Ja no em queda res,
res de tu
no tinc,
-poder, mai t’he tingut-
ni tan sols
un alè d’esperança,
només,
la meva il·lusió
perduda en un mar
d’innocència.
Esquinçaré
tots els somnis,
on la teva imatge
-sempre dolça,
sempre fugaç-
em feia somriure
en la foscor
dels meus dies
sense sol.
Ja no m’omplen
les teves carícies,
plenes de solitud
buides de tu, no em pertanyen
ja, no les vull.
Acomiadaré
per sempre,
tot sentiment
que em porti
fins a tu,
ja no somiaré,
-no amb tu-
i un cop mort
el somni, el meu cor
buit,
t’haurà deixat d’estimar
haurà deixat,
de sentir...
Nina Pagà
(Nuesa, 1999)
(Nuesa, 1999)
6 comentaris:
Maco, maoco, maco!
Pensa un xic en mi, eh?, que jo ja ho faig tot i que aquests dies sigui més lluny que de costum... ;)
paraules tristes ...
paraules buides...
paraules nues...
et deixo un somriure...
:)
Preciós, el poema... Quina tristesa quan perdem l'esperança i l'oblid s'apodera del nostre cor.
estripanits: ja hi penso en tu, ja.
mar: també paraules boniques, no? Gràcies!
el company de venus: sí que és trist, sí. Però a vegades significa que dóna pas a un nou sospir d'aire fresc. I això és bo, no?
Aquest és profund eh
Cesc: profund a tope!
Publica un comentari a l'entrada