Temps

El temps passa i s'acosta la data tan temuda. Temps que a cada passa es fa més feixuc. Passa el temps ràpid i contràriament, massa lent... Temps d'espera per a noves esperances. Temps fugisser en el temps que s'acaba... Temps passatger de noves estacions portadores de sensacions, de sentiments, de pors...
I de sobte les hores converteixen l'aire en un ofegament dens, en unes cames cansades incapaces d'arribar als dies anhelats, en una ment emboirada que no troba les clarianes de la concentració... I tens la sensació que el temps s'esgota i ja no queda temps per encarrilar el destí. Un destí tan desitjat per tot aquest temps...

Amor

" L'amor és en aquelles curtes ratlles, l'amor com ella el voldria i com ja no és. O com potser no ha tingut mai. Perquè l'amor no és i no pot ser simple afecte. No és costum o gentilesa. L'amor és bogeria, és el cor que batega a mil per hora, la llum que baixa en el capvespre en plena posta de sol, les ganes de llevar-se al matí només per mirar-se als ulls. L'amor és aquell crit que ara la reclama i li fa entendre que cal canviar. Ell. Recorda moments que han viscut junts, les coses que sempre li ha dit, el seu rostre. Però no sabem parlar. No som l'un el bé de l'altre. Una llàgrima li regalima, càlida, per la galta i li cau a les cames lliures i nues. Potser aquesta noia asseguda al seu escriptori, una nit de final de primavera, quieta davant d'un portàtil que va trobar per casualitat, amb prou feines il·luminada amb una làmpada Ikea, encara no sap què és l'amor. Però ben segur que ara sap què no és."

Federico Moccia, Perdona si et dic amor (2007)

Somnis

Sense saber què dir, sense saber on anar sents fallar l'abrigall que tantes nits t'ha albergat. Nits on naixien les paraules portadores d'il·lusions somiades... Nits que ara sents enfosquir en obscuritats portadores de núvols grisos que t'arrenquen les paraules a cada respir pronunciat...
I sents embogir la pell muda que t'ofega... I sents com es maregen els pensaments en un cap ple de jardins de maigs florits...
Arriba la tempesta al batec dels somnis dolços tot trencant l'harmonia que ara sents finita. I un llampec et fibla la pell encara verge pel sol perquè un dia et vas regalar per sempre més a l'encanteri de la lluna...
Els somnis esdevenen palpables en un món màgic a les nits que s'eclipsen arribada la primera llum del dia a l'obrir els ulls a una realitat no anhelada...
Llavors, mires el cel de fit a fit cercant un dictamen equànime per tan injusta realitat... I és quan poses els peus al terra que et sents engolir per la boca de l'infern...
I danses en un mar de tenebres enfurismades amb passos perduts com papallones festejant els arbres a la primavera. I et retrobes amb l'encís de la lluna davant el teu esguard sospirant l'arribada d'aquell estel que et pugui alliberar del teu desmai...

Al cotxe

- Em portes a casa, ja?
- Ets jovenet, t’he de portar a casa, són les 4 i no tens edat...
- I si intento convèncer-te?
- Ho hauries de fer molt bé... Dir les paraules adequades i que jo me les cregués...
- M’ho poses difícil...

La Rita engega el motor del cotxe i es dirigeix a la urbanització on viu en Daniel. Ell pensa en com apropar-s'hi. Voldria deixar la timidesa que li ha fet de barrera durant tant de temps.

Cada cop estan més a prop de la urbanització i en Daniel no s’imagina arribar a casa sense haver-li robat ni un sol petó ni acariciar-la com fa tantes nits que somia. I s’acaba emprenyant perquè mai té el suficient valor, quan la mira sent tant de desig, però acaba callant i menjant-se les paraules.

- Estàs molt callat Daniel...
- Penso... Pensava, penso...
- Penses? Pensaves?
- És que... Pots parar?
- Parar? Per què? Et trobes malament?
- No... M’agrada la cançó que sona i m’agradaria escoltar-la amb el cotxe parat i mirant-te... Et fa res?

La Rita para el motor del cotxe, amb incertesa sobre el què li pot dir en Daniel, mentre pensa si per fi es declararà. Pensa que fa dies que li mira l’escot i que nota com l’observa a cada moviment, però mai fa res...

