dimarts, 19 d’agost de 2008

Buidesa


Ja no em queda res,

res de tu

no tinc,

-poder, mai t’he tingut-

ni tan sols

un alè d’esperança,

només,

la meva il·lusió

perduda en un mar

d’innocència.

Esquinçaré

tots els somnis,

on la teva imatge

-sempre dolça,

sempre fugaç-

em feia somriure

en la foscor

dels meus dies

sense sol.

Ja no m’omplen

les teves carícies,

plenes de solitud

buides de tu, no em pertanyen

ja, no les vull.

Acomiadaré

per sempre,

tot sentiment

que em porti

fins a tu,

ja no somiaré,

-no amb tu-

i un cop mort

el somni, el meu cor

buit,

t’haurà deixat d’estimar

haurà deixat,

de sentir...


Nina Pagà
(Nuesa, 1999)

6 comentaris:

estripanits ha dit...

Maco, maoco, maco!

Pensa un xic en mi, eh?, que jo ja ho faig tot i que aquests dies sigui més lluny que de costum... ;)

mar ha dit...

paraules tristes ...
paraules buides...
paraules nues...

et deixo un somriure...
:)

El company de Venus ha dit...

Preciós, el poema... Quina tristesa quan perdem l'esperança i l'oblid s'apodera del nostre cor.

Guspira ha dit...

estripanits: ja hi penso en tu, ja.

mar: també paraules boniques, no? Gràcies!

el company de venus: sí que és trist, sí. Però a vegades significa que dóna pas a un nou sospir d'aire fresc. I això és bo, no?

Cesc ha dit...

Aquest és profund eh

Guspira ha dit...

Cesc: profund a tope!