Avui torno a tenir la por de pensar més enllà. I encara sento com arrossego la temor si miro al passat. Sóc feta d'il·lusions i actuo per impuls i, per impuls, he fet allò que mai m'hagués cregut capaç de fer. Ara, la conseqüència és aquesta maleïda por.
Durant tot aquest temps m'he jurat no fer-me il·lusions, no deixar-me portar per cap motivació i ara només palpo la feblesa que m'ha apartat de qualsevol propòsit, que m'ha dut a aquest buit incert que no sé si és amic o estrany.
Vaig fer les confidències que hagués estimat no fer, però potser arran d'aquest enlluernament que sovint no em deixa veure-hi clar, les vaig fer. La resposta no va ser decebedora, ans al contrari, va encoratjar encara més aquesta il·lusió. I ara que sento la calma, en recullo els fruits i duc el cistell ple a vessar de temor. I això em fa tremolar dia sí i dia també, mentre nit rere nit m'amago sota els abrigalls perquè no em trobi la tan temuda por. Però em troba i llavors, no em deixa dormir i penso i penso i penso... I sento que avui torno a tenir el neguit d'haver-me fet il·lusions en va i tinc por que aquestes il·lusions em portin a un disgust, potser anunciat...
21 comentaris:
Guspira, has fet un escrit deliciós.
Respecte a aquesta temença que t'embarga... només et puc dir que val més penedir-se del que s'ha fet que del que s'ha deixat de fer.
Massa cops, a mi, la por m'ha tenallat i m'ha deixat clavat sense fer passes que, vist amb la distància, me'n penedeixo de no haver fet.
En canvi, altres vegades que m'he llençat de cap... alguns cops la cosa no ha anat bé (és més, fatal), però quan agafes la perspectiva del temps, ara no voldria, per a res del món, haver-me perdut el que vaig fer en saltar al buit.
Així que, guarda certa temença, que la por és una sensació que ens fa sobreviure, però que no et paralitzi.
Estic molt d'acord amb el porquet, guspira.
Gaudeix de les il·lusions que tens, si són en va o no, el temps dirà.
Quantes vegades patim per allò que no passarà mai?
Quantes vegades ens penedim d'allò que no ens hem atrevit a fer?
D'allò que hem fet, sempre en traiem alguna cosa de bo, encara que ens equivoquem.
I l'escrit, és preciós i s'entén tant bé! crec que molts (per no dir tots) el podríem signar en algun moment de la nostra vida.
M'ho deixes repetir? Gaudeix de les il·lusions i somia... i crec que mentre penses tot això ja t'estàs protegint, per si el disgust arriba que ja no sigui tant fort, ja t'agafarà preparada.
l'esforç d'anar més enllà sabent els límits, ja és una victòria, l'entusiasme que et porta confiar, malgrat els temors i saps que te'n sortiràs , aquest esforç , l'empeny et porta a la teva pròpia excel·lència...
el passat no el pots canviar, si cerques raons t'emboliques, et perds , sempre el veus amb les ulleres d'ara no amb les diòptries que portaves, has canviat i només són això records, el teu present és conseqüència d'aquell passat. L'actitud amb què ho vius, et comporta sentir-te còmode amb tu, el què fas i acceptar que t'equivocaràs...
relaxat!
que tinguis molt bon dia
Em quedo amb el que ha comentat El Porquet: "val més penedir-se del que s'ha fet que del que s'ha deixat de fer". Segur.
Guspira...t'envio la desfingició de por del diccionari particular on les definicions fingeixen:
http://miramelsmots.blogspot.com/2010/02/por.html
Un petó!
núria
Em sento en part responsable de que recordessis la por. Era inevitable que sortís a la superfície, oi? Per molt que ho vulguem amagar, acaba sortint.
Hem d'aprendre a viure amb aquesta por, que no ens paralitzi. Si la fem companya, anirà perdent força.
Porto un llarg any amb por, i cap al desembre em vaig adonar que ja n'hi havia prou.
Entenc que aquest és un treball que ha de fer cadascú, i que el camí recorregut per uns no val als altres.
Espero que trobis el teu propi camí i qeu la por s'allunyi.
Ptns, Ari.
Viure amb il·lusió no estarà mai malament, i si aquesta t'impulsa a fer coses, senyal que vols complir-la. Ja has començat i ara has de seguir endavant. Si és la crònica d'una patacada, el temps dirà, però sempre et quedarà el que has viscut mentrestant.