- T’agrada la cançó, dius?
- Sí...
- És d’ACDC, no et feia pas...
- Quan estic amb tu totes les cançons són màgiques...
- Et passa res? Dius coses estranyes...

En Daniel deixa la pregunta que li anava a fer, millor no li pregunti si la pot besar i ho intenti per ell sol o no ho farà mai... Així que comença a acariciar les mans de la Rita amb un dit. Recorre cada un dels dits i li gira la mà i la segueix recorrent. Li agafa i l’estreny entrecreuant els seus dits mentre la mira. Ara no té mirada de por...

- Fa tants dies que somio en estar a soles amb tu i poder-te tocar...
- Qui t’ha dit què em tocaràs...?
- T’estic acariciant la mà...

En Daniel puja els dits tot acariciant el braç de la Rita fins arribar als seus llavis i li repassa suaument... La Rita obre els llavis i li fa un bes... En Daniel no s’ho pensa i apropa els seus llavis i va a buscar la seva llengua. Li acaricia les cuixes, primer per sobre la faldilla, després per sota... Perd l’esme i el sentit... Mentre es continuen besant, puja de les cuixes fins a la seva vulva per sobre les mitges, les quals no dubta en baixar i, seguidament, les calces. Ara l’està tocant... Nota la seva vulva humida entre els seus dits i sent que li agrada tocar-la...
La Rita no dubta en treure el jersei d'en Daniel, llepar-li sense cessar els seus mugrons, acariciar-lo baixant pel melic i descordant un cinturó que es perd per sota el seient. Va a buscar el seu penis. Quan en Daniel ho sent, despulla els pits de la Rita. Se’ls havia mirat tant... Amb la llengua puja i baixa, els ajunta i els repassa com si es tornés boig... Mentre, la Rita continua jugant amb el seu penis i és quan en Daniel, entretingut amb els pits voluminosos de la Rita, recorda que té un clítoris que vol estimular. No perd temps. Ha callat massa... Estimula el clítoris de la Rita i sent com ella bufa...
No et moguis, ets la meva reina, et faré vibrar...

Ella es queda sense moure's al seient. Ell s'ocupa d'estirar-lo, s'acotxa i comença a estimular-la. S’hi apropa amb la llengua i torna a perdre el sentit...

- Què feies tan callat durant aquest temps tenint l’habilitat que tens?

En Daniel no contesta i ella nota que la resposta la dóna entre la seva vulva i decideix no tornar a fer cap més pregunta...

En Daniel alça el cap i nota com ara és la Rita la que mana... El fa asseure i el besa als llavis. Es fica a sobre seu i no deixa de besar-lo mentre li toca el penis fins que va baixant i se’l posa a la seva boca... Ara, li toca callar a en Daniel. Ell acaricia el seu cap i se la mira i llavors li diu: - vine que et faré meva... Tinc unes ganes de fer-te meva... I l’alça, la fica asseguda a sobre seu, li torna a menjar els seus pits i es besen desesperadament embogits mentre ell la va penetrant. Quan nota que és dins seu es mouen, es besen, es tornen a moure més ràpid, es miren i li agrada la sensació d’estar-la penetrant, de veure-la gaudir. I percep que ella s’hi sent bé sobre seu, notant com cada cop és més a prop... S’entrecreuen les mans i gemeguen junts, ell somriu mentre sent els gemecs d’ella a la seva orella. Aquesta dona el posa...
Se la mira i la veu tan bonica... No pot evitar tapar-la amb el seu jersei perdut pels seients.
-Té, tapa't... I no et moguis del meu pit... No tinc pressa, puc arribar tard a casa...
Llavors, la besa al front...

T'estimo

T'estimo, saps? T'estimo.
Així, senzillament i clarament,
sense embolics, ni frases discursives,
ni fórmules buscades, persistents.

A tu, t'ho dic encara que no em sentis;
a tu, que sempre escoltes el que dic;
a tu, que ets lluny i et parla el meu silenci,
o que ets a prop i entens el meu sentit.

És veritat encara que no ho creguis:
sento neguit després de dir aquest mot
perquè és un mot que no prodigo gaire,
però el tinc viu... Jo visc sols per l'amor.

