dimarts, 28 d’octubre de 2008

Sentir-se


Com quan perds l’oremus en la conjuntura més embullada mai viscuda. Com quan perds l’esma endinsada en un bosc desconegut on tot el fullatge té el mateix color i els viaranys es bifurquen en sortides sense nom. Com quan perds l’aire en la profunditat del mar i et sents ofegar per la falta de respir en una immensitat fosca i gelada. Com quan perds aquell valor per sempre tan anhelat i per mai més ignorat. Com quan perds el que havies somiat que seria etern i es torna efímer. Com quan perds la fe en veure que el roc més sòlid es desfà com la pols al primer bufit del vent del nord. Com quan perds la maduresa recollida en sembrats passats i esdevé innocència temorosa amb manca de cossos abraçats. Com quan perds el coratge d’admetre en un avui ja tardà el que saps equivocat des de temps llunyans. Com quan perds la claredat evident del teu camí i et refugies en túnels desconeguts en la clandestinitat de la nit. Com quan perds el teu bagatge i et sents desabrigada en el jorn més fred. Com quan perds la clau de la porta que s’havia d’obrir i ara ja no pots entrar-hi. Com quan perds la calma de dormir en el més dolç de tots els somnis i no saps si els àngels t’esguardaran per sempre mai més...

12 comentaris:

Cesc ha dit...

Sona trist? sona diferent o sona a canvi? soni com soni, espero que els àngels t'esguardin, que el com quan... sigui per a un bé i ens escriguis ben aviat un somriure. De totes manres, les paraules són maques i està molt ben escrit :)

òscar ha dit...

mirant la imatge, recordo robbie williams ...

seu i espera,
un àngel contempla
el teu destí.

Striper ha dit...

M'ha donat pau llegir el teu post malgrat el toc de tristessa.

Joana ha dit...

I a vegades s'ajunta tot i et sents com si la gravetat et xuclés ...lluny.
Malgrat això et despertes i tens la sort de que hagi estat un somni!
Bona nit guspira!

El Company de Venus ha dit...

És cert, sona trist, però dóna una sensació de pau extraordinària. Mirem endavant, sempre endavant.
Per cert, aquesta enumeració de comparacions t'equiparen a un dels grans de la literatura catalana... Ausiàs March. Felicitats.

horabaixa ha dit...

Hola Guspira,

Molt maca la descripció que fas, tot i que trista. Així em sento molts cops, però saps ? si deixes que els que están a prop ho sapiguen, segur que també guanyaràs. Potser tot no, però la perdúa no será tan gran.

Vols provar-ho ?

Una forta abraçada

Guspira ha dit...

Cesc: Gràcies per les teves paraules i pels teus ànims. El text té un to melangiós, però hi ha un bri d'esperança dolça.

Òscar: Les teves paraules denoten que has sabut veure el bocí d'esperança. Gràcies pel consell.
Et recorda a Robbie Williams? Potser per la cançó? Angels?

Striper: M'alegra que hagis tingut aquesta sensació perquè al cap i a la fi, és la que busquen les paraules dites...

Joana: Gràcies per alleugerir els "com quans" amb un somni. Una abraçada!

Company: Què has begut???!!! (de bont rotllo, eh?) Què vol dir que m'equipares al gran mestre Ausiàs March???!!! Ara sí que veig que ets un super fan meu! Gràaaaaaaaaacies mil per les teves paraules i pels teus elogis. Que sé que em mires amb bons ulls. Gràcies...

Horabaixa: Suposo que tothom en algun moment o altre s'ha trobat perdut i sí, tens raó, el millor és fer-ho saber perquè de ben segur que tenim una mà ben a prop que ens vulgui ajudar. Gràcies per les teves paraules. Una abraçada!

A cau d'orella ha dit...

La foto és la mar de guapeta, però trobo a faltar el dimoniet que també ens acompanya en els somnis més profunds (ai! les putades de l'inconscient...).
Quan perds, perds, perds... i creus que ja no pots perdre res més, que ja has tocat fons...apareix aquest àngel que et consola i el dimoni que et dóna força!
Recorda que jo sóc aquest híbrid que t'esguarda i sempre t'esguardarà!
What hard!!!!

El veí de dalt ha dit...

Toc, toc...hi ha algú? Havia deixat un sobre al replà...

Guspira ha dit...

A cau d'orella: eh que sí? És la mar de guapeta! Per això la vaig posar dona... Guapeta com tu! Que ets la dimonieta més angelical que qualsevol desitjaria per al seu esguard...
Gràcies fiera... :)

Veí: Qui hi haaaa? Ai!Un sobre per a mi! A veure què hi diu... :)

Joan ha dit...

No et preocupis, Guspira, sempre acabes per trobar tresors inesperats, mirades reveladores, olors oblidades o cançons encisadores que per un moment són la més dolça de totes les companyies.

Guspira ha dit...

Joan: No em preocupo perquè sé del cert que aquests tresors els tinc ben a prop...
Una abraçada!