llibretes petites on poder-hi escriure els meus secrets. La fruita de colors i la xocolata desfeta, les flors seques i la llimona a la coca-cola.

M’agraden les abraçades tendres i els petons dolços, les mirades còmplices d’ulls ametllats.

M’agrada esperar una trucada mentre escolto aquella cançó. Enfilar els dits i començar a tocar la melodia i després, tornar a escoltar el silenci i inspirar profundament...

M’agrada seure a la vora de la llar de foc i sentir el caliu de la gent que m’estima...