dijous, 7 d’agost del 2008

Ball de petons


Encara recordo com n'eren de vergonyosos els primers que ens vam fer. Tímids, emocionants, plens de vitalitat i d'encant. Aquells primers petons que es fan amb els llavis tremolosos i els cossos plens de vibracions. Petons que a poc a poc creixen i van agafant confiança. Petons que esdevenen íntims, càlids i fiblosos en els sentiments. Petons que perpetuen en lligams eterns en els nostres pensaments.
Encara recordo quan ens fèiem aquells petons dolços, llaminers, sincers. Aquells altres que eren juganers i recorrien tot el nostre cos. Com m'agradaria sentir els teus llavis recorrent cada racó del meu cos, fent a cada passa un petit petó suggeridor de la gran festa d'òsculs desitjosos que la continuaria. Com m'agradaria tancar els ulls i sentir els teus llavis fent camí per la meva vida. I després, obrir-los i veure un cel ple d'estels brillants mentre em vas regalant aquells petons ensucrats que tan m'agraden, com les llaminadures de colors. I fondre-nos en una gran abraçada, com aquelles que em fas de tant en tant. Una abraçada gran com un diplodocus, una abraçada gegant que traspassi l'infinit.
I seguir amb el ball de petons amb els llavis closos, entre rialles i mirades que ens diuen més que mil paraules.
Com m'agradaria sentir les teves besades tendres i esponjoses com els núvols, càlides com un dia d'estiu i llargues com la distància que ens separa...
Com m'agradaria sentir els teus llavis carnosos fent-me cadascun dels petons que m'has promès... Són tants i tants petons que ja n'he perdut el compte, sobrepassant els nostres primers petons d'or. Petons desitjosos de més petons deliciosos. Les delícies dels nostres primers petons d'or..
Com m'agradaria que no s'acabessin mai els petons dolços i llépols com la xocolata, els grans i guaridors que em fan sentir teva. Aquells tan frescos que em fas i que m'agraden més que aquella cançó que no em cansaria mai d'escoltar.
Anhelaria encara que no conegués els teus petons suaus com el cotó i saborosos com la fruita madura.
I em vestiria de gala per romandre per sempre més en el teu ball de petons sensuals, deixant-me portar pel so del teu compàs ardorós, emparant-me en el refugi de les teves abraçades, sense minvar en les celebracions amb petons cada cop més i més delirosos.
Aquells petons delirosos que tant m'agrada fer-te...

11 comentaris:

estripanits ha dit...

Petonera? mmmmm... això promet! ;)

Guspira ha dit...

Vols dir? jajaja No em facis riureee... ;-)

Anònim ha dit...

és que fins i tot els petons es perden

El petoner d'espurnes ha dit...

Veritablement un ball de petons. Tal com si fos el ball de rams, llarg i desitjant que no s’acabi. He de confessar que quan entro al teu bloc el rellegeixo de tant en tant.

Guspira ha dit...

Cesc: Nooo, els petons no es poden perdre mai! Ja saps, no? Hem de lluitar pels qui creuen en el regne de l'amor. Era una cosa així, no? ;-)
A més, els petons donen molts d'ànims i tu ara en necessites, no? Doncs... molts i molts petons per a tu!

Petoner d'espurnes: Tens raó, és un veritable ball de petons, d'aquells amb molt d'encant, dels que desitges que perpetuïn...
Gràcies per la visita! I espero que també sigui perpètua!
Un petó

Xitus ha dit...

Un homenatge preciós als petons...Molt bonic i sentit.

t'apunto...

Guspira ha dit...

Gràcies per la visita, Xitus! Espero tornar-te a veure per aquí!

El company de Venus ha dit...

Que en són de bonics els petons... llargs, curts, intensos, de colors... Tant se val. Llàstima que se'n perdi la intensitat.

Guspira ha dit...

Company: els primers petons haurien de ser per sempre en tota la seva intensitat...

El company de Venus ha dit...

I aquesta intensitat no s'hauria de perdre mai. Mai s'hauria de deixar de sentir el pessigolleig, els nervis a l'estomac, la sensació d'excitació a cada contacte.

Guspira ha dit...

Company: quanta raó que tens... Cada petò hauria de ser com el primer petó i així anar fent, un altre cop per primer cop...