L'absent

Ara que ja són més els no records
que allò que havíem compartit, repasso,
faceciós, el que no sé de tu
per confegir un retrat que m'acompanyi.
Que estranys els mecanismes del desig,
les excuses dels anys i aquest misteri
que et fa present quan no et correspondria
per emplenar, potser, una altra absència.
Però la vida sempre té raó
i en aquest compte estricte a fons perdut
de tant en tant hi apareixes, com
una relíquia de mi que ningú més
que jo no pot acceptar ni comprendre.
Quan te'n vagis de nou no em sentiré
ni trist ni desolat, només, tal volta,
una mica ignorat i més sotmès
a una lleu i subtil malenconia.

Miquel Martí i Pol
(Llibre de les Solituds, 1997)