dimarts, 15 de juliol de 2008

Tirocini de carícies i petons


Cursava 3r de BUP i vaig quedar amb una amiga per estudiar història. L’endemà teníem l’examen i jo no em sabia res.

La història no m’ha agradat mai. Bé, sí que m’agrada, però sempre ha estat la meva assignatura dèbil i per tant, m’era més fàcil dir que no m’agradava que em costava estudiar-la.

La meva amiga tampoc havia estudiat gaire, però ho duia millor que jo. Així que decidírem passar la nit juntes estudiant. Com que casa seva era més a prop del centre, anàvem allí perquè d’aquesta manera pensàvem que guanyàvem temps. Era tot un repte, només teníem una nit per preparar-nos la matèria.

La veritat és que començàvem amb moltes ganes, però ràpid anàvem fent esbarjos més freqüentment.

De tant en tant ens trucava l’Alberto que era el nostre amic. A l’institut sempre anàvem els tres junts, però clar, les mares no veien bé que ell es quedés tota la nit amb nosaltres estudiant.

A vegades venia, però s’hi estava fins l’hora de sopar. Altres, s’havia quedat a sopar, però a mitja nit marxava a casa seva.

L’Alberto era un noi guapíssim. Era de pell bruna. Tenia uns ulls verds preciosos i un somriure encisador. Segons el meu parer, era el noi més maco de l’institut. Era agradable, educat i molt ben plantat.

Ell anava fluix en matemàtiques i com que a mi se’m donaven prou bé, l’ajudava sempre que m’ho demanava.

Aquell dia, després d’estar gairebé quatre hores estudiant, va sonar el telèfon. Era l’Alberto; no entenia no sé què de la Revolució Russa. Nosaltres tampoc l’hi vam saber explicar bé; ens havíem de tornar a mirar el tema.

Vam dir-li que soparíem i després ens ho miraríem. Ell ens va preguntar si podia venir a estudiar una estona amb nosaltres. Li vam dir que sí i vam quedar que en acabat de sopar, vindria.

Nosaltres ens vam fer uns sandvitxos i vam agafar unes llaunes de coca-cola per beure. Ens posàrem vora el caliu de la llar de foc que hi havia a les golfes i començàrem a parlar de les nostres coses. No era estrany que acabéssim parlant de nois ja que era un tema més que principal en les nostres llargues converses. Però aquella nit vam parlar de l’Alberto com a noi, deixant de banda que era el nostre millor amic. El fet era que pensàvem que estava boníssim, però com que érem tan amics, mai se’ns havia acudit d’embolicar-nos amb ell.

Amb tot, aquella nit vam començar a parlar d’ell d’una manera ben diferent. Les dues estàvem d’acord en què era el noi més guapo de l’institut, que tenia un culet molt mono, uns llavis carnosos que deien “besa’m!” i que era molt simpàtic i agradable... Sense adornar-nos-en, parlàvem d’ell com el noi ideal per a tenir una relació. I ja no dic una relació d’amor, sinó una relació d’aquelles que busquem trobar frenèticament en aquesta edat. L’Alberto, era el noi ideal per fotre el primer clau de la nostra vida.

Sense fixar-nos, vam començar a parlar de sexe. Llavors, la meva amiga em va explicar que no havia besat mai un noi. I clar, vam decidir que allò no podia ser, que s’havia d’estrenar! Ella em deia que no sabia com ho havia de fer. I jo, que en aquell aspecte tenia una mica més d’experiència, vaig decidir fer-li de mentora. Li vaig dir que doblegués el braç i que hi posés la llengua a l’escletxa que s’hi forma. I llavors que practiqués. Però és evident que morrejant-te amb el braç no saps si ho fas bé o malament. Així que després d’una estona practicant vaig decidir besar-la. Ho vaig fer posant-li la llengua a la seva boca. Ella, quan va reaccionar, em va apartar d’una sotragada i em va dir: -però què fas?- Li vaig contestar que era així com es besava. Es va quedar atònita, no va saber què dir.

En aquell moment vaig tenir por que em fes fora de casa, però la seva reacció va ser del tot inesperada. Em va agafar i em va besar i, aleshores, va ser ella qui va posar la seva llengua dintre la meva boca.

En aquell moment no podia dir res, havia estat jo la que ho havia començat tot. Així que em vaig deixar portar.

Passada una estona, va deixar de besar-me i em va preguntar: - És així com es fa?- Jo li vaig contestar que no. La vaig agafar pel coll i li vaig tornar a menjar la boca. I després li vaig dir: - És així com es fa -.

En aquell moment ens vam mirar als ulls i la resta de món va desaparèixer. Hi havia una connexió excitant i nova, desentesa de prejudicis previs. I sense dir-nos res més, vam començar a besar-nos i ens vam anar deixant portar per l’èxtasi del moment. Tímidament, vam anar tocant-nos els pits. Ara jo, després ella. Amb les mans tremoloses esperant l’assentiment de l’altra, fins al punt que ens acariciàvem les nostres inexplorades virginitats per sobre la roba. Carícies suaus, vergonyoses, però carícies que desencadenaven marees de plaer i desembocaven rius de fluix vaginal.

