Sense saber què dir, sense saber on anar sents fallar l'abrigall que tantes nits t'ha albergat. Nits on naixien les paraules portadores d'il·lusions somiades... Nits que ara sents enfosquir en obscuritats portadores de núvols grisos que t'arrenquen les paraules a cada respir pronunciat...
I sents embogir la pell muda que t'ofega... I sents com es maregen els pensaments en un cap ple de jardins de maigs florits...
Arriba la tempesta al batec dels somnis dolços tot trencant l'harmonia que ara sents finita. I un llampec et fibla la pell encara verge pel sol perquè un dia et vas regalar per sempre més a l'encanteri de la lluna...
Els somnis esdevenen palpables en un món màgic a les nits que s'eclipsen arribada la primera llum del dia a l'obrir els ulls a una realitat no anhelada...
Llavors, mires el cel de fit a fit cercant un dictamen equànime per tan injusta realitat... I és quan poses els peus al terra que et sents engolir per la boca de l'infern...
I danses en un mar de tenebres enfurismades amb passos perduts com papallones festejant els arbres a la primavera. I et retrobes amb l'encís de la lluna davant el teu esguard sospirant l'arribada d'aquell estel que et pugui alliberar del teu desmai...