La meva entrada de dilluns a D'allò bell, d'allò sublim té relació amb la teva entrada, és curiós!
També m'agrada casa teva.
Millor tenir il·lusions, encara que comportin por, que no tenir-ne, i sentir el buit. Jo també durant un temps he tendit a intentar silenciar les il·lusions per por a l'explosió, però és millor no fer-ho. Ens matem el nervi, si ho fem.
La por és un port d'on cal partir. Així doncs, aixeca l'ancora i navega mar enllà... Els mots t'esperen...
Guspira, no té a veure amb el post, però igualment t'ho dic aquí. T'acabo de llegir a cal Xexu. Perquè no fas d'una manera formal la teva proposta d'un retrobament futur, si ens perdem o anem deixant els blogs. Seria divertit. Jo ja estic apuntada a bans de formalitzar la proposta!
Jo tinc l'adreça de gmail al perfil, si vols en parlem.
Per exemple: trobada el dia 6 de gener del 2015, sobretot els que haguin abandonat els seus blogs.
On? Ho pensem.
Molt bons auguris per al 2011, guapa.
Porquet: Gràcies pel que em dius! I que sàpigues que estic d'acord amb tu; jo també crec que si ens hem de penedir d'alguna cosa és d'allò que no fem i no precisament d'allò que ja hem fet. Sovint, també m'he penedit de no haver fet segons què... Però aquest cop m'he llençat al buit i no saps la importància que té en aquests moments la paraula "buit", tot i que en un principi sembli una paraula negativa, no ho és. M'ha agradat molt trobar-la al teu comentari! Aquest cop he tingut la valentia de fer la passa i sense pensar-m'ho dos cops, perquè n'estic segura que si ho arribo a pensar, no ho faig. Però podríem dir que "un dany colateral" d'aquesta valentia és tenir por, però saps? Et faré cas quan dius que la por és una sensació que ens fa sobreviure, però que no m'ha de paralitzar. Gràcies un altre cop!
Carme: Jo també estic d'acord amb el Porquet! I et faig cas; gaudeixo de les il·lusions, però amb prudència, tot i que no ho faig amb tota la prudència que m'agradaria, però llavors, si tanta prudència hi poso potser ja ni gaudiria... És contradictori, però és així. I és cert que m'entre visc la il·lusió, alhora em protegeixo perquè no sigui tan gran el disgust. De fet, si sóc prudent alhora de controlar les emocions és precisament per això, per protegir-me jo mateixa. A vegades tendim a fer aquestes coses inconscientment. Per una altra banda, et dono la raó en què sempre traiem alguna cosa de bo d'allò que fem. Jo n'he tret bons fruits i no crec que m'hagi equivocat fent el que he fet, però això no vol dir que tingui por perquè la decisió final no sigui la que m'agradaria que fos. Però si no ho és, no passa res... Hem quedaré amb el que he estat capaç de fer i que realment, no m'hagués pensat mai que en seria capaç. Hem de ser sempre positives! Gràcies pels teus ànims!
I pel que fa al tema de la trobada, el 2015 em sembla perfecte! Jo ja estic embastant... :) Mira't el correu, guapa!
Joan: Saps? Quan he llegit el teu comentari, m'ha semblat que sabies perfectament de què parlava... M'ha agradat el que dius i hi estic d'acord amb tu. L'esforç d'anar més enllà sabent els límits, ja és una victòria. I és amb això amb el que em quedo... Suposo que el problema rau en la confiança en un mateix. Per una part, aquesta confiança t'empeny a fer les coses i per l'altra, aquesta poca confiança et porta a un pou ple de temors. Suposo també que si he fet el que he fet ha estat perquè en tenia ganes i potser també per curiositat, perquè m'agradaria saber com ho veuen els altres. De moment, el que he rebut ha estat molt favorable, i això ha fet que pergués la prudència a l'hora de controlar les il·lusions. Potser la por també ve d'aquest descontrol emocional... No tinc por a equivocar-me, no crec que m'hagi equivocat, al contrari, fent el que he fet m'he demostrat molt a mi mateixa. Però suposo que sí que tinc por a decebre els altres o a mi mateixa...
Òscar: Jo també em quedo amb això i és que n'estic convençuda que és així. Gràcies!
Núria: M'agrada el que dius i suposo que ho podem lligar amb allò que no hem de deixar que la por ens paralitzi. Penso que és bo tenir-la present, per allò altre de no ser massa imprudents, però sempre, veient-la a través del retrovisor... Gràcies per la visita i benvinguda!