Just en aquell moment ens va alertar la veu de la seva mare que ens deia que havia arribat l’Alberto.

Quan va entrar a les golfes, ens va preguntar si havíem estudiat la Revolució Russa, i nosaltres li vam respondre amb un breu somriure i fent que no amb el cap. Aleshores, ens va preguntar què havíem estat estudiant i nosaltres ens vam mirar tot posant-nos vermelles i sense dir res.

Llavors, la meva amiga i jo ens vam fer un gest d’aquiescència amb el cap i em vaig apropar a ell i vaig reposar els meus llavis sobre els seus. El vaig mirar, tenia els ulls com dues llunes plenes, irradiant estranyesa i sorpresa. M’hi vaig tornar a apropar i el vaig tornar a besar oferint-li de bat a bat la meva ànsia de tastar-lo. L’Alberto estava del tot desconcertat però no s’hi va oposar en cap moment, de manera que les nostres joves llengües experimentaven el gust de trobar-se en camps banyats per la inexperiència de l’art de besar. I clos aquell primer llarg petó li vaig dir: - Això és el que estàvem estudiant-. I tot picaresc va respondre: - Doncs, no m’ha quedat del tot clar...-. Va ser llavors quan la meva amiga li va dir que si explicant-li ella li quedaria més que clar. I el va besar.

L’Alberto estava embadalit amb l’escomesa de petons sobtats i per què no, caiguts del cel. No es podia imaginar que aquelles hores d’estudi amb les seves amigues es convertirien en estones deliroses de besos regalats i golosos.

Enmig d’aquell ball de petons li vaig posar delicadament la mà a la seva bragueta. Ell no es va amoïnar, ans al contrari, es va deixar fer i va respondre amb el mateix acte.

Aquell joc d’òsculs silenciosos no va ser més que el preàmbul d’una tempesta de descàrregues elèctriques, sensacions enrampants i frenètiques que es van convertir aviat en un intercanvi d’emocions atàviques. Volíem experimentar, descobrir, degustar els nostres cossos.

Al cap d’un moment l’Alberto ja m’estava acariciant els pits d’una manera delicada. Però aquesta delicadesa es va tornar ferotgia quan va notar que les dues li estàvem palpant la bragueta. La meva amiga va començar a abaixar-li els pantalons i a fregar amb els seus dits el gland que sobresortia per damunt dels calçotets. Ell es va excitar i ens va envestir abrivadament, igual com quan un animal afalcona la seva presa, i ens va devorar a xuclades i succions als mugrons mig despullats per les seves arremeses.

Ara la besava a ella, després em llepava a mi. Acte seguit li mossegava l’orella a ella i en acabat era devot dels meus pits. Tot fluïa en aquell vaivé de sensacions on ell era presoner dels nostres petons i coneixedor de les nostres carícies mentre l’anàvem masturbant, primer a pas lent i després, més de pressa fins al moment de l’explosió delitosa que no va trigar en arribar.

Adés, mentre la meva amiga l’embriagava d’atencions, vaig albergar els seus dits en les meves calcetes inundades d’anhel per tal d’amainar el desfici brusent que em punyia.

I enmig d’aquell tirocini de carícies i petons deliciosos ens van sobresaltar uns passos que s’apropaven.

11 comentaris:

El veí de dalt ha dit...

"El fet era que pensàvem que estava boníssim, però com que érem tan amics, mai se’ns havia acudit d’embolicar-nos amb ell." Ja, ja..., com sou les noies! I jo vaig, i m'ho crec!
Per cert, jo la Revolució Russa me la sé al "dedillo": si era marxista-leninista de jovenet! ;-)

Guspira ha dit...

Homeeee! Doncs haguessis vingut a estudiar i ens ho haguessis explicat "de pe a pa"! Jo encara no me la sé, vam suspendre... jajaja

Per cert, moltes més felicitats!!!

El veí de dalt ha dit...

I per cert, també... una imatge de Kil Bill per il.lustrar el post? No sràs com la xiqueta aquella de la bola de pues? Home, pinta d'estudiant díscola, sí que feia pinta.

estripanits ha dit...

Fantàstic! Això té possibilitats... ja n'anirem parlant...

Guspira ha dit...

Aaaai veí (sospir), és que no em coneixes... i a vegades puc ser una mica mala minyona... jajaja
Si al final decideixes venir a estudiar, posa't el casc per prevenir qualsevol cop d'aquesta bola de pues!
;-)


Estripanits, parlem-ne parlem-ne!

Joan Vicent ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
estripanits ha dit...

Em parlem quan vuguis, hehehe, que si tot ho fas com escrius, potser haurem de despullar alguna cosa més que paraules... ;)

Cesc ha dit...

Només dir que he passat per aquí també :) no m'espanto :) i no dic res més x aki :) bon relat :)

Guspira ha dit...

Cesc, no t'espantis, eh? D'això res! ;-)

El Company de Venus ha dit...

Pobre al·lot! :)

Guspira ha dit...

Company: eeeeeeei!!! i les al·lotes, què? :)