La claror travessa les escletxes d'aquella vella finestra mentre atrapa la teva pell. La pell que he acariciat tantes nits amb dits tremolosos de principiant, sentint a cada pam el teu batec, descobrint-te cada nit com si fos el primer dia. La claror travessa les escletxes per despullar la teva pell desconeguda...
dimarts, 1 de desembre del 2009
La claror de la nit
La claror travessa les escletxes d'aquella vella finestra mentre atrapa la teva pell. La pell que he acariciat tantes nits amb dits tremolosos de principiant, sentint a cada pam el teu batec, descobrint-te cada nit com si fos el primer dia. La claror travessa les escletxes per despullar la teva pell desconeguda...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
Què bé que cada dia tot pugui tornar a començar i ser nou, encara que sabem que el que tenim és el de sempre, el que volem.
Cada dia podem descobrir coses noves a la mateixa pell.
Xexu: El que intentava dir en aquestes línies és precisament el contrari del que suposo que has entès... Volia dir que a vegades veus com se't trenquen les il·lusions de cada dia o de cada nit, quan te n'adones que la persona que pensaves conèixer pam a pam, en realitat resulta ser desconeguda...
Striper: Sí, tens tota la raó del món. Podem descobrir coses noves i inesperades.
Però no tot és foscor, per les escletxes sempre hi entra la llum!
petons!
Joana: sort en tenim que hi entra la llum perquè si no entrés, aniríem sempre a ulls clucs!
Guspira...
m'ha passat això que expliques... també el que ha interpretat en XeXu...
què puc dir si de vegades em desconec a mi mateixa?
...
darrerament em balla una idea pel cap que intento posar en pràctica tot i que, reconec que no me n'acabo de sortir...
estimar és deixar ser l'altre tal com és...
si ens fem expectatives sobre el que volem que sigui, que faci, que digui, que senti,...
si projectem les nostres il·lusions i desitjos en l'altre...
potser (només potser, eh?) és que no estimem com cal...
(pensava en veu alta...)
Hola Guspira,
Quan aixó passa, no ens fixem ni en les escletxes.
M'agrada l'escrit, tot i que trist.
Bones festes !!!!
Ui! Havies tornat! I jo sense adonar-me'n!
Mar, guapa, has pensat en veu alta i t'he de dir que estic totalment d'acord amb el que dius, però és que jo no parlo de com vull que sigui l'altra persona, com vull que actuï, no... Jo parlava del sentiment de sentir-se enganyada, de viure una vida pensant que és perfecta i arribar un dia en què descobreixes que tot era mentida. Jo parlo d'aquesta escletxa per la qual entra la llum que et fa obrir els ulls i llavors te n'adones que aquella persona és totalment desconeguda.
El que tenen de bo aquests textos és que poden tenir moltes interpretacions. :)
Horabaixa, gràcies bonica!
Veí, no havia marxat però he estat un temps en silenci... Gràcies per tornar!
Hola Guspira,
.... totalment desconeguda la persona que semble que reconeixem.
Tot bé? feia molt que no "apareixies".
Una abraçada molt forta
Publica un comentari a l'entrada