Un mar d'estels per als teus ulls

Dies confiats passatgers de llargues estacions esdeven un jorn inexplicablement etern. Dies arrelats on els records es difuminen perduts entre els llums de colors que engalanen els carrers.
I del cel cauen les nits de treva en un amor somiat inextingible. Nits sense treva dels pensaments perduts en les, ara, nits més fosques.
Sentint el dolor a cada batec del cor quan ressona en el més profund de tu el jurament etern d'aquell dia calorós. Compromís que esgarrifa la teva pell bruna en sentir-se traïda per les paraules dites. Discurs grenyal que copsa totes les atencions dels teus pensaments més íntims. Buscant una resposta o potser una pregunta o, fins i tot, pot ser que busquis un motiu. Perboc de sentències alienes on indagar els fonaments d'aquesta dissort...

Ara, l'obscuritat de la nit et deixa com a penyora un mar d'estels per als teus ulls. I cerques amatent en el silenci de la solitud aquella mirada que un dia et va parlar. Aquella mirada que va anar amansint la calma creguda perpètua...

La nostàlgia present en aquests instants la sents esgarrapar en el teu son. Els somnis que un dia van ser ensucrats i ara, de sobte, han esdevingut aigualits.
L'estel que un dia t'amoixava amb suavitat ara el sents fiblar dins la teva pell com una agulla que va descosint tot allò que fou teixit durant tant de temps.

No sentis ofegar-te en la calor del teu cor. No vulguis atiar les brases que ara cremen. No furguis en l'infortuni, no obris per fer-lo decadent, no visquis en aquest núvol fosc, eternament...
Encara que creguis la veu perduda quan el que vols és cridar. Encara que el món es desdibuixi quan el que vols és veure-hi clar. Encara que et sentis llunyana quan el que vols és tocar. Encara que la incertesa et paralitzi quan el que vols és córrer. Encara que la dissort et trobi quan el que vols és cercar la sort. Encara que... Encara que et sentis perduda enmig d'aquest nou camí quan el que vols és ser rescatada. És aleshores quan has de creure que no estàs sola. És aleshores quan has de creure en les mans amigues que sempre t'aixoplugaran.
I no acatis les paraules voladisses perquè el vent bufa fort i se les pot endur mar endins. I no sentis desmaiar el respir quan a la vesprada cremi el record de les veus sentides perquè concís arribarà l'oblit...

Com el pagès que llaura el camp, segueix el fil del teu solc i a cada cop d'aixada hi trobaràs una fruita terrosa enfonyada. Fruites que han madurat amb el temps i duen gravats uns noms ben especials. Els noms d'aquelles persones que han fet, fan i faran el llarg camí amb tu, agafades de la mà...

Sempre teva...

Un regal especial

El regal que jo desitjo
tenir per aquest Nadal
no portarà llaç de vellut
ni vermell, ni groc, ni blanc,
no durà embolcall de seda
ni transparent ni brillant
no anirà dintre una capsa
ni petita, ni mitjana, ni gran.
No portarà cap etiqueta
ni nom, ni cap detall
a l' estil dels bons desitjos
tot de llum vindrà folrat,
una llum brillant, intensa
que el món anirà il·luminant
aturant-se allí on la misèria,
injustícia, guerra i fam
fueteja la canalla
sense escoltar el seu reclam.
I amb aquest regal màgic
a la fi potser arribarà
rialles, alegria i esperança,
pau i felicitat.

Francesca Aubanell

Amb aquests versos m'agradaria fer-vos arribar els meus millors desitjos per a aquestes festes i per a l'any nou. I demano a la màgia que caracteritza aquests dies, que pugui seguir trobant tots aquests valors tan humans que cada dia descobreixo en els vostres escrits.

MOLT BONES FESTES!!!

Mentre ens mirem

Estirats al sofà acabant de mirar aquella pel·lícula que fa temps volíem veure plegats, em comences a acaronar els peus i a fer-me pessigolles mentre em mires amb un mig somriure. Jo que et guaito i bellugo el peu tot somrient-te també, amb una mirada juganera que delata que m'agrada el que fas però et diu que em deixis acabar de mirar la pel·lícula.

