diumenge, 9 de gener de 2011

Empremta




Escolliré per sempre més la teva

absència, donzella,
perquè el que de veritat estim
no és el teu cos,
ni el record del teu cos
tan bell sota la lluna;
el que de veritat estim
és l'empremta que has deixat
sobre l'arena.

Fragment mai no escrit de SAFO.

17 comentaris:

XeXu ha dit...

En realitat tots ho fem, però és un perill. Això d'estimar la nostra idea, l'empremta que ens deixen les persones, de vegades ens fa perdre el nord. Per què no sabem estimar el que realment són les persones, i no el que ens hem imaginat que són?

Carme ha dit...

És bonic el poema i jo crec que el que diu el poema i el que diu en Xexu, són punts de vista que pertanyen a realitats diferents.

Hi ha situacions en les que hem d'aprendre a estimar a cada persona tal com és, per ella mateixa. I possiblement en alguns casos ens surti més a compte estimar simplement l'empremta que ens han deixat.

De tota manera és un fragment preciós. I no deixa de ser molt romàntic estimar l'empremta i jo ... ja sabeu sóc incurablement romàntica.

Joana ha dit...

Hi ha empremtes que duren tota la vida...però amb el temps aprenem a relativitzar... No hi ha més
El fragment me'l quedo :)

fanal blau ha dit...

Hi ha empremptes inesborrables ni que siguin empremptades damunt l'arena; queda l'essència de traç, del cos i de les llunes.

I aquest és dels poemes més bells.

Una abraçada, Guspira!

Jordi Solà Coll ha dit...

Sovint el record és el present més immediat:

l'empremta
que en l'avenir es projecta.

Iris ha dit...

L'oblit i el record són dues cares d'una mateixa moneda.
Segons neruda l'amor és curt, l'oblid és llarg.

Molt bonic el teu poema. M'hi passaré sovint.

El porquet ha dit...

Un poema molt bell.

La gent, se l'acaba recordant per el rastre que deixen darrere seu, per la seva marca, la seva petja.

Cal estar amatents però, que sempre hi ha aigua disposada a esborrar-ho tot!

cassini ha dit...

fantástic el teu blog , es i será una sort poguer seguir els teus treballs , un bon descubriment ! la poesía m´encanta .

Salutacions

Anna Mora ha dit...

Un escrit preciós junt a la imatge !
Gràcies per la teva visita !
Salutacions
Anna

Alyebard ha dit...

Molt bo, i crec que has copsat realment a SAFO. M'ha agradat molt i la imatge que l'acompanya molt escaient.

Jordi Dorca ha dit...

Gràcies per seguir-me el blog i gràcies per oferir-me l'oportunitat de seguir-te el teu. Espero poder-ne aprendre moltes coses.

mq ha dit...

peuades damunt s'arena
si véns
em trobaràs
ballant de puntes
damunt d'aquesta roca

si véns
ja t’ho diré
moviments salvatges1995

El Company de Venus ha dit...

Preciós. Preciós.

Guspira ha dit...

Xexu: la lectura del poema, jo no l'agafo en aquest sentit, però està molt bé que tu l'interpretis així. El que té de bo la poesia és que cadascú la pot interpretar d'una manera i suposo que molts cops ho lliguem al moment que estem vivint. Per això les interpretacions són tan riques.
Referent al que dius, és veritat que de vegades s'idealitzen les persones, tant que arriba un moment que confonem la pròpia realitat. I crec que això és dolent perquè ens pot encegar i nosaltres mateixos ens podem fer molt de mal. Però suposo que això és part del joc de l'amor...

Carme: Estic d'acord amb tu, jo també crec que són punts de vista que pertanyen a realitat diferents, però com li he dit al Xexu, la diversitat d'interpretacions és molt rica.
Pot ser que coneguem una persona que no ens agradi per la seva manera de ser o de fer, però això no vol dir que no ens hagi marcat alguna cosa que ens ha dit o fet. En aquesta vida, cada detall pot ser una gran lliçó i no només aprenem d'aquells que ens envolten.

Joana: Sí, tens raó. Hi ha empremtes que duren tota la vida co també hi ha persones que romanen per sempre al nostre record. Però com bé dius, aprenem a relativitzar, suposo que perquè arriba un dia que arriba algú que xafa més fort...

Fanaleta: És cert, hi ha empremtes que saps que en quedarà l'escència per sempre més. Talment, com una bona lliçó.
Una altra abraçada per a tu!

Jordi: Les paraules parlen i per tant, suposo que les empremtes són un passat imperfet, d'aquells que no caduquen mai, que sempre són presents...

Iris: Gràcies per la visita i benvinguda! Neruda... un gran mestre!

Guspira ha dit...

Porquet: Jo també penso així. Pot ser que en un present immediat ens deixem portar més per les nostres emocions i recordem les persones pel que sentim nosaltres, però a la llarga, aquest sentiment es debilita i les acabem recordant pel que tu dius; pel que van ser i fer. I quan arriba aquest moment, suposo que és perquè ha arribat algú que ha deixat una empemta més pronunciada...

Cassini: Gràcies per la visita i per tot el que dius! Benvingut!

Anna: Gràcies a tu! Benvinguda!

Alyebard: Gràcies per les teves paraules i per la visita!

Jordi: Gràcies a tu i benvingut!

mq:
i tu per jo et tornaràs "loco"
viatjarem amb un cavall alat
aquest vespre silenciós
cap a racons inexplicables...

si véns
ja t’ho diré :)


Company: Oi que sí? Preciós...

onatge ha dit...

De Tu
el perfum del teu enyor,
la lluna de la teva mirada,
les carícies que es van
fer estels, per volar
sempre més...,
el poema de les mans,
el vers del silenci
quan tots dos respiràvem,
i l’eco de la solitud
que m’has deixat...


Des del far bona nit.
onatge

Guspira ha dit...

Onatge: De Tu en queda l'emprenta dels teus versos... Uns versos preciosos!