dimecres, 24 de desembre de 2008

Un regal especial


El regal que jo desitjo
tenir per aquest Nadal
no portarà llaç de vellut
ni vermell, ni groc, ni blanc,
no durà embolcall de seda
ni transparent ni brillant
no anirà dintre una capsa
ni petita, ni mitjana, ni gran.
No portarà cap etiqueta
ni nom, ni cap detall
a l' estil dels bons desitjos
tot de llum vindrà folrat,
una llum brillant, intensa
que el món anirà il·luminant
aturant-se allí on la misèria,
injustícia, guerra i fam
fueteja la canalla
sense escoltar el seu reclam.
I amb aquest regal màgic
a la fi potser arribarà
rialles, alegria i esperança,
pau i felicitat.

Francesca Aubanell


Amb aquests versos m'agradaria fer-vos arribar els meus millors desitjos per a aquestes festes i per a l'any nou. I demano a la màgia que caracteritza aquests dies, que pugui seguir trobant tots aquests valors tan humans que cada dia descobreixo en els vostres escrits.


MOLT BONES FESTES!!!



diumenge, 21 de desembre de 2008

Mentre ens mirem


Estirats al sofà acabant de mirar aquella pel·lícula que fa temps volíem veure plegats, em comences a acaronar els peus i a fer-me pessigolles mentre em mires amb un mig somriure. Jo que et guaito i bellugo el peu tot somrient-te també, amb una mirada juganera que delata que m'agrada el que fas però et diu que em deixis acabar de mirar la pel·lícula.

Tu que ets molt llest, ho entens i acceptes el que has intuït, però llavors, poses la teva mà sobre la meva cuixa i la vas acaronant lentament, amb un moviment serè i tranquil·litzador. I jo, per compensar-te les teves ganes de jugar, et faig un petó ben tendre, et somric i després no puc evitar abraçar-te. Així em quedo més a prop teu, posant la meva cara al teu pit, segueixo mirant el desenllaç. I tu, em vas fent aquelles carícies als cabells que tan m'agraden...

Final feliç, tal i com esperàvem. Ens somriem un altre cop i aleshores denoto en la teva mirada que emprendràs els jocs, just allà on els havies deixat. I em fas riure mentre et miro amb aquells ulls que tan t'agraden. I com veig que et quedes encantat per uns moments, em torno a apropar per fer-te un petó d'aquells que reconeixes i t'espavilen de cop. Em separo i et miro, i veig com romans allà amb els ulls tancats amatent a més petons com el que t'acabo de fer. I em fas somriure un altre cop, perquè sé que ho fas expressament... I ara penso que et voldria fer enfadar una miqueta, però no puc, com ja em vas advertir tu, no em puc resistir... Poso la mà al teu clatell i hi faig un petit impuls cap a mi i torno a besar-te, torno a assaborir els teus llavis, aquells que em vas dir que no tenien gust a res, però que jo moriria besant-los...

I un petó segueix l'altre, i les teves carícies són imitades per les meves mans. I ens fonem entre besos i abraçades. Ens fonem entre somriures i mirades còmplices, ens fonem entres respirs i batecs que parlen sense dir un sol mot...

Aviat sento com m'acarones la pell per sota el jersei i el vas pujant a poc a poc fins que aconsegueixes treure'l. I amb una inèrcia innata, les meves mans van descordant els botons de la teva camisa. I sento com les teves mans tremoloses encara per una vergonya cada cop més llunyana comencen a perfilar els meus pits. I em fas tornar a somriure perquè sé que hi tens debilitat i sé que els faràs presoners de les teves mans fins que un desig urgent t'assalti i et condueixi cap a altres indrets.

Continuem desfent-nos enmig d'un cel de besos infinit, alternant de tant en tant en petites mossegades dolces com la mel; ara el coll, ara el lòbul de l'orella, ara el mugró que se m'eriça només de sentir el teu alè acostant-s'hi.

Noto aquell formigueig per tot el cos com un rampell que va i ve, i en mil·lèsimes de segons torna i em fa tremolar de nou. Rampell que tu també sents i es tradueix en fúria encesa que em deixa esbalaïda entre els teus braços. Ara és quan faries de mi el que volguessis, tants cops que t'ho he sentit dir i ara sóc jo la que resta a les teves mans, encisada pels teus encants, per la tendresa que et caracteritza, per la fogositat que descobreixo cada cop que ens estimem...

Sents com la camisa va lliscant pels teus braços acompanyada per la suavitat de les meves mans. Et quedes mirant-me mentre te la trec i veus com em mossego el llavi inferior mentre esbosso aquell somrís; somrís que has pintat en la memòria durant tot aquest temps... Aleshores, sento com deixes anar un sospir que reconec d'immediat encontinent de l'averany d'una vasta erudició.

Les mans que ans eren fugisseres d'intimitats amoroses ara s'apressen per despullar el desig exempt de dilacions. Deler anhelat de carns en altres temps desconegudes i somiades en nits envaïdes de melangia esdevinguda consueta.

Desinhibits de convencions ens deixem portar per la passió del moment i en instants em sento captiva del teu cos, presonera dels teus llavis... Emparada amb la teva mirada perdo el món de vista i em refugio en cada batec del teu cor que acompanya els sospirs temperats insinuants del plaer venturós al que som sotmesos.

Vaivé sublim de cossos encadenats per llaços idíl·lics quan sento tenir-te dintre meu a cada onada del teu cos, a cada arqueig del meu.

Sentenciada al teu vassallatge quan descobreixo els teus llavis llaurant tot el meu cos fent-me estremir a cada sendera empresa, dedicant les mil i una atencions als meus pits. Abrigant-me amb els teus braços mentre em portes fins a paisatges bucòlics sentint-te hoste del meu cos.

Voldria albergar-te eternament quan submisos del plaer fervent percebo la teva incursió dintre meu soscavant el camí que et duu a delir-te amb un bleix avisador mentre t'aferres a les meves natges, sent alhora, aixopluc mòrbid de la meva ànsia més deliciosa.

Em beses amb una tendresa inexplicable i tot apropant-te, em xiuxiueges a cau d'orella un “t'estimo” delicat. I restant al meu rafal, em comences a cantar la nostra cançó: “na naaaa na na na naaaaaa na na na naaaaa na na na na na naaa tic tac nananananaaaa...”

dimecres, 3 de desembre de 2008

Cada cop més lluny


El desembre duu les nits més gelades. Sentiments contradictoris de pensaments emboirats pel fred que et glaça.

Dies en què s’esperançava la trobada més càlida. Viatges que s’encaminaven plens de vida per poder copsar la tendresa feta realitat, un fred jorn cansat de recórrer llargues estacions.

Viatges de tornada on la tristesa no deixa articular paraula i el plany esdevé evident en la cara de l’ànima.

Memòria cada cop més llunyana d’un desembre ja perdut. Memòria que s’evoca complaent cada cicle en cels estelats entre la neu.

Batecs de temps a cada mirada dedicada, silencis reconeguts per cada cop que has besat.

Camins polsosos sota la xafogor disfressada d’estiu que es converteixen en viaranys fangosos a causa de la inevitable pluja d’hivern.

Passa el temps enfortint a cada cop el tirocini de la nova albada.

Fruits endolcint el sabor a cada mossegada... o potser no, potser era amarga...