divendres, 29 d’agost del 2008

Estriparaules

La Guspira i l’Estripanits ens hem entès. Bé… ara que llegim la primera frase, potser cal aclarir que quan volem dir que ens hem entès volem dir que ens hem posat d’acord, no aquell sentit sexual que les àvies i els avis donaven a l’expressió entendre’s, oi?, allò de “el tal i la qual s’entenen”. Punyetes! Ara no sabem si ho hem aclarit o ho hem embolicat encara més... però, vaja, en tot cas que quedi diàfan que no estem embolicats. Si més no, de moment i que nosaltres sapiguem!

Au, doncs, tornem-hi, a veure si ara ho expliquem més bé: el que us volem dir és que ens hem posat d’acord a obrir un nou bloc compartit per ambdós: Estriparaules. Com podeu observar, el nom és una combinació, més o menys afortunada, dels noms dels nostres blocs particulars. Hi escriurem conjuntament històries per a tots i totes vosaltres: seran sempre de ficció, ja us avisem de bell antuvi, que no us penseu que serà com, per exemple, el bloc de l’Estripanits que habitualment són històries reals si no és que ell us diu el contrari. A vegades seran relats escrits a quatre mans, a vegades seran relats escrits en part per l’una i en part per l’altre... en fi, segons ens vingui de gust, així farem.

Aquest nou bloc no vol dir, en cap cas, que abandonem el de cadascú, no, no, ni parlar-ne, de cap manera, no cal que patiu (bé, si és que algú havia arribat a patir per això). Sí que cal que tingueu en compte, tanmateix, que no serà un bloc d’actualizacions diàries i que, com a pur divertiment que és, ens ho prendrem amb certa calma. Apa, doncs ja està, ja us ho hem dit. Si us va de gust, ja sabeu on podeu trobar uns altres trocets, aquests compartits, de la Guspira i l’Estripanits, amb la intenció de fer-vos xalar una miqueta i si, a més, alguna mulla calces o a algun li tiba la goma dels calçotets... tot això que tindrem tots plegats!

dimecres, 27 d’agost del 2008

Eternal flame

Com diu la cançó, hi ha flames que són eternes perquè hi ha sentiments que són per sempre...
Hi ha persones que són permanents als camins de la nostra vida i immortals al nostre calaix dels records...

dimarts, 19 d’agost del 2008

Buidesa


Ja no em queda res,

res de tu

no tinc,

-poder, mai t’he tingut-

ni tan sols

un alè d’esperança,

només,

la meva il·lusió

perduda en un mar

d’innocència.

Esquinçaré

tots els somnis,

on la teva imatge

-sempre dolça,

sempre fugaç-

em feia somriure

en la foscor

dels meus dies

sense sol.

Ja no m’omplen

les teves carícies,

plenes de solitud

buides de tu, no em pertanyen

ja, no les vull.

Acomiadaré

per sempre,

tot sentiment

que em porti

fins a tu,

ja no somiaré,

-no amb tu-

i un cop mort

el somni, el meu cor

buit,

t’haurà deixat d’estimar

haurà deixat,

de sentir...


Nina Pagà
(Nuesa, 1999)

dimecres, 13 d’agost del 2008

Fergie - Big Girls Don't Cry

Hi ha vegades en què et trobes sola entre la multitud, quan les coses no roden bé o no ho fan com esperem. I davant d'aquests inesperats esdeveniments, et sents petita i indefensa. I et sents passar desapercebuda davant els ulls de tothom, com si no existissis, com si no importessis. Com un estel que de cop i volta cau del cel i ningú se n'adona. Però passi el que passi, una dona no ha de plorar mai...


dilluns, 11 d’agost del 2008

Boeing 747


Estava asseguda esperant que l'avió s'enlairés. Era un viatge llarg, però encara tenia sort que viatjava a la nit i per tant, podria dormir unes hores. Anava al Canadà on hi tenia una amiga fent de traductora en unes excursions per a turistes del nostre país. Em va dir que hi anés i així coneixeríem juntes aquelles terres. La idea de fer aquest viatge em va captivar des del primer moment que m'ho va plantejar. Vaig pensar que era una bona manera de passar l'estiu, lluny de casa i de la monotonia que últimament m'estava ofegant. Així que sense rumiar-m'ho, vaig fer la maleta i vaig emprendre el llarg viatge. Vaig decidir que m'hi acompanyés en Marinoff amb el seu Más Platón y menos Prozac en versió castellana ja que feia temps que l'havia adquirit, i fins llavors, l'havia tingut al capdamunt d'una prestatgeria esperant el seu torn. Vaig pensar que aquell era un bon moment per llegir-lo, volia fer canvis a la meva vida, volia deixar enrere records i vivències. Havia de pensar i com diu en Marinoff, era temps de filosofar.

