Dies confiats passatgers de llargues estacions esdeven un jorn inexplicablement etern. Dies arrelats on els records es difuminen perduts entre els llums de colors que engalanen els carrers.
I del cel cauen les nits de treva en un amor somiat inextingible. Nits sense treva dels pensaments perduts en les, ara, nits més fosques.
Sentint el dolor a cada batec del cor quan ressona en el més profund de tu el jurament etern d'aquell dia calorós. Compromís que esgarrifa la teva pell bruna en sentir-se traïda per les paraules dites. Discurs grenyal que copsa totes les atencions dels teus pensaments més íntims. Buscant una resposta o potser una pregunta o, fins i tot, pot ser que busquis un motiu. Perboc de sentències alienes on indagar els fonaments d'aquesta dissort...
Ara, l'obscuritat de la nit et deixa com a penyora un mar d'estels per als teus ulls. I cerques amatent en el silenci de la solitud aquella mirada que un dia et va parlar. Aquella mirada que va anar amansint la calma creguda perpètua...
La nostàlgia present en aquests instants la sents esgarrapar en el teu son. Els somnis que un dia van ser ensucrats i ara, de sobte, han esdevingut aigualits.
L'estel que un dia t'amoixava amb suavitat ara el sents fiblar dins la teva pell com una agulla que va descosint tot allò que fou teixit durant tant de temps.
No sentis ofegar-te en la calor del teu cor. No vulguis atiar les brases que ara cremen. No furguis en l'infortuni, no obris per fer-lo decadent, no visquis en aquest núvol fosc, eternament...
Encara que creguis la veu perduda quan el que vols és cridar. Encara que el món es desdibuixi quan el que vols és veure-hi clar. Encara que et sentis llunyana quan el que vols és tocar. Encara que la incertesa et paralitzi quan el que vols és córrer. Encara que la dissort et trobi quan el que vols és cercar la sort. Encara que... Encara que et sentis perduda enmig d'aquest nou camí quan el que vols és ser rescatada. És aleshores quan has de creure que no estàs sola. És aleshores quan has de creure en les mans amigues que sempre t'aixoplugaran.
I no acatis les paraules voladisses perquè el vent bufa fort i se les pot endur mar endins. I no sentis desmaiar el respir quan a la vesprada cremi el record de les veus sentides perquè concís arribarà l'oblit...
Com el pagès que llaura el camp, segueix el fil del teu solc i a cada cop d'aixada hi trobaràs una fruita terrosa enfonyada. Fruites que han madurat amb el temps i duen gravats uns noms ben especials. Els noms d'aquelles persones que han fet, fan i faran el llarg camí amb tu, agafades de la mà...
I del cel cauen les nits de treva en un amor somiat inextingible. Nits sense treva dels pensaments perduts en les, ara, nits més fosques.
Sentint el dolor a cada batec del cor quan ressona en el més profund de tu el jurament etern d'aquell dia calorós. Compromís que esgarrifa la teva pell bruna en sentir-se traïda per les paraules dites. Discurs grenyal que copsa totes les atencions dels teus pensaments més íntims. Buscant una resposta o potser una pregunta o, fins i tot, pot ser que busquis un motiu. Perboc de sentències alienes on indagar els fonaments d'aquesta dissort...
Ara, l'obscuritat de la nit et deixa com a penyora un mar d'estels per als teus ulls. I cerques amatent en el silenci de la solitud aquella mirada que un dia et va parlar. Aquella mirada que va anar amansint la calma creguda perpètua...
La nostàlgia present en aquests instants la sents esgarrapar en el teu son. Els somnis que un dia van ser ensucrats i ara, de sobte, han esdevingut aigualits.
L'estel que un dia t'amoixava amb suavitat ara el sents fiblar dins la teva pell com una agulla que va descosint tot allò que fou teixit durant tant de temps.
No sentis ofegar-te en la calor del teu cor. No vulguis atiar les brases que ara cremen. No furguis en l'infortuni, no obris per fer-lo decadent, no visquis en aquest núvol fosc, eternament...
Encara que creguis la veu perduda quan el que vols és cridar. Encara que el món es desdibuixi quan el que vols és veure-hi clar. Encara que et sentis llunyana quan el que vols és tocar. Encara que la incertesa et paralitzi quan el que vols és córrer. Encara que la dissort et trobi quan el que vols és cercar la sort. Encara que... Encara que et sentis perduda enmig d'aquest nou camí quan el que vols és ser rescatada. És aleshores quan has de creure que no estàs sola. És aleshores quan has de creure en les mans amigues que sempre t'aixoplugaran.
I no acatis les paraules voladisses perquè el vent bufa fort i se les pot endur mar endins. I no sentis desmaiar el respir quan a la vesprada cremi el record de les veus sentides perquè concís arribarà l'oblit...
Com el pagès que llaura el camp, segueix el fil del teu solc i a cada cop d'aixada hi trobaràs una fruita terrosa enfonyada. Fruites que han madurat amb el temps i duen gravats uns noms ben especials. Els noms d'aquelles persones que han fet, fan i faran el llarg camí amb tu, agafades de la mà...
Sempre teva...
