dijous, 3 de juliol de 2008

Cofre àrab

Amb dits sensibles que podrien
haver estat els d'un hàbil artesà,
ressegueixo el marfil entre la fusta,
les formes incrustades dels gossos i dels falcons,
l'alada simetria de les fulles,
els ornaments del cofre.
Oh Déu, quanta bellesa perduda per a sempre!
De tot el meu Al-Andalus queden tansols un cofre
i un grapat de monedes de plata prima, més aviat bastarda.
I el record d'Abu Bakr, que era muftí i filòsof
i que ensenyà a Damasc i morí a Alexandria.
Al cementiri d'Uala, davant la Porta Verda, reposen els seus ossos.
Va deixar escrit un llibre: La llanterna dels Prínceps.
Abu Bakr, dit també Al-Turtusí, va amar moltíssim
aquest mateix paisatge que jo estimo:
el riu ample i feliç
les fondes valls on creix el magraner,
i l'aigua rotatòria de les sínies.
L'aigua, ah l'aigua en el desert!
Com canta l'aigua, oh Déu, com canta l'aigua als brolladors de marbre!
No hi ha al món so com el de l'aigua:
l'aigua canta millor que el rossinyol en la nit alta,
millor que el vent entre el tul rosa dels tamarius florits,
millor que els cròtals de les ballarines.
Dic ballarines. Dic
ventres mòbils com astres,
i dic nuques dolcíssimes,
i dic pits com magnòlies,
i dic cintures fràgils,
i dic llavis com pètals,
i dic galtes com préssecs,
i dic malucs com àmfores,
i dic peus com cristalls,
i pubis com jardins,
i cabells com onades.
I també dic ulls negres, germans de l'aigua obscura,
i també dic ulls clars, germans de l'aigua blava.
(Abu Bakr somreia).
No us deixeu emportar
per la lírica obscena de les fàcils metàfores.
La gent estima el greix
però el cervell del cabritet és millor mos:
en ell rauen l'instint, i si de cas, la pensa.
La bellesa del món, oh Déu, és fugissera i vana.
Vosaltres canteu llavis,
quan hi ha boques que puden igual que una rabosa;
vosaltres canteu rulls que són un niu de llémenes;
i canteu pits que són bosses tan buides
com l'escrot dels anuncis del guineceu.
(Abu Bakr somreia).
Doneu-me pa sense llevat
una dona fidel -no massa jove-,
de quan en quan un moltó tendre,
vi de poc grau, lectures del profeta
i el silenci del camp.
(Abu Bakr estava en el secret).
Tan sols un cop s'enamorà, si hem de creure en els seus versos.
No fou de cap moret de dents blanquíssimes,
de cap andrògin bru, de cap adolescent dels que estimava
aquell poeta cordovès dit Ibn Quzmàn.
El Turtusí Abu Bakr, el gran muftí, el puríssim,
pensant en ella,
poma madura, cor de mel, llimona dolça,
va observar el firmament i gosà escriure:
"Sense parar recorro el cel amb els meus ulls,
per si de cas contemplo l'estrella que tu mires".

Gerard Vergés
(La insostenible lleugeresa del vers, 2002)



2 comentaris:

Cesc ha dit...

Aquet poema també m'agrada... bon gust :)

Guspira ha dit...

Gràcies per la lectura, em pensava que passava desapercebut... És un dels que més m'agraden del poeta ebrenc.