dimecres, 20 de gener de 2010

Pujaré la tristesa a les golfes


Passen les hores lentes i enrere queden els dies mentre el meu pensament roman immòbil en aquells instants, en aquelles paraules ensucrades de tendresa, en aquella carícia a la vora de l'aire...
I ara que m'ho miro des de la proximitat d'aquesta llunyania que sento tan endins, ara, me n'adono que he de desar els records a les golfes perquè s'omplin de pols, perquè el temps transformi les paraules belles en velles paraules.
Ara, que no sé què significa aquest buit que m'omple de tristesa, desitjo que arribi el dia en què senti en el record de l'oblit l'espurna apagada que un dia va ser capaç de calar foc a la meva vida. Però ara, pujaré la tristesa a les golfes...

11 comentaris:

Striper ha dit...

I procura deixar-la ben amagada que no surti de passeig per lateva vida.

Carme ha dit...

Arribarà aquest dia que desitges... però sempre es pren el seu temps per arribar. Puja la tristesa a les golfes... a veure si la pots oblidar una mica.

Per cert en el meu post d'ahir... vaig posar un dibuix (que no es gaire bo, la veritat) d'una foto del teu blog. No et vaig avisar. Ho faig amb una mica de retard. No voldria que les meves paraules t'entristissin més... ja que parlo de sentiments. Amb disculpes, si cal...

XeXu ha dit...

La decisió que has pres és bona, ara cal desar moltes coses una mica amagades, perquè si estan a la vista fan mal. Ja saps que, com a humans que som, tenim tendència a passar tota l'estona justament per allà, però mica en mica aniràs tancant els ulls i no les veuràs. Si aconsegueixes no veure-les, podràs anar omplint el teu temps amb nous records, més agradables. Ànims.

fanal blau ha dit...

Què bé que va saber explicar-ho la Maria Mercè Marçal, oi?

Si, de vegades s'han de pujar les tristeses dalt les golfes...

El Company de Venus ha dit...

I un cop desats, i abans no baixis les escales, tanca la porta. Tanca la porta amb clau. D'una revolada, si cal. Però tanca-la bé. Que els records quedin soterrats per la pols del temps i de l'oblit.

Lansbury ha dit...

Un bes molt bonic

mar ha dit...

Guspira...
t'hi puc acompanyar, si vols... a les golfes... a desar tristeses o potser millor a viure-les i poder-les pair i digerir com cal... de vegades cal oblidar, però arribarà un dia que haurem de fer neteja per poder desfer-nos del pes en excés que sovint carreguem a les espatlles...
i aprendre a transformar les tristeses en tresors de vida... aquest és l'art de la saviesa... transformar espurnes de foc que un dia cremen intensament i encenen el desig en guspires de la brasa que ens manté vius i honorats per tot el que ens ha regalat la vida...

vull aprendre a transformar tristeses en riqueses personals... a les golfes hi ha el mestre?

Agafa’m fort de la mà... sé que no serà fàcil però estic segura que avançarem per un bon camí...

Una abraçada càlida i propera!

mq ha dit...

moltes vegades necessitem algú que ens ajudi a tirar endavant
que ens motivi
ens faci somiar
però que sobretot ens estimi!
... segurament els seus somnis eren diferents als teus...
un poema molt intens...
molt ben escrit i amb molt sentiment
salut estimada!!

Marta ha dit...

Genial, m'encanta la gent amb sensibilitat per esciure! Una abraçada.

Guspira ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Guspira ha dit...

Moltes gràcies per les vostres paraules.
Aquest títol de la Maria Mercè Marçal em va semblar perfecte per encapçalar els sentiments escrits. Potser són sentiments massa tristos, però sé que de tot se n'aprèn. I he sentit a dir que de la tristesa també se'n treuen bons fruits. Jo, així ho espero.