Els llums de colors indiquen que arriben les nits de festa. Nits a l’aire lliure on sona la música que tantes vegades hem escoltat plegats. Nits de serena on no ens manca abric perquè l’escalfor del cor ens arropa.
Ulls atents que cerquen la mirada expectant entre la multitud. Mirades que en trobar-se es torben i es converteixen en fugisseres. Ulls coneguts que es miren amb els ulls vergonyosos del primer dia, amb la mirada tímida de la primera vegada... Ulls que quan es creuen et fan perdre el món de vista i sents com tot el teu cos s’esvaeix i restes despullada davant del seu esguard...
Carícies nouvingudes un altre cop per primer cop... Carícies que et fan tremolar com una fulla quan és agitada pel vent, com les veles dels vaixells onejant els batecs del mar. Així et sents, tremolant a cada batec del cor... Tremolant a cada carícia que et fa saber que ja ha arribat...
Sents aquell nus que t’ofega i no et dóna respir i et sents enfonsar, et sents desmaiar... Però de cop i volta, fites la grandesa del mar cercant una escapatòria per evadir les pors que t’espanten, per allunyar-te del passat que ara és present...
I aculls aquell petó tan esperat que abans era dolç i amb els anys ha adquirit un gust amarg o pot ser fos al revés, ans era amargós i ara s’ha ensucrat...
I escoltes la veu coneguda enmig del rebombori i desdibuixes les paraules selectes que un dia et va dir... Et sents morir quan et torna a parlar a cau d’orella per explicar-te les seves coses, per preguntar-te les teves...
Mentre sona la nova melodia perceps que una alenada d’aire fresc s’enduu l’aixopluc que t’albergava, deixant al descobert el sofriment de temps passats, de frases inacabades, de llàgrimes afligides... Llavors t’adones que tot ha canviat, que les ones van descompassades, que les notes estan en desacord, que la terra ja no balla, que aquella trucada mai més es farà, que aquelles paraules mai més es diran, que aquelles mans mai més s’agafaran...
I quedes esbalaïda en veure que les mirades ja no t’estremeixen , que les paraules van i vénen i que el cor batega a ritme harmoniós.
És llavors quan t’adones que mai més voldràs saber quin gust tenen els seus llavis i t’adones que un altre estiu s’ha acabat...
15 comentaris:
Cada estiu s'acaba, és interessant poder comprovar en les teves paraules com parles d'un estiu acabat i d'uns llavis que no vols tornar a tastar... interessant i decisió no fàcil entenc... Bonic post amb boniques paraules, de veritat.
Sempre hi ha un estiu en la nostra vida que pensem que perdurarà sempre. Ara, aquest estiu meu, ja s'ha acabat. Gràcies...
I aquesta imatge del castell d'estiu també simbolitza el final de la festa.
I tant! El castell de focs té moltes connotacions i una, és aquesta.
Quanta raó tenen les teves paraules, Guspira. I sobretot, amb quina delicadesa les has teixit. Gràcies per fer-nos fruir amb els mots, i també patir amb els sentiments.
Els estius s'acaben quan nosaltres volem que s'acabin, i els llavis igual. Si per tu aquests llavis no tornaran a tocar els teus, no se'n parli més. Ara falta que en tinguis uns que si que vulguis besar.
Company: com sempre, gràcies per les teves paraules tan colpides. Les teves, sí que són dignes de recrear-s'hi!
Xexu: Estic d'acord amb tu, els estius de cadascú caduquen quan el cor així ho mana. I després, comença un altre estiu... estiu de tardor, estiu d'hivern... i apareixen uns altres llavis per besar...
Guspira, m'ho prendré com un nou elogi per la teva part. Gràcies, de nou.
Guspira... ja sé que és una pena que s'acabin els estius... i més si s'acaben així... però la veritat, seria pitjor si aquests estats d'ànim fossin eterns...
vindran altres tardors, altres hiverns, i quan menys t'ho esperis, altres primaveres i estius amb nous llavis per besar que et faran accelerar el cor i guariran l'ànima ferida...
t'ho asseguro que serà així, encara que sembli impossible...
ptnets de finals d'estiu carregats d'il·lusions per les noves estacions...
Company: Ho és!
Mar: Ho sé! L'any n'és ple d'estius... De cada hivern en podem fer un estiu, i de cada estiu un mar de petons...
Gràcies per venir guapa! un petonet!
Molt maco! El millor, però, que tenen els finals dels estius és que ja queda menys perquè en vingui el principi del proper... amb nous llavis que qui sap si aquesta vegada voldràs tastar...
Salva piqueras: gràcies per la visita i per les teves paraules. Torna quan vulguis!
Ep, sòcia, que tens feina pendent... On t'has fotut? xDDD
Hola Guspira,
M'agrada molt la manera de narrar-ho, i m'agradaria, creure-m'ho en un cas en particular.
Costa una mica però arribar a sentir-ho tal i com ho dius. Però se que és així.
Soci: m'estic refugiant en el principi de la tardor...
Horabaixa: Sí sí, és així... Gràcies per la visita. Espero que tornis ben aviat!
Publica un comentari a l'entrada