A la meva vida

Hi ha racons que
em porten sempre,
vells records
del que he viscut.
N’hi ha que no semblen
el que eren,
uns no hi són
i uns s’han perdut.

Són memòries plenes de tendresa
de núvies i amics
que em van donar amor.
Alguns són morts
i alguns són plens de vida.
I els he estimat
amb tot el cor.

Però de totes les persones,
no n’hi ha cap
semblant a tu.
I és que fas que l’enyorança
perdi força
si et miro als ulls.

Tinc molt clar
que mai perdré l’afecte
per coses i gent
que em van fer
el que sóc.
I tot i que sovint
pensaré amb elles,

t’estimo a tu
amb tot el cor.

A la meva vida” Lluís Gavaldà

“In my life” Lennon & Mc Cartney

Bellesa

No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi havia res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d’impotent: de vell o d’impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la “concupiscència” que ens fa desitjar-lo, ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l’enveja dels qui la senten? Encara no he arribat a l’edat en què pugui veure’m condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència - diguin els moralistes el que vulguin- és la vida.

Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (1964)

Sentir-se

Com quan perds l’oremus en la conjuntura més embullada mai viscuda. Com quan perds l’esma endinsada en un bosc desconegut on tot el fullatge té el mateix color i els viaranys es bifurquen en sortides sense nom. Com quan perds l’aire en la profunditat del mar i et sents ofegar per la falta de respir en una immensitat fosca i gelada. Com quan perds aquell valor per sempre tan anhelat i per mai més ignorat. Com quan perds el que havies somiat que seria etern i es torna efímer. Com quan perds la fe en veure que el roc més sòlid es desfà com la pols al primer bufit del vent del nord. Com quan perds la maduresa recollida en sembrats passats i esdevé innocència temorosa amb manca de cossos abraçats. Com quan perds el coratge d’admetre en un avui ja tardà el que saps equivocat des de temps llunyans. Com quan perds la claredat evident del teu camí i et refugies en túnels desconeguts en la clandestinitat de la nit. Com quan perds el teu bagatge i et sents desabrigada en el jorn més fred. Com quan perds la clau de la porta que s’havia d’obrir i ara ja no pots entrar-hi. Com quan perds la calma de dormir en el més dolç de tots els somnis i no saps si els àngels t’esguardaran per sempre mai més...

Endinsar-se en un mateix

Més enllà de les paraules hi ha quelcom...
L'eterna recerca d'un mateix.
L'angoixa que envolta el sentiment melangiós.
La descoberta de la bellesa.
La pressura d'un somni.
La mar, l'oblit, el bes, la flor, la fe...
-Tot dins un gran silenci-
Un silenci que només cadascú,
nu amb ell mateix, pot percebre.

Guida
(Bocins de Silenci, 1984)

Perquè...

Passeges al meu costat pels camins més difícils. Perquè des d’aquella pregunta sempre ho has fet i perquè tinc la certesa que sempre ho faràs.

Perquè m’has vingut a buscar en la nit més fosca i m’has abraçat en sentir la meva angoixa. Perquè m’has fet riure en dies de deliri i m’has deixat plorar mentre estaves en silenci al meu costat. Perquè m’has parlat amb els ulls i m’has escoltat amb el cor. Perquè mai ens hem fet cap retret i sé que mai ens el farem, perquè simplement no en tenim motius. Perquè m’has ensenyat a créixer i he après de la teva generositat i valentia.

Perquè vull que siguis la persona més feliç i perquè desitjo que emprenguis un llarg camí on els estels t’il·lumini a cada passa.

Perquè sé que t’agrada i les teves paraules van sonar amb una tendresa inexplicable. Perquè sé que et recorda a aquells ulls glaucs...

Per tot això i perquè t’estimo, aquests versos són per a tu.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche de Pablo Neruda.

When you say nothing at all

De vegades, els silencis diuen moltes coses. I és per això que podem dir el millor quan no diem res, perquè quan les paraules no poden parlar és el cor qui ho fa per elles...

il·lusions

Allà estant , enmig d’una multitud entonant les mateixes paraules, sento bategar el meu cor cada cop més fort, més apressat.

