dimecres, 19 de novembre de 2008

A la meva vida



Hi ha racons que
em porten sempre,
vells records
del que he viscut.
N’hi ha que no semblen
el que eren,
uns no hi són
i uns s’han perdut.

Són memòries plenes de tendresa
de núvies i amics
que em van donar amor.
Alguns són morts
i alguns són plens de vida.
I els he estimat
amb tot el cor.

Però de totes les persones,
no n’hi ha cap
semblant a tu.
I és que fas que l’enyorança
perdi força
si et miro als ulls.

Tinc molt clar
que mai perdré l’afecte
per coses i gent
que em van fer
el que sóc.
I tot i que sovint
pensaré amb elles,

t’estimo a tu
amb tot el cor.

A la meva vida” Lluís Gavaldà

“In my life” Lennon & Mc Cartney

10 comentaris:

Striper ha dit...

Hian afectes i catinyos que mai es poden oblidar.

Cesc ha dit...

No sé si és casualiat o no... fa una estona buscava aquesta cançó a la web a la que normalment acostumo a buscar cançons... casualment l'he trobat al goear però ja l'havia penjat i no volia fer-me pesat... i miro l'actualització dels blogs i veig el títol del teu últim post i veig a la meva vida... avui habita en moltes vides aquesta tendre cançó :) et passo l'enllaç per si la vols escoltar si no la tinguessis a prop :)
Per cert, si ho dediques o ho sents, t'has de sentir amb una il·lusió al cor :) trobo jo :)

http://www.goear.com/listen.php?v=aa0b826

mar ha dit...

"Tinc molt clar
que mai perdré l’afecte
per coses i gent
que em van fer
el que sóc."

Les persones, les situacions viscudes, les decisions preses, els camins triats,...
ens fan ser tal i com som...
TOT el que ens passa i el que no...
ens fan ser tal i com som...
Així doncs, al final, tot allò que ens succeeix, sempre ens aporta una nova riquesa personal.
petonet!

òscar ha dit...

que el llegir no faci perdre l'escriure. que recordar no et faci perdre estimar.

El Company de Venus ha dit...

Sensacional, intens, únic. Com sempre. Gràcies.

Guspira ha dit...

Striper: El que dius és ben cert. Com tampoc es pot oblidar que gairebé sempre siguis el primer en comentar. Gràcies!

Cesc: Ui! també la buscaves? D'això se'n diu connexió! :-) Doncs sí, la lletra de la cançó reflecteix la il·lusió del cor. Ui! si la buscaves... vol dir que també tens il·lusió al cor, trobo... :-)
Gràcies per l'enllaç, l'he escoltat!

Mar: És que no puc dir res...Només que una de les meves riqueses personals és poder gaudir de les teves paraules!
Un petonet!

Òscar: Unes paraules amb molt de seny! M'han agradat... Gràcies!

Company: ui ui ui ui! Com li deia a la Mar... i de les teves també! Gràcies!

rosseta ha dit...

Preciosa la cançó, no sabia que existia fins que l'he llegit aquí. Crec que quan sentim que algú és tan especial que no hi pot haver ningú més pensem així, creiem que tot el que hem viscut i la gent que hem conegut ens han ajudat a crèixer i a ser millors persones, però sempre hi ha algú que ens marca per sobre de totes... Molt romàntica, si senyora. Aniré entrant m'agrada molt la sensibilitat amb la que escrius.

mq ha dit...

en un moment fosc apareix una persona que ens allibera de la tristor, i ens agafem a ella, convençuts que és d’única sortida, el tauló de salvació que ens durà a la platja i impedirà que ens ofeguem, immersos en la melangia.
però també de vegades, aquesta persona no sent per nosaltres el mateix. i el sentiment no és correspost. donem molt. rebem molt... però potser no allò que voldríem.
i a la foscor del moment, s’hi suma la incertesa i el patir nou, el patir per aquell sentiment que estem aprenent a mesurar.
un moment difícil al qual s’hi suma un dolor indesxifrable.
i aleshores, sí, cal saber obrir les ales i aixecar el vol. aleshores, cal aprendre a no necessitar tant.

horabaixa ha dit...

Hola Guspira,

Estic en un moment que aquest tipus de lletres m'arriba d'una manera especialment trista.

De totes maneres, és maca. Molt maca.

Una abraçada

Guspira ha dit...

rosseta: M'agrada la cançó perquè tracta amb tendresa sentiments pròxims, sentiments que en algun moment de la nostra vida hem viscut en pròpia pell.
Gràcies per venir i gràcies per l'elogi!

mq: Tens raó, tota la raó del món...
Fa estona que escric i esborro i torno a escriure i torno a esborrar... és que no trobo millor paraules que les teves...Són les justes per dir el que penso. I quanta més raó tens quan dius que "cal aprendre a no necessitar tant..."

horabaixa: La cançó és molt bonica i potser fins i tot, el que diu arriba més si és a la manera de cadascú, en aquesta cas teu, d'una manera trista. Espero i desitjo que aviat arribi el moment en què t'arribi d'una manera "ben especial".
Una abraçada!