dimarts, 1 de desembre del 2009

La claror de la nit




La claror travessa les escletxes d'aquella vella finestra mentre atrapa la teva pell. La pell que he acariciat tantes nits amb dits tremolosos de principiant, sentint a cada pam el teu batec, descobrint-te cada nit com si fos el primer dia. La claror travessa les escletxes per despullar la teva pell desconeguda...

10 comentaris:

Sergi ha dit...

Què bé que cada dia tot pugui tornar a començar i ser nou, encara que sabem que el que tenim és el de sempre, el que volem.

Striper ha dit...

Cada dia podem descobrir coses noves a la mateixa pell.

Guspira ha dit...

Xexu: El que intentava dir en aquestes línies és precisament el contrari del que suposo que has entès... Volia dir que a vegades veus com se't trenquen les il·lusions de cada dia o de cada nit, quan te n'adones que la persona que pensaves conèixer pam a pam, en realitat resulta ser desconeguda...

Striper: Sí, tens tota la raó del món. Podem descobrir coses noves i inesperades.

Joana ha dit...

Però no tot és foscor, per les escletxes sempre hi entra la llum!
petons!

Guspira ha dit...

Joana: sort en tenim que hi entra la llum perquè si no entrés, aniríem sempre a ulls clucs!

mar ha dit...

Guspira...
m'ha passat això que expliques... també el que ha interpretat en XeXu...

què puc dir si de vegades em desconec a mi mateixa?

...

darrerament em balla una idea pel cap que intento posar en pràctica tot i que, reconec que no me n'acabo de sortir...

estimar és deixar ser l'altre tal com és...

si ens fem expectatives sobre el que volem que sigui, que faci, que digui, que senti,...
si projectem les nostres il·lusions i desitjos en l'altre...

potser (només potser, eh?) és que no estimem com cal...

(pensava en veu alta...)

horabaixa ha dit...

Hola Guspira,

Quan aixó passa, no ens fixem ni en les escletxes.

M'agrada l'escrit, tot i que trist.

Bones festes !!!!

El veí de dalt ha dit...

Ui! Havies tornat! I jo sense adonar-me'n!

Guspira ha dit...

Mar, guapa, has pensat en veu alta i t'he de dir que estic totalment d'acord amb el que dius, però és que jo no parlo de com vull que sigui l'altra persona, com vull que actuï, no... Jo parlava del sentiment de sentir-se enganyada, de viure una vida pensant que és perfecta i arribar un dia en què descobreixes que tot era mentida. Jo parlo d'aquesta escletxa per la qual entra la llum que et fa obrir els ulls i llavors te n'adones que aquella persona és totalment desconeguda.

El que tenen de bo aquests textos és que poden tenir moltes interpretacions. :)

Horabaixa, gràcies bonica!

Veí, no havia marxat però he estat un temps en silenci... Gràcies per tornar!

horabaixa ha dit...

Hola Guspira,

.... totalment desconeguda la persona que semble que reconeixem.

Tot bé? feia molt que no "apareixies".

Una abraçada molt forta