Hi ha vegades en què et trobes sola entre la multitud, quan les coses no roden bé o no ho fan com esperem. I davant d'aquests inesperats esdeveniments, et sents petita i indefensa. I et sents passar desapercebuda davant els ulls de tothom, com si no existissis, com si no importessis. Com un estel que de cop i volta cau del cel i ningú se n'adona. Però passi el que passi, una dona no ha de plorar mai...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
I si mai haguéssis de plorar, ja saps on tens una espatlla per recolzar-te... :)
Gràcies mil! ;-)
Quan estem malament, passar deceprcebuts sembla un càstic, però les coses van canviant i sempre acabes lluitant, la vida és això... espero que tot vagi millor :)
Moltes gràcies, Cesc... És veritat que quan estem malament sentim la necessitat que algú se n'adoni i ens ofereixi la seva espatlla per plorar o simplement la seva companyia, precisament per no sentir-nos ni tan sols ni tan indefensos. Però a vegades penso que també va bé passar mals moments sol, i enfortir-nos a cada mala passa que fem i fer més sòlid el cor a cada llàgrima seva.
Publica un comentari a l'entrada