I sabent que així ho sento, no t'ofenguis:
estimo el cel, el vent, la mar,
aquell infant que passa amb un somriure,
l'aurora neta, el roser blanc,
aquell record que guardo a les entranyes
i la memòria dels qui han marxat
aquell que m'ha entrat dintre la muralla,
a tu que poc t'ho penses
a tu i a tu que no us ho diré mai.

T'estimo, saps? T'estimo.
I sense dir res més, passo endavant.

Guida
(Bocins de silenci,1984)

Amagar-se

Disfressant les paraules dolces amb un to amargós de sinceritat. Arraconant les més íntimes sota un silenci callat. Glaçant tot allò que voldria fer més transparent que mai, amb un somrís dissimulat.
L'embriaguesa dels pensaments perpetua en aquest desafiament del temps. Sense detall d'amansir les preocupacions amb gestos que foragiten la calma.
Provocació reflectida en nits denses on s'estova el cor cada cop que no es tracen els mots pronunciats.
Duel de contradiccions no merescudes, ignorant ser filles de la desil·usió o potser de l'enyorança del que un dia va arribar a ser. Estimant tots els camins menys l'idolatrat per no caure en el tan temut desengany.
És quan m'allunyo que m'adono que la distància és més curta. És quan somio que passeges al meu costat. És quan passejo que em somio al teu costat...
És llavors quan et donaria la clau del meu amagatall perquè m'hi poguessis trobar...

Un mar d'estels per als teus ulls

Dies confiats passatgers de llargues estacions esdeven un jorn inexplicablement etern. Dies arrelats on els records es difuminen perduts entre els llums de colors que engalanen els carrers.
I del cel cauen les nits de treva en un amor somiat inextingible. Nits sense treva dels pensaments perduts en les, ara, nits més fosques.
Sentint el dolor a cada batec del cor quan ressona en el més profund de tu el jurament etern d'aquell dia calorós. Compromís que esgarrifa la teva pell bruna en sentir-se traïda per les paraules dites. Discurs grenyal que copsa totes les atencions dels teus pensaments més íntims. Buscant una resposta o potser una pregunta o, fins i tot, pot ser que busquis un motiu. Perboc de sentències alienes on indagar els fonaments d'aquesta dissort...

Ara, l'obscuritat de la nit et deixa com a penyora un mar d'estels per als teus ulls. I cerques amatent en el silenci de la solitud aquella mirada que un dia et va parlar. Aquella mirada que va anar amansint la calma creguda perpètua...

La nostàlgia present en aquests instants la sents esgarrapar en el teu son. Els somnis que un dia van ser ensucrats i ara, de sobte, han esdevingut aigualits.
L'estel que un dia t'amoixava amb suavitat ara el sents fiblar dins la teva pell com una agulla que va descosint tot allò que fou teixit durant tant de temps.

No sentis ofegar-te en la calor del teu cor. No vulguis atiar les brases que ara cremen. No furguis en l'infortuni, no obris per fer-lo decadent, no visquis en aquest núvol fosc, eternament...
Encara que creguis la veu perduda quan el que vols és cridar. Encara que el món es desdibuixi quan el que vols és veure-hi clar. Encara que et sentis llunyana quan el que vols és tocar. Encara que la incertesa et paralitzi quan el que vols és córrer. Encara que la dissort et trobi quan el que vols és cercar la sort. Encara que... Encara que et sentis perduda enmig d'aquest nou camí quan el que vols és ser rescatada. És aleshores quan has de creure que no estàs sola. És aleshores quan has de creure en les mans amigues que sempre t'aixoplugaran.
I no acatis les paraules voladisses perquè el vent bufa fort i se les pot endur mar endins. I no sentis desmaiar el respir quan a la vesprada cremi el record de les veus sentides perquè concís arribarà l'oblit...

Com el pagès que llaura el camp, segueix el fil del teu solc i a cada cop d'aixada hi trobaràs una fruita terrosa enfonyada. Fruites que han madurat amb el temps i duen gravats uns noms ben especials. Els noms d'aquelles persones que han fet, fan i faran el llarg camí amb tu, agafades de la mà...

Sempre teva...