divendres, 31 de juliol del 2009

Aire


Aire anhelat, respir esdevingut en rajos de lluna guaridora. En estels caiguts del cel per protegir-te dels malsons més temuts...
Vitralls descolorits pel pas del temps, pel camí del sol reflectit a la nostra pell.
Ditades de cadascun dels qui han compartit amb nosaltres impregnades en el nostre tarannà, en el fer i desfer de les nostres mans, en les mirades dels nostres ulls còmplices...
Solitud creguda solitària dels dies calorosos d'estiu sota tempestes xafogoses. Solitud amagada rere pensaments silenciosos de pors arraconades...
Solitud desapareguda en la nit més càlida, en la paraula traçada, en el silenci temut, en l'abraçada esperada, en la besada més tendra, en la confluència de carícies en la pell esponjosa tan enyorada...
L'espera és llarga, el camí lent, ara ja, l'arribada és imminent... Espera vora el mar dels teus somnis el respir arribat amb les onades del mar de fons. El mar de la teva terra, la sal de la teva pell, l'escriptura calcada a cada passa retrobada en el teu pensament...

6 comentaris:

Gabriel ha dit...

Quan l'atmosfera que ens cobreix ens pot empresonar és necessari l'aire. I l'aire d'aquest text té quelcom d'alliberador...

Anònim ha dit...

Vençuda la pro, esclavitzada l'enyorada paraula i la traça d'aquesta paraula guia la lluna i el sol, guia el sentiment de l'esperança retrovada en la veritat allunyant pors, observant la bellesa d'una realitat de l'ésser anomenat simple, del cor robat, dels silencies parlants, roba, somriu, la solitud sembla, la solitud no hi és vora la sal del mar, vora la sal de la teva pell.

El veí de dalt ha dit...

Respires, ja, doncs?

mar ha dit...

aire... de vacances?

horabaixa ha dit...

Hola Guspira,

He entrat més d'un cop, en cap t'he deixat missatge.

Em sembla estranya la teva tardança.

Bon estiu

El Company de Venus ha dit...

L'aire... sempre, sempre tan necessària... una bona alenada i... a volar...