Ariadna: jeje no te'n sentis responsable... Fa dies que arrossego aquesta por, però tinc la sort de saber que té data de caducitat. De fet, li queden uns vint dies. Ara bé, després, afloraran altres sentiments, que no sé si seran bons o dolents... Heus aquí la meva por! M'alegro que hagis sabut dir prou, quan la por conviu tant temps amb nosaltres, correm el risc que ens paralitzi i això no és gens bo. És bo tenir respecte als nostres sentiments i és bo també, saber-los ubicar en la mesura correcta. Quan els sentiments són desproporcionats podem caure al kaos i això ens pot conduir a un carrer massa fosc. I tens raó, és feina de cadascú trobar el seu propi camí i allunyar-se de la foscor. Un petó, bonica i m'alegro que hagis dit "prou"!
Xexu: Com bé dius, viure amb il·lusió no està malament, però una cosa és que vulguis que es compleixin els propòsits i l'altra, que realment es compleixin. No tot és a les nostres mans, però la importància de tot això és que fem coses i que si les fem, és perquè en tenim ganes i en certa manera, ens demostrem a nosaltres mateixos que som capaços de fer-les i això, crec que és molt bo... M'has fet gràcia amb això de "la crònica d'una patacada". Estaria bé per a un títol de llibre! Jeje El fet és que el temps dirà, però sempre em quedarà haver-me demostrat a mi mateixa haver estat capaç de fer el que he fet. No sé si ho he fet bé o malament, però la qüestió és que ho he fet...
Helena: Caminar amb cautela és precís en alguns moments de la nostra vida, però a vegades, és difícil saber dur aquest pas... Gràcies per la visita i benvinguda!
Xitus: És cert, és millor tenir il·lusions que no tenir-ne. Jo no les he silenciat i això és el que em fa por... El fet és que la il·lusió m'ha fet parlar del tema i ara, la resposta em fa por, però no tant la resposta en sí, sinó l'efecte que pugui provocar en mi o en els altres... Potser si la il·lusió no m'hagués fet parlar ara no tindria tanta por... Però també és cert que sense la il·lusió, no hagués pogut compartir-ho amb els meus, i ara ho he fet i n'he obtingut una molt bona resposta i no me'n penedeixo gens. Però tot i així, no puc evitar de tenir por...
Jordi Solà: El teu comentari m'ha fet emocionar, perquè com el del Joan, al llegir-te, m'ha semblar que sabies de què parlava... Tens raó, la por és un port d'on cal partir i ara no sé si els mots m'esperen o sóc jo la que espero els mots... :) Gràcies per la visita i benvingut!
Ricardo Miñana: Gràcies per la visita i per les teves paraules! Bon any per a tu també!
Company: guapooooooooooooo!!! Et desitjo tot el millor... :)
Porquet: Fe d'errates: Diu "dany colateral" i ha de dir "dany col·lateral".
:D
Tots tenim por....el truc és saber escapar d'ella i viure cada dia al màxim de les nostres possibilitats. Aconsegueix esquivar-la i no esperis amb ànsia la garrotada, doncs si ha d'arribar arribarà igual. Cada minut de la nostre vida és irrepetible, no deixis que la por es mengi gaires minuts, fes que siguin tots teus.
garbi: M'agrada el que dius i a més, hi estic d'acord. Tinc present aquesta por, però no deixaré que es mengi gaires minuts de la meva vida.
Gràcies pel teu comentari!
Viure el present és una manera d'anar deixant enrere les pors. El passat no tornarà i del futur no en sabem res...
Posem totes les energies en el present i gaudim d'acord amb el convenciment que no fem mal a ningú encara que inconscienment pugui passar.
Els millors desitjos per l'any que comença i la proposta de la Carme m'agrada.M'hi apunto...el 2005?guai!
Molt bon any per tu també! Espero que aquestes hagin estat unes bones festes.
No puc afegir res a la por que no t'hagin dit ja. No en tinguis. Bon text!
Joana: Tens raó, hem de viure el present amb totes les forces! Però deixa'm dir-te que aquesta por no es tracta de fer mal. És més aviat por a fer el ridícul...
Ei, la proposta és per al 2015!!! T'hi apuntem,eh?!
Marc: Gràcies! I sí, han estat unes bones festes!
Publica un comentari a l'entrada