
Com quan perds l’oremus en la conjuntura més embullada mai viscuda. Com quan perds l’esma endinsada en un bosc desconegut on tot el fullatge té el mateix color i els viaranys es bifurquen en sortides sense nom. Com quan perds l’aire en la profunditat del mar i et sents ofegar per la falta de respir en una immensitat fosca i gelada. Com quan perds aquell valor per sempre tan anhelat i per mai més ignorat. Com quan perds el que havies somiat que seria etern i es torna efímer. Com quan perds la fe en veure que el roc més sòlid es desfà com la pols al primer bufit del vent del nord. Com quan perds la maduresa recollida en sembrats passats i esdevé innocència temorosa amb manca de cossos abraçats. Com quan perds el coratge d’admetre en un avui ja tardà el que saps equivocat des de temps llunyans. Com quan perds la claredat evident del teu camí i et refugies en túnels desconeguts en la clandestinitat de la nit. Com quan perds el teu bagatge i et sents desabrigada en el jorn més fred. Com quan perds la clau de la porta que s’havia d’obrir i ara ja no pots entrar-hi. Com quan perds la calma de dormir en el més dolç de tots els somnis i no saps si els àngels t’esguardaran per sempre mai més...