Com quan perds l’oremus en la conjuntura més embullada mai viscuda. Com quan perds l’esma endinsada en un bosc desconegut on tot el fullatge té el mateix color i els viaranys es bifurquen en sortides sense nom. Com quan perds l’aire en la profunditat del mar i et sents ofegar per la falta de respir en una immensitat fosca i gelada. Com quan perds aquell valor per sempre tan anhelat i per mai més ignorat. Com quan perds el que havies somiat que seria etern i es torna efímer. Com quan perds la fe en veure que el roc més sòlid es desfà com la pols al primer bufit del vent del nord. Com quan perds la maduresa recollida en sembrats passats i esdevé innocència temorosa amb manca de cossos abraçats. Com quan perds el coratge d’admetre en un avui ja tardà el que saps equivocat des de temps llunyans. Com quan perds la claredat evident del teu camí i et refugies en túnels desconeguts en la clandestinitat de la nit. Com quan perds el teu bagatge i et sents desabrigada en el jorn més fred. Com quan perds la clau de la porta que s’havia d’obrir i ara ja no pots entrar-hi. Com quan perds la calma de dormir en el més dolç de tots els somnis i no saps si els àngels t’esguardaran per sempre mai més...
dimarts, 28 d’octubre del 2008
Sentir-se
dijous, 23 d’octubre del 2008
Endinsar-se en un mateix
L'eterna recerca d'un mateix.
L'angoixa que envolta el sentiment melangiós.
La descoberta de la bellesa.
La pressura d'un somni.
La mar, l'oblit, el bes, la flor, la fe...
-Tot dins un gran silenci-
Un silenci que només cadascú,
nu amb ell mateix, pot percebre.
(Bocins de Silenci, 1984)
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Perquè...
Passeges al meu costat pels camins més difícils. Perquè des d’aquella pregunta sempre ho has fet i perquè tinc la certesa que sempre ho faràs.
Perquè m’has vingut a buscar en la nit més fosca i m’has abraçat en sentir la meva angoixa. Perquè m’has fet riure en dies de deliri i m’has deixat plorar mentre estaves en silenci al meu costat. Perquè m’has parlat amb els ulls i m’has escoltat amb el cor. Perquè mai ens hem fet cap retret i sé que mai ens el farem, perquè simplement no en tenim motius. Perquè m’has ensenyat a créixer i he après de la teva generositat i valentia.
Perquè vull que siguis la persona més feliç i perquè desitjo que emprenguis un llarg camí on els estels t’il·lumini a cada passa.
Perquè sé que t’agrada i les teves paraules van sonar amb una tendresa inexplicable. Perquè sé que et recorda a aquells ulls glaucs...
Per tot això i perquè t’estimo, aquests versos són per a tu.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche de Pablo Neruda.