Al seient del costat es va asseure un noi jove, devia tenir la mateixa edat que jo, més o menys. Ens vam saludar tan bon punt va arribar i aviat vam començar a parlar del viatge i de què hi anàvem a fer allà.

En el moment d'enlairar-se l'avió, jo em vaig posar una mica neguitosa i em vaig aferrar al seient. Ell, que ho va notar, em va agafar la mà i em va dir que em tranquil·litzés, que no passava res. Encara no sé ben bé per què, però aquella confluència de paraules i tacte em van asserenar i van predir que seria un viatge agradable.

Passats aquells segons i després de descordar-nos el cinturó de seguretat, ens vam acomodar en la mesura del que era possible i vam continuar xerrant animadament. Aleshores, em va preguntar, amb somriure picardiós, què hagués fet si no s'hagués assegut un company tan agradable com ell al meu costat. I jo li vaig mostrar el meu llibre tot dient-li que em venia de gust empassar-me aquell totxo. I sense adonar-nos-en, aquell va ser un altre punt de confluència. Em va dir que feia temps que se l'havia llegit i que li va semblar molt interessant. La conversa va adquirir un caire filosòfic envers les nostres vides. Parlàvem de les diferents reaccions que podíem tenir els humans davant situacions concretes que et planteja la vida. I d'aquesta manera vam arribar a l'hora del sopar, quan van passar les hostesses repartint el pollastre insípid amb patates al forn.

Després de sopar, vam fer petar una mica més la xerrada i mentre ell m'explicava no sé què de la constel·lació estel·lar, jo el mirava i pensava que teníem una conversa força agradable, plena de mirades i gestos que per uns moments em van confondre. Mirades tendres i somriures encisadors que m'encantaven i que em transmetien una sensació delitosa. Era com si fes una eternitat que ens coneguéssim. I en aquells moments me'n vaig adonar que tenia moltes ganes de besar-lo.

Apagats els llums, senyal indicadora que era hora d'anar a dormir, vaig treure la manta de sota el seient i em vaig tapar. Ell va fer el mateix, i amb un somriure a la boca i tot fent ullets, em va desitjar que descansés i que passés bona nit. I llavors, com si el temps s'aturés, vam estar uns segons, minuts, no ho sé, mirant-nos de fit a fit, parlant-nos amb els ulls, a través de sensacions. I sense que cap dels dos articulés paraula, vam començar a fer-nos petons dolços com la mel. Em va agafar de la mà i va estar jugant amb els meus dits mentre m'anava mirant i fent-me més petons. I després, em va abraçar molt fort tot dient-me a cau d'orella que tenia moltes ganes de besar-me. Aprofitant aquell moment, també li vaig dir que feia estona que em moria per besar-lo. I fetes les confessions, ens vam tornar a unir amb un petó molt més càlid i intens. Després, ens vam endormiscar en la tranquil·litat de les nostres besades, abraçats l'un a l'altre.

Però, passada una llarga estona de no saber com posar-me i sense poder adormir-me, vaig anar al lavabo. Era a punt de sortir d'aquell minúscul racó quan vaig sentir que picaven a la porta. Quan vaig obrir-la per sortir, una mà que no vaig poder veure de qui era, em va empènyer cap endins i aleshores va entrar ell, va tancar la porta i ens vam fondre en una abraçada. Em vaig quedar sorpresa del que feia, però em va agradar que ho fes. Vam començar un joc de besades, ara tendres, després fogoses. Em va asseure a la pica minúscula que hi havia al lavabo i es va posar entremig de les meves cames. Em va abraçar fort mentre em besava el coll i em feia petites mossegades al lòbul de l'orella. Mossegades que alternava amb excitants succions pel llarg del meu coll. Després, em besava amb els llavis closos, mentre jo anava gemegant per l'excitació que em provocaven els seus llavis. Una excitació que anava creixent a cada pas que les nostres llengües es trobaven en aquell vaivé de petons, abraçades i fregaments.

