Avui, una cançó

Les set i quart i m’he adormit al plat,
Volen cafeteres i trossets de pa.
La teva estrella al meu circuit urbà,
Corre, corre, que no queda temps per mai.
Anticiclons en totes direccions,
Sense canvis a la vista ni estacions.
Sóc un calaix massa farcit de trons.
Un telescopi busca l’horitzó...
I no hi és, que no hi és!
Astres, pedres i coralls
I una de passatgers s’ho mira,
Com s’ho mira.
Les antenes a les mans
Rastregen tot l’oxigen,
no hi ha un oxigen.
La flor d’espines més bonica que he trobat
Té 14 pàgines i totes són en blanc.
Sento forquilles que fan truites per sopar,
Una cerveseta, vespres amb olor de mar,
Fa olor de mar...
Astres, pedres i coralls
I una de passatgers s’ho mira,
Com s’ho mira.
Les antenes a les mans
Rastregen tot l’oxigen,
no hi ha un oxigen.
La benzina sobre l’astre blau,
cau del cel, cau del cel.
Un radar camina sobre el mar,
No hi ha vent, no hi vent.
Tres mil punts i núvols de cartró,
Sóc del temps, sóc del temps.
Astres, pedres i coralls
I una de passatgers s’ho mira,
Com s’ho mira.
Les antenes a les mans
Rastregen tot l’oxigen,
no hi ha un oxigen.

Aquesta primavera

Sí, deu ser aquesta primavera, que com deia el poeta, em pren aquell vent o l'amor i m'imagino rodolant per terra entre abraços i besos. I com seguia dient; potser és l'amor que es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny... I sí, deu ser aquesta primavera que em trasbalsa i em vénen al cap aquests versos que em fan pensar en un amor brusc i salvatge. I tombada al terra de qualsevol manera, recorro versos dibuixats als plecs del meu cos fins que enforato els dits dintre meu sense compliment ni teles. Els amago un cop i un altre i, delirosa, ofereixo les meves carícies al neguit dels meus llavis. M'obro la brusa, em despullo els pits i me'ls acarono amb les mans tremoloses, segurament portadores d'un desig irracional. Penso en tu i m'assalta una impaciència sufocadora que fa que t'imagini llepant-me els mugrons una vegada darrere l'altra i m'aviva encara més aquesta excitació. M'endinso dintre meu amb una intensitat benèvola que ara mateix em sembla insuficient. Tanco els ulls i em sembla sentir la teva llengua enfonyant-se en el meu fruit tot deixondint la meva quietud. Et desitjo en l'enyorança amarga de la calor que m'assalta i em penetro per encalçar la dolça mort. I en marxa el tocadiscos, cedeixo al desmai i penso en tu, i tot això i allò...

Aquest amor que fa un any em va prendre

Per tal de celebrar el Dia Mundial de la Poesia us deixo uns versos del meu favorit:  l'Estellés.  Uns versos que em captiven, encara més, si és que es pot.  

Aquest amor que fa un any em va prendre
i mai no he dit i en silenci em prospera,
pense sovint que ha de matar-me un dia.
Car el secret, que gelosament guarde,
arriba més enllà del sentiment,
i el pensament l’ha habitat i poblat.
No puc ja més, repetiria encara;
però l’amor no em deixa mai, cruel,
i em trobe a gust dessota el seu domini,
sabent, com sé, que ha de matar-me un dia,
molt lentament, corcant-me a poc a poc.
La meua mort, mai espectacular,
m’ha d’arribar d’una lenta creixença:
va madurant a les meues entranyes,
exactament com madura l’amor.

  Vicent Andrés Estellés

(Burjassot, 1924 - València, 1993)

Avui, com tants dies

Avui, com tants dies últimament,

tanco els ulls i et penso
i em provoca un somriure,

un altre dels molts més que guardo.

Avui, que revisc aquell moment
en què escrivies el meu nom
i dibuixaves la meva silueta entre pensaments,
et trobo, com tantes vegades,
i et repasso, un cop més,

per omplir-me dels teus records.

Perseverant em creix el sentiment

que avui fa més de mil nits em vas despertar

capaç de trasbalsar el meu món

i de fer desaparèixer la resta

quan ets al meu davant.

Passen les hores i es gasta el temps

els records em nodreixen el present

tinc ànsia de demà

d'un dijous qualsevol al teu costat

de sentir aquella tremolor

d'estar-me al llindar dels teus ulls

de bressar-te els somnis cada nit

de resseguir els plecs del teu llit.

Tal vegada foren il·lusions

Em sedueixen les paraules 
que lentament traces
m'arriben com suaus carícies 
festejant la meva pell.
Amb dits tremolosos
acarono il·lusions 
com si fos l'últim dia 
tal vegada 
com si fos l'última nit. 
I falsament em trobo entre les teves mans 
em penso ama dels teus mots 
em sento presa dels teus pensaments 
i alhora, tan estranya en la teva abraçada.

Es far de Ses Salines

Com més l'escolto, més m'agrada...




Encara té sa clau des far on treballava,
encara tė sa clau d'ençà que el jubilaren,
agafa sa bicicleta d'un fill seu, una mountain bike,
i fa un poc de voltera per no passar davant sa tercera edat
i enfila sa carretera des far de Ses Salines;
i enfila sa carretera i du es canet darrere darrere,
hi ha trull de contrabando, un truller.

Ja s'ha tancat sa nit i puja a dalt de tot,
se corda s'anorac i obre un finestró.
Per falta de lluna, Venus se reflexa a la mar,
es ulls té ple d'estrelles de tant de cavil·lar,
i pensa que només és a damunt una de tantes,
es ulls té ple d'estrelles de tant de mirar-les,
''oh, mirau, mirau si n'hi ha... Quantes''.

Imaginant-te

Vaig arribar d'hora al local d'assaig i encara no hi havia ningú tret del Ferran, un amic del poble que feia estona que s'entretenia tocant quatre acords amb la guitarra. Em vaig asseure al sofà, vaig treure el paquet de cigarretes de la bossa de mà i me'n vaig encendre una. En Ferran va continuar tocant els acords de la cançó Wonderwall dels Oasis i jo em vaig quedar embadalida tot escoltant-lo mentre anava consumint aquell bocí de vida. Intentava recordar la lletra de la cançó, però feia temps que no l'escoltava i hi havia versos que se m'escapaven. I entre tots aquells pensaments em va assaltar un desig sobtat. Em van venir ganes de jeure al sofà amb en Ferran i sentir els seus dits recórrer la meva panxa amb la mateixa delicadesa que rascava les cordes de la guitarra. Em van venir ganes de besar aquells llavis que xiuxiuejaven mots en anglès, ganes de passejar pel seu coll amb la meva llengua, de mossegar-li el lòbul de l'orella i finar a la seva boca amb una morrejada intensa. I gairebé com si pogués olorar el perfum de la passió, el desig resseguia les vores del meu cos fins a fer-se amo i senyor del meu entrecuix. I em van venir ganes d'oferir-li els meus pits perquè me'ls xuclés, perquè m'excités encara més, perquè desitjava encendre'l i volia sentir-lo a sobre meu i rebre les seves embranzides fogoses. I llavors, vaig pensar en el seu sexe erecte i em van venir ganes de posar-me'l a la boca.