Gust de cendra en tardes boiroses
mots fallits amb espurnes de soledat
és tot el que trobo quan, feble,
em despullo davant el mirall.
Imparable recerca de mi mateixa
nuesa lluïda, vellesa irreversible
pedaços de vida emmascaren la nit
quan endevino la clandestina realitat.
Pressura de silencis en mars desconsolats
viaranys planers sota fondalades
secrets esquinçats en un segon
voldria evadir-me, però no trobo d'on...
11 comentaris:
Dona, això de vellesa irreversible espero que no ho diguis pel comentari que et vaig fer al meu blog, tampoc no era per tant!
No trobo d'on...
Trasbals aquesta expressió... un poema preciós, preciós, realment des de dins de tot i que arriba dins de tot.
Una abraçada guspireta!
Quan el foc s'apaga queden les cendres, però no busquis la bellesa i menys la vellesa en aquest mirall dels sentiments. Evadir-te d'on? ... preguntes, potser de res, només pots cremar la tristesa i encendre una altra vegada aquesta flameta que ens mou cada dia.
Rotllos a part ... el teu poema és entranyable.
Bona nit Guspira
Els solcs que deixa el pas del temps en les nostres vides i els nostres cossos són per a sempre...
Així i tot, hem d'aprendre a conviure amb ells ja que si no ja podríem tancar la paradeta.
No calen més paraules que les que has fet servir per demostrar l'excel·lència de la peça. M'ha agradat molt...
Quina preciositat Guspira! espero que només sigui un moment de silenci i nuesa i que la fondalada no sigui gaire profunda...
Alçarem alta la volada d'entre les cendres com l'Au Fènix.
Magnífic el poema!!!
Nuesa per endevinar els somnis...allà on ens podem evadir.
Hi ha poemes que es mereixen un excel.lent, Guspira :)
no sóc un entès em poesia, però si se'm posen bé les teves lletres voldrà dir que ho fas prou bé.
Si això fos el facebook...clickaria sens dubte el m'agrada
la platja esta tranquil.la
la mar deixa una flaire salada
els meus peus nus juguen amb les ones
sensació de tranquil•litat
no hi ha nit que no vinguin
a contemplar la nostra màgia
i aquesta nit han tornat
i han tornat amb tu
avui he tornat a sentir els teus llavis
les teves dolces paraules
el tacte de la teva pell
m’ha vingut
un immens somriure tímidament
recordant aquest somni
en alguna platja solitària
evadint-me
salut estimada!
Xexu: ja veus... em vas traumatitzar! Ara ja no dormo a les nits i em passa les hores davant el mirall buscant canes i arrugues noves! (sí... això vol dir que ja en tinc algunes!)
Carme: moltes gràcies per les teves paraules. És un escrit íntim i com bé dius, escrit des de dins. Celebro que t'hagi arribat. Una abraçada.
Pere: Són versos en què un reflexiona sobre si mateix, sobre la seva vida, sobre allò que anhela i potser mai troba. I potser fins i tot, quan te n'adones busques fugir però no saps ben bé ni de què ni de qui...
Moltes gràcies per les teves paraules...
Porquet: tens raó, hem de saber conviure amb el que hem hagut de viure. Potser el problema ve quan no sabem viure sense el que voldríem viure... De totes maneres, sé del cert que la meva paradeta romandrà oberta sempre! D'això se'n diu positivisme! :D
Company: oi oi oi oi... Moltes i moltes gràcies per les teves paraules... Sempre em llegeixes amb bons ulls! I m'encanta, clar! :D
Cèlia: Moltes gràcies pel que em dius... No pateixis, crec que un mateix es fa les fondalades a mida per tal de no prendre mal, si més no, no més del necessari. Una abraçada, guapa!
Iris: l'au Fènix revitalitza! I això és molt positiu. Gràcies per les teves paraules i per haver-te passat per aquí.
Joana: És en la fosca nit on ens podem trobar nues amb nosaltres mateixes, és en els somnis on podem viure allò mai viscut... potser la vida no és un somni, però en ella hi puc buscar el somni de la meva vida... Gràcies per les teves paraules i per la teva generositat. Una abraçada, guapa!
garbi24: celebro que t'hagin agradat! Amb que us hagin arribat aquestes quatre ratlles, ja en tinc prou! Jo, sens dubte, si fóssim al facebook, clicaria m'agrada al teu comentari! :D
mq: la platja és un bon lloc per somiar, reflexionar i evadir-se del món... A mi m'encanta veure el ball de les onades, veure com el mar abraça la terra i jo asseguda allà al davant, penso que potser em vol abraçar a mi...
Gràcies per les teves paraules, com sempre, delicioses...
Publica un comentari a l'entrada