dimecres, 27 d’octubre del 2010

Simplement parlem-ne...



He procurat dir les coses un cop n'estava mitjanament segur i he mirat sempre d'evitar una vaguetat o una precipitació. Però tampoc no cal convertir una columna de premsa en una tesi doctoral. Val més comunicar les coses quan ja semblin clares, perquè els lectors hi puguin dir la seva (cosa que, però, s'esdevé rarament o mai en aquest país), que no pas retenir eternament una mitja veritat o sospita en un racó del pensament inaccessible als altres i fins a nosaltres mateixos.
Algun lector se m'ha mig molestat alguna vegada del to que gasto en els escrits sobre la llengua, sobretot en els articles de diari. Llàstima, perquè jo precisament considero que aquest to és essencial per dessacralitzar qualsevol cosa humana, sobretot les que, per exemple la llengua, provoquen irritació, visceralitats, essencialismes; i per donar a entendre al lector que gairebé tot és relatiu, reversible, millorable. Al lector i potser encara més a mi mateix: escrivim, almenys jo, per aclarir-nos a nosaltres mateixos les coses que ens afecten, etern exercici de catarsi i de comprensió d'un món meravellós, de l'enlluernadora facultat del llenguatge. Al capdavall, si la llengua no ens serveix per a aquestes funcions, que ens són imprescindibles per viure, la mutilem d'una de les virtuts més entranyables que té. I jo donaria tota la minsa coneixença tècnica que pugui tenir de res per una línia ben escrita, graciosa, simpàtica o estimulant.

Joan Solà, Parlem-me

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Dissabte a la nit

Els Pets fan més teatre! Dissabte vaig poder gaudir del primer concert d'aquesta nova gira i la veritat és que paga la pena veure'ls. Va ser un concert preciós... Vam poder redescobrir aquest caràcter més íntim de la banda. Ens van oferir un repertori de cançons, al meu gust, molt i molt encertat. I amb aquest encant especial que tenen Els Pets, se'ns van posar a la butxaca abans de sonar el primer acord! Hi havia una complicitat màgica entre el públic, la banda, la música, les lletres, el lloc...
Us deixo aquesta cançó que m'encanta. No és el concert del dissabte. El vídeo té quatre anys, pertany a la gira Els Pets fan teatre, però el dissabte a la nit també la van cantar...



dilluns, 25 d’octubre del 2010

Bocins d'aquella nit


D’aquella nit en recordo tantes coses... La senzillesa de les paraules foranes que ens les férem tan nostres. Viatjo i busco entre els pensaments el que m’ha quedat de l’ahir. I segueixo cantant fluixet aquesta cançó que tinc al cap i sí, que s’ha enganxat com les lleganyes...

Puc assaborir encara el regust dolç de la melodia, de la mirada còmplice, del gest sorprenent que em va paralitzar. I trobo sense cercar papers amb esborranys, preguntes sense resposta, respostes entre mil amagatalls...

I segueixo cantant fluixet aquesta cançó que s’ha enganxat com les lleganyes mentre m’arriba la son que em duu a aquella nit... I com tantes altres, m’he escapat del neguit per trobar la calma en les paraules que vam gaudir estimant-nos en silenci...


dilluns, 4 d’octubre del 2010

Paraules




Tothom busca la paraula justa. Per a parlar a qui no es coneix i es vol conèixer. El misteri inexplicat, però, és perquè no surten les paraules quan el rostre de la persona estimada es gira i aguaita a què parlem. El lèxic que anit era tan abundant de sobte desapareix i aleshores és quan entenem que la llengua no és només voluble, sinó també fal·lible.