Tu que ets molt llest, ho entens i acceptes el que has intuït, però llavors, poses la teva mà sobre la meva cuixa i la vas acaronant lentament, amb un moviment serè i tranquil·litzador. I jo, per compensar-te les teves ganes de jugar, et faig un petó ben tendre, et somric i després no puc evitar abraçar-te. Així em quedo més a prop teu, posant la meva cara al teu pit, segueixo mirant el desenllaç. I tu, em vas fent aquelles carícies als cabells que tan m'agraden...

Final feliç, tal i com esperàvem. Ens somriem un altre cop i aleshores denoto en la teva mirada que emprendràs els jocs, just allà on els havies deixat. I em fas riure mentre et miro amb aquells ulls que tan t'agraden. I com veig que et quedes encantat per uns moments, em torno a apropar per fer-te un petó d'aquells que reconeixes i t'espavilen de cop. Em separo i et miro, i veig com romans allà amb els ulls tancats amatent a més petons com el que t'acabo de fer. I em fas somriure un altre cop, perquè sé que ho fas expressament... I ara penso que et voldria fer enfadar una miqueta, però no puc, com ja em vas advertir tu, no em puc resistir... Poso la mà al teu clatell i hi faig un petit impuls cap a mi i torno a besar-te, torno a assaborir els teus llavis, aquells que em vas dir que no tenien gust a res, però que jo moriria besant-los...

I un petó segueix l'altre, i les teves carícies són imitades per les meves mans. I ens fonem entre besos i abraçades. Ens fonem entre somriures i mirades còmplices, ens fonem entres respirs i batecs que parlen sense dir un sol mot...

Aviat sento com m'acarones la pell per sota el jersei i el vas pujant a poc a poc fins que aconsegueixes treure'l. I amb una inèrcia innata, les meves mans van descordant els botons de la teva camisa. I sento com les teves mans tremoloses encara per una vergonya cada cop més llunyana comencen a perfilar els meus pits. I em fas tornar a somriure perquè sé que hi tens debilitat i sé que els faràs presoners de les teves mans fins que un desig urgent t'assalti i et condueixi cap a altres indrets.

Continuem desfent-nos enmig d'un cel de besos infinit, alternant de tant en tant en petites mossegades dolces com la mel; ara el coll, ara el lòbul de l'orella, ara el mugró que se m'eriça només de sentir el teu alè acostant-s'hi.

Noto aquell formigueig per tot el cos com un rampell que va i ve, i en mil·lèsimes de segons torna i em fa tremolar de nou. Rampell que tu també sents i es tradueix en fúria encesa que em deixa esbalaïda entre els teus braços. Ara és quan faries de mi el que volguessis, tants cops que t'ho he sentit dir i ara sóc jo la que resta a les teves mans, encisada pels teus encants, per la tendresa que et caracteritza, per la fogositat que descobreixo cada cop que ens estimem...

Sents com la camisa va lliscant pels teus braços acompanyada per la suavitat de les meves mans. Et quedes mirant-me mentre te la trec i veus com em mossego el llavi inferior mentre esbosso aquell somrís; somrís que has pintat en la memòria durant tot aquest temps... Aleshores, sento com deixes anar un sospir que reconec d'immediat encontinent de l'averany d'una vasta erudició.

Les mans que ans eren fugisseres d'intimitats amoroses ara s'apressen per despullar el desig exempt de dilacions. Deler anhelat de carns en altres temps desconegudes i somiades en nits envaïdes de melangia esdevinguda consueta.

Desinhibits de convencions ens deixem portar per la passió del moment i en instants em sento captiva del teu cos, presonera dels teus llavis... Emparada amb la teva mirada perdo el món de vista i em refugio en cada batec del teu cor que acompanya els sospirs temperats insinuants del plaer venturós al que som sotmesos.

Vaivé sublim de cossos encadenats per llaços idíl·lics quan sento tenir-te dintre meu a cada onada del teu cos, a cada arqueig del meu.

