Ara que sento el frec d'aquest aire fred als meus llavis com aquella besada suau i inesperada, me n'adono que la seva tendresa és gelada, com les carícies que tracen les meves mans.
Amb rostre desdibuixat m'esquerda la pell com a la fusta vella ho fa el pas del temps. I penso que m'agradaria omplir-me les mans de dolcesa esdevinguda, però em trobo enmig de tolls d'aigua que glacen el meu camí. Un cop més, m'omplo d'aquest buit quan, amatent ,escolto el silenci que m'envolta per si, tal vegada, sóc capaç de sentir-te. Però només torna la pluja, potser per recordar les llàgrimes que he vessat, potser per tornar-me a impregnar d'aquesta tristesa que em regala un altre març...