Em situo en aquell punt estratègic; un blanc perfecte amatent al senyal esperat.

Veig passar cares desconegudes, ulls que se senten observats, peus que es mouen al compàs. Van passant les lletres, les persones i els acords mentre em passegen els pensaments pel cap, entre glop i glop.

Sentint paraules sense escoltar-les, miro però no veig res... I torno a sentir mots i més mots, però no els atenc.

L’espera és llarga en la nit més curta. El neguit és inevitable, el desig desesperat. La falsa calma amaga la inquietud que em fa tremolar. Torno a buscar i perdo la mirada en ulls que em miren però que no em diuen res. Els perdono, remeto l’engrescament i segueixo reclamant atencions.

Canvi d’escenari, comença l’espectacle. Cossos tibats, junts, suats, excitats... Cossos que m’impedeixen el pas, que em priven de guaitar. Em sento atordida, no hi vull pensar però em ve al cap, no ho puc evitar. Segueixo el meu camí, em guia el so, m’estira el batec. M’hi endinso com un animal al seu cau, però me n’adono que em resisteixo a amagar-me. Vull ser trobada...

Cerco amb la mirada, expectant una mà que em toqui, uns braços que m’envoltin, uns llavis que em somriguin plaentment. Falses il·lusions...

Segueixo la lletra de manera inconscient alhora que bino el terreny silenciosament. No hi és...

Em parlen les lletres, identifico moments viscuts, moments que resten aparcats, estones que encara no han arribat. Escolto i imagino. Somio falsament...

Encoratjo l’habilior de concentració per gaudir del moment. M’agrada el que veig, el que sento, però aquest cop no m’omple.

Versa aquelles paraules amb les que un dia em vas dir que et recordés i sento una esgarrifança recórrer tot el meu cos. Buidor instantània, tristesa al cor. Desig de poder fer en silenci, d’agafar amb tendresa, de dir-ho a cau d’orella. Falses promeses? No, no han estat promeses...

Giro els ulls al cel cercant aquell estel petit, aquell que brilla especialment per damunt dels altres i espero que em parli, que em faci un senyal. I de sobte, el cor és envaït per una melangia predestinada. Melangia que em parla sense voler ser atesa. I llavors entenc que el camí és llarg i que són moltes les aturades que has de fer i poques les indicacions que t’han d’orientar. Tot és fosc, massa fosc i poques flors.

Dintre meu sento que ets present i m’apresso a sortir del cau. Vull ser trobada...

A la vora, segueixo versant entre dents mentre escorcollo per trobar el teu esguard. I ara és quan escolto aquelles paraules que ens recorden, que em fan tornar a pensar en tu. Segur que també les estàs escoltant, ho pressento i sento fremir el meu cos...

Presonera per la impotència que m’envaeix sento defallir les esperances somiades i percebo desmaiar el teu esforç en un final impossible. Fugida immediata. Esperances batudes per la por i el desengany. Mal invisible. Mal al cor.

Arriba el final i cauen llàgrimes del cel. Estels que ploren? Pot ser és la lluna... Els llums s’apaguen i la tristesa clandestina es reflecteix en el meu silenci. Cercant per últim cop aquell rostre ignot i recordant que tan sols amb una mirada hagués bastat, no calien paraules...

Òrfena d’esperances busco aixopluc per resguardar-me de la tempesta. Tempesta que a cada passa s’aviva i s’enfurisma més i més. Veig en el cel un mirall on veure’m reflectida i em sento cada cop més petita i espoliada per l’aflicció. Falses il·lusions ofegades...

Torna a sonar dintre meu la dolça remor que em recorda el somni desitjat i m’encamino a trobar una resposta. Il·lusions enyorades...

Resposta que no es fa esperar i que em despulla fins passat el trenc d’alba i m’acarona mentre m’ateny una son dolça ben entrada l’hora d’esmorzar...