Sentenciada al teu vassallatge quan descobreixo els teus llavis llaurant tot el meu cos fent-me estremir a cada sendera empresa, dedicant les mil i una atencions als meus pits. Abrigant-me amb els teus braços mentre em portes fins a paisatges bucòlics sentint-te hoste del meu cos.

Voldria albergar-te eternament quan submisos del plaer fervent percebo la teva incursió dintre meu soscavant el camí que et duu a delir-te amb un bleix avisador mentre t'aferres a les meves natges, sent alhora, aixopluc mòrbid de la meva ànsia més deliciosa.

Em beses amb una tendresa inexplicable i tot apropant-te, em xiuxiueges a cau d'orella un “t'estimo” delicat. I restant al meu rafal, em comences a cantar la nostra cançó: “na naaaa na na na naaaaaa na na na naaaaa na na na na na naaa tic tac nananananaaaa...”

Cada cop més lluny

El desembre duu les nits més gelades. Sentiments contradictoris de pensaments emboirats pel fred que et glaça.

Dies en què s’esperançava la trobada més càlida. Viatges que s’encaminaven plens de vida per poder copsar la tendresa feta realitat, un fred jorn cansat de recórrer llargues estacions.

Viatges de tornada on la tristesa no deixa articular paraula i el plany esdevé evident en la cara de l’ànima.

Memòria cada cop més llunyana d’un desembre ja perdut. Memòria que s’evoca complaent cada cicle en cels estelats entre la neu.

Batecs de temps a cada mirada dedicada, silencis reconeguts per cada cop que has besat.

Camins polsosos sota la xafogor disfressada d’estiu que es converteixen en viaranys fangosos a causa de la inevitable pluja d’hivern.

Passa el temps enfortint a cada cop el tirocini de la nova albada.

Fruits endolcint el sabor a cada mossegada... o potser no, potser era amarga...

A la meva vida

Hi ha racons que
em porten sempre,
vells records
del que he viscut.
N’hi ha que no semblen
el que eren,
uns no hi són
i uns s’han perdut.

Són memòries plenes de tendresa
de núvies i amics
que em van donar amor.
Alguns són morts
i alguns són plens de vida.
I els he estimat
amb tot el cor.

Però de totes les persones,
no n’hi ha cap
semblant a tu.
I és que fas que l’enyorança
perdi força
si et miro als ulls.

Tinc molt clar
que mai perdré l’afecte
per coses i gent
que em van fer
el que sóc.
I tot i que sovint
pensaré amb elles,

t’estimo a tu
amb tot el cor.

A la meva vida” Lluís Gavaldà

“In my life” Lennon & Mc Cartney

Bellesa

No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi havia res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d’impotent: de vell o d’impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la “concupiscència” que ens fa desitjar-lo, ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l’enveja dels qui la senten? Encara no he arribat a l’edat en què pugui veure’m condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència - diguin els moralistes el que vulguin- és la vida.

Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (1964)

Sentir-se

Com quan perds l’oremus en la conjuntura més embullada mai viscuda. Com quan perds l’esma endinsada en un bosc desconegut on tot el fullatge té el mateix color i els viaranys es bifurquen en sortides sense nom. Com quan perds l’aire en la profunditat del mar i et sents ofegar per la falta de respir en una immensitat fosca i gelada. Com quan perds aquell valor per sempre tan anhelat i per mai més ignorat. Com quan perds el que havies somiat que seria etern i es torna efímer. Com quan perds la fe en veure que el roc més sòlid es desfà com la pols al primer bufit del vent del nord. Com quan perds la maduresa recollida en sembrats passats i esdevé innocència temorosa amb manca de cossos abraçats. Com quan perds el coratge d’admetre en un avui ja tardà el que saps equivocat des de temps llunyans. Com quan perds la claredat evident del teu camí i et refugies en túnels desconeguts en la clandestinitat de la nit. Com quan perds el teu bagatge i et sents desabrigada en el jorn més fred. Com quan perds la clau de la porta que s’havia d’obrir i ara ja no pots entrar-hi. Com quan perds la calma de dormir en el més dolç de tots els somnis i no saps si els àngels t’esguardaran per sempre mai més...