Sense fer soroll

L'altra nit no podia dormir. Estava neguitosa, feia calor... Així que em vaig llevar i vaig anar cap a la nevera per beure un got d'aigua fresca. Després em vaig encendre un cigar. I mentre estava fumant, vaig recordar que el veí de dalt m'havia ensenyat una cosa que em va agradar molt. I com sóc una mica entremaliada... vaig anar a casa seva sense pensar-m'ho dos cops.
Vaig entrar per la finestra sense fer gens de soroll i com sabia on ho amagava, hi vaig anar directament. I era allí, tan ben posat. I com més ho mirava, més m'agradava. I no podia deixar de pensar en com m'hagués agradat que algú molt especial m'ho hagués regalat a mi. Allò tan preciós, tan delicat, tan bonic, tan sensible i alhora profund...
I vaig sentir unes ganes boges de fer-m'ho meu. Però sabia que no ho podia prendre perquè perdria tot l'encant. Allò tan valuós tenia nom i, era evident, que no era el meu.
Una barreja de sentiments m'envaïa cada cop que ho mirava. Per una banda, una tendresa que em feia esgarrifar tot el cos en imaginar-me si allò fos meu i per l'altra, una gran tristesa en adonar-me'n que no ho era.
I suposo que és per aquesta embriaguesa de sentiments que t'ho vull confessar, perquè sé que mai m'ho regalaran, però sé com em sentiria si ho fessin, i per tant, sé què pot significar si mai sóc jo qui ho regala. Aquestes paraules que llegeixo amb tant deliri i que no em canso mai de pronunciar.
Com m'hagués agradat que algú molt especial me les hagués regalat... "Estaria una eternitat fonent-me en el teu esguard".

Gràcies veí per deixar-me-les llegir i imaginar-me que són meves... I sobretot, gràcies per no trucar a la poli, sé que cada cop que entro a casa teva, em vigiles des del teu esguard.