Lentament em va anar traient el jersei, deixant al descobert els meus pits encara vestits pels sostenidors negres. Me'ls va palpar sense deixar de besar-me i em va desfer els sostenidors amb una habilitat envejable tot deixant-los, ara sí, nuus davant seu.

S'hi va atansar i me'ls va besar delicadament, i després va iniciar un camí de petites xuclades suggeridores de les emprenedores llepades als mugrons que les van seguir. Treia la llengua de la seva boca i traçava un camí vertical, posant-la a sota del meu pit i fent-la córrer fins al mugró, en el que hi feia una petita succió i l'empresonava amb els seus llavis cada cop que confluïen.

Cada vegada estava més excitada i amatent a la seves fogoses envestides. El besava apassionadament i l'abraçava fort contra mi tot regalant-li a cada punt els meus pits trempats i ansiosos de ser devorats pels seus llavis, per la seva boca. Per notar el fregament de la seva llengua als meus mugrons durs. Allò m'excitava i ell se n'adonava fàcilment. La meva respiració aviat va esdevenir més accelerada i les seves llepades eren més fulgents.

Famolenc del meu cos, em va aixecar la faldilla i va posar la mà al meu entrecuix, tot movent el dits en un compàs delicat, com si d'un ball de fulles seques al vent es tractés. Aleshores, desentesa de prejudicis i vergonyes, li vaig posar la mà al seu membre erèctil. I vam iniciar un joc joliu i temperat de moviments que ràpidament es va convertir en febrós i ardorós.

Joc que incitava la calorosa i desitjada envestida a obrir-se pas entre tots aquells preàmbuls instigadors provocats per la passió que ens posseïa. Passió que el va conduir a endinsar-se en el meu sexe humit, a beure de la meva font. Cada llepada seva anava acompanyada d'una enfonyada dels seus dits. Em besava i em succionava càlidament el cor màgic de la meva fruita madura i tornava a llepar la meva polpa sucosa. Mentre, jo li acariciava els cabells i li feia petites pressions perquè desitjava que la seva llengua perpetués per sempre en el meu cony humit i calent.

Llavors, es va adreçar i em va donar a tastar la seva boca, els seus llavis, el gust del meu propi sexe. Em vaig excitar encara més i goluda, em vaig menjar la seva boca afrodisíaca, incitadora d'un desig apassionat.

Enmig dels petons perllongats per les fregades de les nostres llengües engolint-se l'una a l'altra, em va agafar per les natges i es va encabir delicadament dintre meu. El vaig abraçar fermament mentre sentia els seus sospirs a cau d'orella i li anava fent petons golosos.

Rasava suaument el meu cony avivat i les seves arremeses es convertiren poc a poc en atacs efusius, en assalts coratjosos i envestides exasperants per trobar aquell moment intens de plaer. Ofuscant-se encara més en cada escomesa, entre besos i embranzides, per concórrer tots dos en el punt més àlgid. Fins que passats uns minuts va arribar i vam explotar tots dos de plaer, esclafint en una complaença única. I vam restar abraçats fins haver recuperat l'alè. Llavors ens vam regalar un mar de petons i carícies tendres, suaus, carinyoses...

Passats uns minuts i havent-nos vestit, vam tornar al seient enmig de la calma de la gent de l'avió que ja dormia. I vam romandre abraçats mentre ens fèiem petons i agafàvem el son.

