Primer va començar en Ferran, cansant-se dels blogs, després l'onatge, després els dubtes de la rits i finalment, el Xexu en va parlar i el seu post em va fer pensar en tota la gent que hi ha darrere els blogs que seguim i, me'n vaig adonar que són “coneguts anònims” o desconeguts que ens agrada descobrir. El fet és que veient que hi havia gent amb la voluntat de deixar els seus blogs, vaig pensar en si, passat el temps, ens en recordaríem d'aquesta gent. I llavors vaig dir: “I saps què he pensat més? Que estaria bé fixar una data futura de retrobament en el supòsit que anéssim deixant els blogs. Faria gràcia veure què expliquem passat el temps... :)” Però aquestes paraules no anaven més enllà d'un simple pensament en veu alta.
El fet és que la Carme, que també n'havia parlat del tema al seu blog, de seguida s'hi va animar i va dir: “M'apunto a la idea de la Guspira. Crear un indret i una data per retrobar-nos, els que vulguin apuntar-s'hi... per si ens hem perdut.” I a més va preguntar: “Qui més s'hi anima?” I la qüestió és que hi va haver gent que s'hi va animar.
Per això, hem decidit proposar-vos una trobada a tots i totes els que encara ens llegiu, tant si teniu el blog en funcionament, encara, com si ja no.
La Carme i jo hem decidit donar un espai virtual i una data concreta de trobada. Hem pensat que la trobada podria començar el dia 6 de gener del 2015 i durar els dies que faci falta per tal de donar temps a tothom qui vulgui que s'hi pugui anar acostant. La idea és que tots els qui decideixin plegar dels blogs puguin passar un moment per dir-nos com estan i com els hi va la vida. I com diu la Carme, que ens expliquin si s'han enganxat a la última xarxa social que, en aquell moment, estigui de moda o si s'han desintoxicat del tot d'ordinadors i xarxes.
Però clar, abans de muntar-ho, ens cal tenir una mica de quòrum. Per tant, aquest post està adreçat, sobretot, als que festegen de tant en tant amb la idea de tancar el blog i dubten entre deixar-lo o no tancar-lo. I també als que l'heu tancat i encara ens llegiu de tant en tant... Us apuntaríeu a donar senyals de vida ni que fos una sola vegada? Val la pena que muntem una trobada virtual de blocaires perduts? Les respostes aquí mateix als comentaris o a la Col·lecció de moments de la Carme.
I els que encara continuareu al peu del canó, vindríeu a treure el cap en aquest espai?
Avui torno a tenir la por de pensar més enllà. I encara sento com arrossego la temor si miro al passat. Sóc feta d'il·lusions i actuo per impuls i, per impuls, he fet allò que mai m'hagués cregut capaç de fer. Ara, la conseqüència és aquesta maleïda por.
Durant tot aquest temps m'he jurat no fer-me il·lusions, no deixar-me portar per cap motivació i ara només palpo la feblesa que m'ha apartat de qualsevol propòsit, que m'ha dut a aquest buit incert que no sé si és amic o estrany.
Vaig fer les confidències que hagués estimat no fer, però potser arran d'aquest enlluernament que sovint no em deixa veure-hi clar, les vaig fer. La resposta no va ser decebedora, ans al contrari, va encoratjar encara més aquesta il·lusió. I ara que sento la calma, en recullo els fruits i duc el cistell ple a vessar de temor. I això em fa tremolar dia sí i dia també, mentre nit rere nit m'amago sota els abrigalls perquè no em trobi la tan temuda por. Però em troba i llavors, no em deixa dormir i penso i penso i penso... I sento que avui torno a tenir el neguit d'haver-me fet il·lusions en va i tinc por que aquestes il·lusions em portin a un disgust, potser anunciat...
Aquest matí, estant encara mig adormida, has aparegut al meu pensament. No sé per què has tornat, però lluny de voler-te espolsar dels meus records he fet memòria de tots aquells moments. T'he buscat entre els llençols i t'he trobat en els plecs del meu cos... Insensata memòria que destorbes la meva calma. Deliri boig que encegues el meu plaer. Tèbia és la penombra que de tant en tant clareja... No sé si m'hi he de resignar o aferrar-me a la imposibilitat de voler-te oblidar.
Aquest matí, mentre m'evadia dels records amb la tassa del cafè amb llet, has aparegut i, aquest cop, no era al meu pensament. Em desitjaves un feliç any, em preguntaves com estic, em convidaves al cafè de sempre, em recriminaves les meves negatives, em demanaves que et vingués a trobar...
Aquest matí no sé si ha estat casualitat o destí, memòria o oblit, desig o avorriment, plaer o entreteniment...
Aquest matí m'hi he tornat a negar, però em pregunto quants cops ho podré fer més. Em pregunto si el "no" és volgut o poruc. Em pregunto si el "no" és fruit de la temor de trobar-me entre els teus braços, de sentir-te dins meu, de la por de patir, de la por de tornar-me a enamorar, de la temor de no saber-te estimar...
Aquest matí és l'últim d'aquest any i voldria passar pàgina i desar el passat al calaix. Voldria deixar de sentir-me presa del teu desig, però me n'adono que sóc esclava dels meus impediments, tant com de la cigarreta que fumo i voldria no tastar...
Aquest matí t'he tornat a dir que no, potser demà, et dic que sí... Potser aquesta sigui la manera d'encetar un any positiu. Potser avui ha estat l'últim dia, potser demà serà la primera nit...
Us desitjo un 2011 ben bo i favorable!
El desig que jo voldria
fer complir aquest Nadal
és senzill i ben simple
sense ostentacions ni vanitats.
El desig que jo voldria
és trobar-vos al meu costat
omplir-me els ulls dels qui hi sou
i el cor dels qui heu marxat.
Mirar-vos a tots i cadascun
entre rialles i complaences
i colpir-me de tendresa
en sentir-me part de la vostra felicitat.
Us desitjo molt Bon Nadal de tot cor.
