diumenge, 8 de febrer de 2009

Amagar-se



Disfressant les paraules dolces amb un to amargós de sinceritat. Arraconant les més íntimes sota un silenci callat. Glaçant tot allò que voldria fer més transparent que mai, amb un somrís dissimulat.
L'embriaguesa dels pensaments perpetua en aquest desafiament del temps. Sense detall d'amansir les preocupacions amb gestos que foragiten la calma.
Provocació reflectida en nits denses on s'estova el cor cada cop que no es tracen els mots pronunciats.
Duel de contradiccions no merescudes, ignorant ser filles de la desil·usió o potser de l'enyorança del que un dia va arribar a ser. Estimant tots els camins menys l'idolatrat per no caure en el tan temut desengany.
És quan m'allunyo que m'adono que la distància és més curta. És quan somio que passeges al meu costat. És quan passejo que em somio al teu costat...
És llavors quan et donaria la clau del meu amagatall perquè m'hi poguessis trobar...

10 comentaris:

Cesc ha dit...

Els amagatalls tenen claus, de vegades suposo que trobar-lo no deu ser tasca fàcil, t'ha quedat un text preciós, fa dies que vinc llegint escrits què fas i trobo que el vocabulari i els sentiments els saps utilitzar, que la nit et porti la lluna i puguis trobar el que et faci calmar, no sé jo trec la meva pròpia idea del text amb el teu permís :)

XeXu ha dit...

No entenc res de res, ara no sé si és un post alegre o trist. Em baso més pel títol que per altre cosa, ja que amagar-se no és bo, i implica que hi ha coses que fan por i que t'obliguen a no mostrar-te, així que espero que tot vagi bé, i que no hagis de restar massa temps a l'amagatall. I per cert, el gatet de la foto és moníssim, m'encanta.

horabaixa ha dit...

Hola Guspira,

No sempre que ens amagem volem ser trobats. Hi ha vegades que ens amagem de nosatres mateixos.

Molt profund l'escrit. I maco.

Una abraçada

mar ha dit...

No m'agrada l'exercici conscient d'amagar-nos, segurament perquè sóc conscient d'haver-lo seguit milers de vegades...
no acaba sent recomanable perquè deixem de ser nosaltres mateixes per convertir-nos en algú altre...

segueixes despullant les paraules amb una gran sensibilitat...
tant de bo tot sigui per trobar-nos i recuperar les essències amagades...
un petó Guspira!
Bona setmana!

Striper ha dit...

Segur que sense clau també et buscara i podra lliberarte al seu costat.

rosseta ha dit...

Ostres és tant profund el text que l'he hagut de llegir 3 vegades per treure-hi una mica l'entrellat. Espero que resguardar-te dels teus propis sentiments i emocions no et porti a callar-los. De vegades la por no és tan dolenta perquè ens ajuda a tirar endavant i a enfrontar-nos als possibles repte de la vida...

El Company de Venus ha dit...

Una, dues, tres, cent voltes el podria llegir i em colpiria, aquest text, amb reminiscències d'un poeta dolç. Sempre, sempre, un plaer i un petit descobriment llegir les teves paraules despullades.

estripanits ha dit...

Ep, sòcia, mira't el correu-e... ;)

mq ha dit...

bon escrit
de senzilles paraules
que amaguen amagatalls
on pots camuflar-te
i somriure
sentint-te còmode...
salut estimada!!

Gabriel ha dit...

M'agrada especialment l'última frase...És suggerent i convida llegir-ne més...