dijous, 7 d’agost del 2008

Ball de petons


Encara recordo com n'eren de vergonyosos els primers que ens vam fer. Tímids, emocionants, plens de vitalitat i d'encant. Aquells primers petons que es fan amb els llavis tremolosos i els cossos plens de vibracions. Petons que a poc a poc creixen i van agafant confiança. Petons que esdevenen íntims, càlids i fiblosos en els sentiments. Petons que perpetuen en lligams eterns en els nostres pensaments.
Encara recordo quan ens fèiem aquells petons dolços, llaminers, sincers. Aquells altres que eren juganers i recorrien tot el nostre cos. Com m'agradaria sentir els teus llavis recorrent cada racó del meu cos, fent a cada passa un petit petó suggeridor de la gran festa d'òsculs desitjosos que la continuaria. Com m'agradaria tancar els ulls i sentir els teus llavis fent camí per la meva vida. I després, obrir-los i veure un cel ple d'estels brillants mentre em vas regalant aquells petons ensucrats que tan m'agraden, com les llaminadures de colors. I fondre-nos en una gran abraçada, com aquelles que em fas de tant en tant. Una abraçada gran com un diplodocus, una abraçada gegant que traspassi l'infinit.
I seguir amb el ball de petons amb els llavis closos, entre rialles i mirades que ens diuen més que mil paraules.
Com m'agradaria sentir les teves besades tendres i esponjoses com els núvols, càlides com un dia d'estiu i llargues com la distància que ens separa...
Com m'agradaria sentir els teus llavis carnosos fent-me cadascun dels petons que m'has promès... Són tants i tants petons que ja n'he perdut el compte, sobrepassant els nostres primers petons d'or. Petons desitjosos de més petons deliciosos. Les delícies dels nostres primers petons d'or..
Com m'agradaria que no s'acabessin mai els petons dolços i llépols com la xocolata, els grans i guaridors que em fan sentir teva. Aquells tan frescos que em fas i que m'agraden més que aquella cançó que no em cansaria mai d'escoltar.
Anhelaria encara que no conegués els teus petons suaus com el cotó i saborosos com la fruita madura.
I em vestiria de gala per romandre per sempre més en el teu ball de petons sensuals, deixant-me portar pel so del teu compàs ardorós, emparant-me en el refugi de les teves abraçades, sense minvar en les celebracions amb petons cada cop més i més delirosos.
Aquells petons delirosos que tant m'agrada fer-te...

dimecres, 6 d’agost del 2008

Sense fer soroll

L'altra nit no podia dormir. Estava neguitosa, feia calor... Així que em vaig llevar i vaig anar cap a la nevera per beure un got d'aigua fresca. Després em vaig encendre un cigar. I mentre estava fumant, vaig recordar que el veí de dalt m'havia ensenyat una cosa que em va agradar molt. I com sóc una mica entremaliada... vaig anar a casa seva sense pensar-m'ho dos cops.
Vaig entrar per la finestra sense fer gens de soroll i com sabia on ho amagava, hi vaig anar directament. I era allí, tan ben posat. I com més ho mirava, més m'agradava. I no podia deixar de pensar en com m'hagués agradat que algú molt especial m'ho hagués regalat a mi. Allò tan preciós, tan delicat, tan bonic, tan sensible i alhora profund...
I vaig sentir unes ganes boges de fer-m'ho meu. Però sabia que no ho podia prendre perquè perdria tot l'encant. Allò tan valuós tenia nom i, era evident, que no era el meu.
Una barreja de sentiments m'envaïa cada cop que ho mirava. Per una banda, una tendresa que em feia esgarrifar tot el cos en imaginar-me si allò fos meu i per l'altra, una gran tristesa en adonar-me'n que no ho era.
I suposo que és per aquesta embriaguesa de sentiments que t'ho vull confessar, perquè sé que mai m'ho regalaran, però sé com em sentiria si ho fessin, i per tant, sé què pot significar si mai sóc jo qui ho regala. Aquestes paraules que llegeixo amb tant deliri i que no em canso mai de pronunciar.
Com m'hagués agradat que algú molt especial me les hagués regalat... "Estaria una eternitat fonent-me en el teu esguard".

Gràcies veí per deixar-me-les llegir i imaginar-me que són meves... I sobretot, gràcies per no trucar a la poli, sé que cada cop que entro a casa teva, em vigiles des del teu esguard.



dissabte, 2 d’agost del 2008

Jersey Boys - Broadway

Aquest és un trosset del musical que vaig anar a veure a Broadway. Volia compartir-lo amb vosaltres i, espero que us agradi tant com a mi!